L'encert o l'error en la inversió a l'hora de comprar accions es materialitza en companyies concretes, però triar els mercats més rendibles sempre ajuda a aconseguir l'èxit. En els últims anys, s'ha obert una gran bretxa entre les borses europees i les nord-americanes quant al guany aconseguit per l'accionista que també s'aprecia en el valor conjunt del mercat. A més, la tendència a la concentració de la inversió en cada vegada menys valors alimenta aquesta tendència. Les dades són contundents. L'índex nord-americà S&P 500 (reuneix les 500 companyies cotitzades més valuoses) ha pujat en els últims cinc anys el 90,99%, davant un guany del 24% en el cas de l'Stoxx Europe 600. Si ens n'anem a aquest mateix any, el selectiu nord-americà porta acumulada una rendibilitat del 26% davant el 5,53% de l'Stoxx 600.

Com a conseqüència d'això, encara que no és l'única, Wall Street es fa cada vegada més gran front als mercats europeus. Les accions dels Estats Units sumen un valor conjunt de 47,75 bilions d'euros, mentre que les europees ofereixen una capitalització total de 13,30 bilions d'euros.

Els analistes porten repetint més d'un any el mantra que les accions dels Estats Units són molt cares, davant les oportunitats que suposen les europees per la seva millor valoració, però els diners insisteixen tossuts a invertir a l'altre costat de l'Atlàntic.

Clement Inbona, gestor de fons de La Financière de l'Échiquier (LFDE), considera que la renda variable nord-americana és cara des del punt de vista de la valoració, tant en relació amb el seu propi historial com amb la resta del món i altres classes d'actius. Diverses xifres parlen per si soles. La bretxa de valoració entre la renda variable nord-americana i l'europea mai no havia estat tan gran. "En l'actualitat, atenent el famós PER (nombre de vegades que el preu conté el benefici per acció), la renda variable europea cotitza amb un descompte proper al 40%. I si corregim els biaixos sectorials dels índexs, trobem un descompte de més del 30%", explica. I afegeix: "Un inversor està disposat a pagar les accions nord-americanes a 22,5 dòlars per 1 dòlar de beneficis durant el proper any, mentre que una empresa cotitzada a aquest costat de l'Atlàntic li costaria una mitja de només 13,5 dòlars. Utilitzant 7 ràtios de valoració diferents, podem apreciar que la valoració de l'S&P 500 únicament ha estat superior de mitjana un 6% de les vegades des de 1976", conclou.

En un recent article, el gestor de Renda 4 Alpha, Alberto Espelosín, apuntava a una diferència de PER de vuit punts a favor de la borsa nord-americana, el que suposa un màxim en 20 anys i ens retorna als temps de la bombolla puntcom de l'inici del segle. Una diferència que, segons la seva opinió, té a veure amb la preminència dels Set Magnífics a Wall Street (Apple, Microsoft, Alphabet, Amazon, Nvidia, Meta i Tesla) a causa dels millors marges empresarials i més creixement: abans de l'arribada d'aquests valors, el diferencial de PER amb Europa era només de dos punts a favor dels mercats d'accions nord-americanes.

Fragmentació

Javier Hombría, professor del Màster en Borsa i Mercats Financers de l'Institut d'Estudis Borsaris (IEB) apunta a les causes de per què als Estats Units es creen grans emporis empresarials que atreuen molts diners de l'inversor davant Europa. Aquest expert considera, en primer lloc, la fragmentació del mercat intern europeu que limita el creixement empresarial. Encara que la Unió Europea té una població més gran que la dels Estats Units, està dividida en 27 països amb diferents idiomes, normatives i cultures. Això contrasta amb el mercat nord-americà, cohesionat per un idioma comú, un marc regulatori uniforme i una cultura de consum més homogènia, la qual cosa facilita l'expansió nacional. A més, el consum per càpita a Europa és menor, la qual cosa redueix les oportunitats per a empreses de sectors com el tecnològic o el de consum massiu. Un altre factor clau és el desenvolupament del mercat de capitals. Els Estats Units disposen de mercats financers molt més robustos, com NYSE i NASDAQ, que permeten a les empreses recaptar grans quantitats de finançament.

D'altra banda, l'accés al capital a Europa és més limitat a causa d'una menor integració financera i a traves regulatòries, segons indica el professor de l'IEB. Així mateix, l'ecosistema de capitals de risc i private equity als Estats Units està molt més desenvolupat, la qual cosa impulsa el ràpid creixement d'empreses emergents i líders empresarials. Finalment, la capacitat de generar i atreure talent també diferencia ambdós continents. Els Estats Units compten amb universitats de prestigi mundial com Harvard, MIT i Stanford, que no només formen els millors professionals, sinó que també atreuen talent global. En canvi, Europa enfronta desafiaments per retenir els seus graduats més destacats, molts dels quals emigren als Estats Units buscant millors oportunitats. "Encara que Europa està fent passos cap a la integració i la promoció de talent, com amb la Unió de Mercats de Capitals, encara queda molt per avançar per assolir el nivell de dinamisme empresarial dels Estats Units", explica Javier Hombría.

Composició sectorial

A més, les borses nord-americanes estan dominades per empreses tecnològiques com els esmentats Set Magnífics. Aquestes companyies han liderat el creixement en els últims anys, especialment amb l'auge de la intel·ligència artificial i la digitalització. Al contrari, les borses europees tenen un pes més gran en sectors tradicionals com finances, energia, indústria, béns de consum i serveis públics, que generalment tenen un menor creixement i no s'han beneficiat tant de tendències tecnològiques globals.

Una altra raó és que l'economia nord-americana ha mostrat més resiliència davant crisis recents. A més, compta amb polítiques fiscals i monetàries més flexibles que han afavorit el creixement empresarial. Europa s'ha enfrontat una sèrie de desafiaments, com les tensions energètiques derivades de la guerra a Ucraïna, un creixement econòmic més lent i una dependència més gran de factors externs com el gas rus o la demanda xinesa.

Finalment, la Reserva Federal (Fed) ha combatut la inflació amb polítiques agressives, que ha enfortit el dòlar i generat confiança en els actius nord-americans, mentre que el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut d'equilibrar la lluita contra la inflació amb el suport a economies més fràgils dins de la zona euro, generant incertesa.