El 8 de març no és, dissortadament, una data per a flors i campanyes de liquidació en grans magatzems. I és que la commemoració ens situa davant l’alerta vermella que ens mostra que lluny estem encara de la meta.

Encara que hàgim avançat molt en els darrers anys és cert que la igualtat entre els dos sexes és una tasca pendent en la qual ens manca molt camí per recórrer. I si parlem d’ocupació, la cosa es posa fins i tot més crua. Perquè, si bé avui la dona és molt més activa en el nostre mercat de treball: en quins rols?, i en quines condicions? Compte, i no em refereixo només a les salarials!

La bretxa segueix sent un abisme!

Cada 8M accedim a una gran quantitat d’informes que palesen els avanços que podem anar assolint, però, mentrestant, seguim amb les realitats següents: el manteniment de les bretxes salarials, la taxa de desocupació femenina segueix superant a la masculina i les dones continuen carregant amb dobles i triples jornades no remunerades. És un déjà-vu estadístic, com un disc ratllat que ja avorreix, però no per falta de rellevància, sinó perquè no aconseguim que la denúncia es converteixi en accions concretes. Les xifres no menteixen, no hauríem d’enganyar-nos ni enganyar-les.

Parlem clar: en molts països, les dones guanyen entre un 15% i un 20% menys que els homes per l’acompliment del mateix treball. I si ets mare, encara pitjor. La penalització salarial per maternitat és un escàndol, mentre que la prima per paternitat continua viva i cuejant. O sigui, a ells els apugen el sou per ser pares; a elles els el baixen pel mateix motiu. Absurd, però real.

El món laboral no és un terreny de joc neutral. A les dones se les encasella en sectors feminitzats, molts d’ells amb menors consideracions socials i amb menors remuneracions (salut, educació i serveis a les persones, entre altres). Les posicions de lideratge segueixen sent feus masculins: menys del 10% dels CEO d’empreses globals són dones. I tot això si les professionals aconsegueixen deixar enrere el laberint de contractes precaris i jornades reduïdes que, curiosament, només semblen estar disponibles quan ets dona. Hi ha treball, però no per a totes.

En molts països, les dones guanyen entre un 15% i un 20% menys que els homes per la mateixa feina. I si ets mare, encara pitjor

Però el pitjor és que, quan aconseguim trencar el primer sostre de vidre, descobrim que damunt n’hi ha un altre, i un altre. L’anomenada "síndrome de la impostora" no és un problema individual sinó el resultat de mecanismes culturals molt consolidats que entre altres elements comporta que moltes dones dubtin del seu propi talent i de la seva capacitat per trencar determinats estereotips que actuen com a desincentius al desenvolupament d’una trajectòria professional. En el dia a dia moltes dones acaben assumint els dubtes sobre la seva capacitat i la seva motivació real per al desenvolupament de les seves trajectòries professionals. Hauríem de ser capaços socialment d’anar més enllà de la foto amb el llaç morat.

Com cada any moltes organitzacions, i noti’s que no empro el concepte d’empreses, ja que aquest plantejament incideix en tots els sectors (el sector públic i el social també es veuen afectats per aquestes realitats), pugen al tren del 8M amb campanyes de roses i bonics discursos i accions publicitàries. Però tot seguit arriba el 9M i les pràctiques reals segueixen intactes: sostres de vidre, cultures poc favorables a la conciliació i exigències relatives a la disponibilitat 24/7 que, a la pràctica, actuen com a frens a la igualtat que es pretén assolir.

El feminisme corporatiu entès com el conjunt de pràctiques que adopten algunes organitzacions per donar visibilitat als seus comportaments en aquesta matèria es redueix, sovint, a simples campanyes dirigides a millorar la seva imatge pública o a incrementar les seves vendes i/o resultats en determinats entorns. Uns comportaments que han arribat fins i tot a facilitar que la dona pugui accedir a llocs directius de rellevància, però que no comporten de forma necessària canvis reals i significatius en la persecució de la igualtat. Unes transformacions que, ho hem de reconèixer, són sovint difícils d’implementar a conseqüència de les cultures laborals imperants. Una realitat que pot ser encara més evident en el sector públic, en el qual conviuen dues realitats clarament dicotòmiques: una major facilitat d’accés de la dona enfront del manteniment d’arrels culturals que no afavoreixen la igualtat.

Les transformacions són sovint difícils d’implementar a conseqüència de les cultures laborals imperants

Encara que no qüestioni la rellevància de la celebració d’iniciatives com el 8M hem, de ser conscients que ni aquestes ni les destinades a destacar a les dones que han aconseguit èxits professionals rellevants eviten que persisteixin molts comportaments clarament qüestionables que faciliten que la dona no hagi de concentrar-se en determinats rols que es consideren “femenins”. Per aquesta raó és necessari impulsar i implementar canvis reals en qüestions com:

  • La transparència salarial i l’equitat real.
  • La posada en marxa de llicències parentals justes (*) per a ambdós sexes.
  • La disponibilitat d’accés a condicions de flexibilitat laboral que no suposi penalitzacions.
  • La presència i ús de protocols clars en matèria de discriminació i assetjament.

I tot això sense que prengui posició sobre la validesa i idoneïtat de les polítiques basades en les quotes o percentatges que poden fins i tot ser simplement pegats que ens posem a fi i efecte d’evitar els canvis profunds que són necessaris implementar per aconseguir la desitjada igualtat.

En resum, el 8M és simplement un recordatori que seguim en la lluita i que no hem guanyat, ni de bon tros, la batalla. Una batalla que no vencerem fins al moment que aprenguem a reconèixer el talent sense importar el gènere.

(*) Noti’s que el concepte de justícia/equitat pot no implicar necessàriament la igualtat.