Fa feredat veure com alguns analistes als mitjans liquiden l’any econòmic 2024 atorgant-li el qualificatiu d’excel·lent, amb el guardó afegit del The Economist de "matrícula d’honor". Quin mal servei fa el setmanari de referència als cofoistes també de referència. Està clar que, per a dir el que diuen, aquests miren, erròniament, el món per un forat prou equívoc i menys rellevant per al benestar de la gent: computen les xifres de creixement absolut del PIB.

Em permetreu que reiteri el llistat d’errors. El PIB es deixa moltes coses importantíssimes sense mesurar: quasi totes les que tenen en compte la qualitat de vida. El creixement necessari per considerar la prosperitat és el relatiu i no l’absolut; és a dir, per persona o per llar familiar. S’ha de mesurar en termes reals, de capacitat adquisitiva i no nominals. S’ha de veure fins a quin punt el creixement del flux (la renda) es fa o no a costa de trinxar territori i els valors patrimonials. S’ha de valorar si conté una millora de salaris reals i de condicions de vida per a una millora de la productivitat (per exemple produint amb més capacitat i menys hores). Això és impossible tant a Espanya com a Catalunya en particular sense variar el patró de creixement, assolit sobre la base d’entrada de treballadors, nouvinguts, fent més del mateix per salvar preus ofertats baixos sense altre avantatge comparatiu. Població immigrada poc acompanyada pels poders públics i per la poca responsabilitat fiscal de moltes de les empreses beneficiàries d’aquest creixement, contribuint així a l’erosió del sentit de la identitat i de la cohesió social.

S’ha de valorar si el creixement de la renda conté una millora de salaris reals i de condicions de vida per a una millora de la productivitat

Per tant, les preguntes interessants per jutjar l’any econòmic des del punt de vista del benestar social són: com l’economia ha millorat l’accés de les famílies al seu patrimoni material i immaterial; quines activitats noves que generin valor s’han consolidat a futur, quin capital humà ens fa més productius per fugir del més del mateix; com s’ha reduït la desigualtat social; com han millorat els consums culturals, l’ús de la llengua i el respecte per la idiosincràsia pròpia. Tota la resta és fake, per molt que ho beneeixi el mitjà guardià de les essències del capital.

Tema addicional és com els analistes responen a què passarà l’any 2025. La veritat del conte és que els economistes no ho sabem. Això sí, podem fer escenaris possiblement més robusts que altres xerraires, valorant cadascuna de les alternatives amb pros i contres i possibilitats d’ocurrència. Això sol agradar poc als mitjans que volen contundència en els diagnòstics, i si són ideològics, millor, per allò de buscar les veus que més serveixen a qui finança les capçaleres dels mitjans. Quan l’any passat en aquestes dates vaig respondre en aquells termes sobre el meu pronòstic pel 2024, identificant que per molt que "peléssim les capes de la ceba", al final sempre trobaríem la mala olor de la victòria de Trump, alguns pensaren que això era poc econòmic. I aquest any ja no m’han cridat a opinar.

Els economistes no sabem què passarà el 2025, però podem fer escenaris possiblement més robusts que altres xerraires

Però en realitat crec poder dir que he tingut raó, quan ara veig economistes eminents que parlen dels dubtes que generen els aranzels proteccionistes contra La Xina i Mèxic; dels xantatges trumpistes sobre l’economia europea (“paga la defensa abans de gastar en el teu estat de benestar”), negacionistes “muskians” que es passen la crisi climàtica per l’arc del triomf, la dreta que s’abraça de nou a l’energia nuclear, o una ultradreta que se sent legitimada pels disbarats sentits a la darrera batalla electoral nord-americana.

El posicionament acadèmic m’empeny a la crítica de qui diu que tot és un desastre, a mostrar les coses bones i millorables. Però quan algú insinua que tot va bé, la llista és encara més llarga per a les tasques que ens haurien d’ocupar. Que l’any 2025 ens ocupin realment les coses preocupants seria el meu desig.