Definició: La taxa d’abandonament prematur dels estudis és el percentatge de persones de 18 a 24 anys que no han completat l'educació secundària de segona etapa (Batxiller o FP mitjana) i no segueixen cap mena d'estudi o formació en les quatre setmanes anteriors a la de l'entrevista de l’enquesta de població activa.

Espanya, al 2023, és el penúltim país de la UE, per darrere de Romania, en aquest indicador, amb un 13,7%, quan la mitjana europea és del 9,5%. Catalunya, lluny de fer un bon paper, presenta un 14,8%, encara pitjor que la mitjana espanyola. I això és així en els darrers cinc anys. La bona evolució d’aproximació a la mitjana europea sembla haver-se interromput a partir del 2021.

El perfil d'abandonament escolar és un noi, de classe treballadora i fill d’immigrants. Estem davant d’un factor de segregació clar

Aquest indicador és un dels que constitueixen els objectius de desenvolupament sostenible establerts per la UE i s’ha fixat que pel 2030 no superi el 9% en cap país (16 països ja ho han aconseguit). Per tant, no pinta bé. I a ningú se li hauria d’escapar que la reducció d’aquest trist percentatge és fonamental pel futur dels joves afectats i de la nostra societat. Sense batxillerat o FP mitjana difícilment tindran un mínim desenvolupament personal, professional o social i tenen molts números d’acabar formant part dels sectors que viuran pròxims o fora dels marges de la societat.

De forma permanent els nois presenten taxes superiors a les de les noies (17,1% vs. 12,3% respectivament). Però és particularment notori que la taxa d’abandonament prematur sigui 3,4 vegades més alta entre els estudiants procedents de la immigració que entre els nacionals (un 36,1% vs. 10,6%). Com també ho és que les taxes mostrin una correlació inversa molt evident en funció dels estudis dels progenitors (a menys estudis dels pares més abandonament prematur). Per tant, el perfil estàndard és el d’un noi, de classe treballadora i fill d’immigrants. Estem davant d’un dels factors de segregació social més obvi que podem tenir.



Un estudi de la Fundació Bofill posava de manifest que el 50% dels joves que no continuaven estudiant després de l’ESO es concentraven en el 25% d’instituts del país. Com a economista no entraré a formular receptes que entrin en el camp de la pedagogia encara que, des de la meva perspectiva de ciutadà, la dada anterior apunta que amb un esforç bastant focalitzat ja es podrien aconseguir millores rellevants. Ara bé, no cal ser pedagog per entendre que calen recursos i, probablement, algun tipus d’acció orientativa en els darrers anys previs a l’acabament de l’ESO tant sobre les famílies com sobre els alumnes per tal de fer valdre la necessitat de continuar els estudis més enllà de l’etapa obligatòria.

Estic convençut que la majoria dels pedagogs demanarien mesures com més professors de reforç pels alumnes endarrerits i desmotivats, dotar un sistema de beques més generós per evitar que sigui la manca de mitjans la que determini l’abandonament o ampliar les places públiques de la FP de major demanda, sens dubte insuficient, com s’està posant de manifest cada any. Tot això requereix recursos econòmics (i humans). Potser, a la fi, la solució seria estendre l’etapa obligatòria (i gratuïta) fins a la finalització del batxillerat o d’un cicle mitjà, encara que això seria molt costós.

Hi ha una correlació entre els recursos que reben les comunitats autònomes pel sistema de finançament i la taxa d’abandonament escolar

I, respecte als recursos, convé també recordar les insuficiències del nostre sistema de finançament autonòmic, del qual depèn tot el que s’ha parlat anteriorment. Observin, al següent gràfic, la formidable correlació que es produeix entre l’ordre de posició de les comunitats autònomes en relacionar la taxa d’abandonament escolar amb els recursos del sistema de finançament autonòmic per habitant de la darrera liquidació d’aquest de l’any 2022:

Podem pensar allò tan suat que la correlació no implica causalitat, però estic segur que tots estarem d’acord que les casualitats, a les ciències socials, poques vegades es produeixen.

Insistint sobre els recursos caldria saber també que Catalunya és el territori de l’estat, després de les Balears, que rep menys beques i per menys import per estudis postobligatoris no universitaris, atorgades pel ministeri, deixant al marge el País Basc que les té transferides. Amb dades del curs 2022-23 (les darreres publicades), a Catalunya l’import mitjà per alumne matriculat en aquest tipus d’estudis era de 531 euros, mentre que la mitjana espanyola era de 783 euros (amb màxims superiors als 1.000 euros per alumne a Andalusia, Extremadura, Galícia i Canàries). Algunes comunitats complementen el sistema estatal amb el seu propi, però no és el nostre cas, si més no de forma rellevant. També el finançament hi deu jugar algun paper en això.

Tenim un llarg camí de millora en el que cal actuar sobre moltes palanques de gestió interna, però també calen els recursos que generem però que no se’ns permet gaudir. Ens hi va el país i la seva cohesió interna.