El recent acord social assolit entre les organitzacions sindicals i empresarials manifesta una preocupació pels indicadors d'incapacitat temporal derivats de malalties i accidents comuns. Aquests indicadors el que mostren és un increment del temps de les baixes laborals provocades per malalties i accidents, cosa que es repeteix en els períodes de creixement de l'ocupació com és l'actual i que, correlativament, es redueix notablement en les fases de destrucció d'ocupació.

Alguns han volgut veure en aquesta actitud coincident dels interlocutors socials una voluntat d'adoptar mesures per corregir el que habitualment es coneix com a absentisme laboral. Tanmateix, observant el que destaca l'acord social com allò que influeix més i el tipus de mesures que proposen, la qüestió no se situa pròpiament en el fenomen de l'absentisme laboral o, per ser més precisos, només marginalment s'hi orienta. Cal tenir present que l'absentisme laboral és una realitat només parcialment coincident amb l'increment de la durada de les incapacitats temporals. L'absentisme laboral, pròpiament dit, s'ha de referir a situacions anòmales internes a les empreses per un ús indegut de les baixes laborals, en les quals es fa un ús incorrecte de la incapacitat temporal per a finalitats diferents dels que correspondria. Al contrari, hi ha altres fenòmens d'increment de les baixes, que fan un ús correcte de la incapacitat temporal, deguts a factors externs que no s'han de considerar com a absentisme laboral pròpiament dit. Precisament, l'acord social posa el focus, sobretot, en els factors externs, i mostra d'això és que, principalment, es preocupa per la salut del treballador i el mal funcionament de l'atenció sanitària pública, que és, precisament, una típica manifestació externa. Per això, posen el focus fora del que és absentisme laboral en el sentit estricte.

L'absentisme laboral en el sentit estricte derivaria, segons el parer de les empreses, d'unes absències injustificades dels treballadors per motius personals, aliens per complet a la situació de la salut dels treballadors; mentre que, per als sindicats, aquestes situacions es provoquen per una organització del treball que dona lloc a excessius ritmes laborals, situacions d'estrès i falta de motivació a la feina, o bé, problemes derivats de les dificultats de conciliació entre les responsabilitats familiars i professionals. Això explica que el temor de la pèrdua de l'ocupació durant els períodes de crisi econòmica determini una reducció de l'absentisme laboral, en tant que, en els períodes de creixement de l'ocupació, amb menys por de perdre la feina, augmenti l'absentisme laboral. Possiblement, les dues parts tinguin raó en la identificació de les causes de l'absentisme laboral, en el sentit que aquelles són múltiples, derivades tant de l'assenyalat per les empreses com del destacat pels sindicats. Però el desacord es produeix perquè cada part descarta i rebutja les raons de l'altra.

En vista de l'anterior, l'acord social esquiva el problema de l'absentisme laboral a les empreses i no l'acaba d'afrontar directament. Només de manera indirecta s'hi al·ludeix quan encomana la negociació col·lectiva per establir òrgans paritaris (empreses i representants dels treballadors), que analitzin les causes de la prolongació de la durada de les incapacitats, amb vista a adoptar mesures que la redueixin. I fa el mateix en proposar la constitució d'òrgans tripartits (sindicals, empresarials i administracions públiques), que analitzin també les causes de la prolongació de les incapacitats i assenyalin possibles línies d'actuació. Això sí, les parts no arriben a compartir un diagnòstic comú de quines poden ser aquestes causes, en termes que resulta fàcil predir que, si no s'han posat d'acord en l'àmbit general, difícil és que arribin a un acord en els sectors i empreses concrets.

Davant de tot plegat, el més significatiu és que els interlocutors socials centren l'atenció en una possible mala atenció de l'assistència sanitària pública, com a causa decisiva de la prolongació indeguda de les baixes. Així, apunten al deteriorament del finançament i gestió d'aquesta assistència sanitària pública com la causant d'aquest indegut funcionament de les baixes, amb la repercussió negativa que provoca sobre la salut dels treballadors. Per això, la proposta que formulen sindicats i patronals és que les Mútues de la Seguretat Social puguin dur a terme proves diagnòstiques i tractaments terapèutics i rehabilitadors en processos d'incapacitat per baixes d'origen traumàtic. Això es faria a través dels corresponents convenis entre les mútues i les autoritats autonòmiques competents en matèria de gestió de l'assistència sanitària pública. D'aquesta manera, proposa que les mútues actuïn amb els seus mitjans personals i materials més enllà del que fan en relació amb les baixes per accidents i malalties professionals. La mesura es proposa sobre la constatació que existeix un mal funcionament de l'assistència sanitària pública, al mateix temps que existeix el contrari respecte dels centres sanitaris de les mútues. En efecte, les mútues ofereixen una assistència sanitària molt positiva i eficaç, que, fins i tot, es consideren infrautilitzades. Per això, es considera que la mesura pot reduir el temps indegut de les baixes, la recuperació més ràpida de la salut dels treballadors i, per efecte indirecte, una disminució dels temps d'espera en el sistema públic de salut.

S'ha d'advertir que la mesura que es proposa és molt concreta i limitada, perquè només se situaria en l'àmbit de les prestacions pròpies de l'assistència sanitària, per la via de derivar l'atenció sanitària a les mútues, una cosa que constitueix responsabilitat del sistema públic sanitari ofert per les comunitats autònomes. Dit en sentit negatiu, se situa exclusivament en l'àmbit de les prestacions sanitàries, sense que es pretengui que les mútues assumeixin funcions en la decisió de concessió de les baixes o altes per incapacitat derivades d'aquestes situacions. Més encara, la mesura és molt limitada, perquè afectaria exclusivament els accidents no laborals, ja que a l'acord social es parla només de les baixes per contingències no professionals d'origen traumàtic; és a dir, s'exclouen les malalties comunes, que són, amb diferència, les més nombroses. En tot cas, se suposa que el cost de tot això no l'assumirien les mútues, sinó el sistema públic de salut per mitjà dels convenis que se celebressin entre ambdós. I sobretot ha d'entendre's que es tracta d'una mesura de pegat provisional, ja que el més raonable és que s'abordi el problema d'arrel en les seves causes d'origen; és a dir, el deficient funcionament del sistema públic de salut gestionat per les comunitats autònomes.

Al final, queda aparcat per la via del silenci el tractament del que és, en el sentit mateix del terme, fer front a les causes de l'absentisme laboral, que queda com a assignatura pendent permanent.