Aquest cap de setmana hem viscut a Barcelona una dura manifestació contra el model turístic de la ciutat. La protesta era relativament heterogènia i englobava tant els veïns que s'oposen a qualsevol mena de turisme —que van protagonitzar algun incident, com uns turistes que van ser increpats mentre prenien una beguda a la terrassa d'un bar— fins als que assumeixen que no es pot abolir el turisme, però sí que caldria modular-lo d'alguna manera. És cert que les onades de protesta contra el turisme no són una qüestió específica de Catalunya: tant les Balears com les Canàries i altres indrets han viscut manifestacions similars. Així i tot, el cas de Catalunya és una mica particular perquè, a diferència de les regions esmentades, s'hi esdevé alhora un conjunt d'oposicions a gairebé qualsevol forma de teixit econòmic. 

Els qui encapçalaven la marxa d'aquest cap de setmana pels carrers de Barcelona apuntaven les externalitats, diguem-ne molèsties, que pot causar el turisme. És evident que una ciutat tan forta en proposta turística com és Barcelona té unes particularitats en el seu dia a dia que interactuen amb els ciutadans: la mobilitat s'ha de compartir entre els locals i els visitants, com també l'espai públic i el sòl, mitjançant l'oferta hotelera o les alternatives com les llars compartides i els habitatges d'ús turístic. S'originen friccions inevitables: des de la persona que vol creuar la vorera de passeig de Gràcia i topa amb un gran grup de turistes contemplant La Pedrera fins qui lamenta que s'hagi obert una botiga de souvenirs a la cantonada de casa. Així i tot, cal contextualitzar aquestes molèsties en el marc del que representa el turisme per Barcelona: un 14% del PIB, generador de 150.000 llocs de treball.

L'escala de grisos de sensibilitats d'aquest moviment de protesta presenta problemes en gairebé tots els plantejaments: aquells qui volen eliminar per complet el turisme haurien d'aprofundir en el seu pla per reubicar aquests 150.000 llocs de treball i la porció significativa del PIB, que vol dir, en última instància, generar un benestar equivalent a partir d'altres activitats. Però els qui tan sols volen un altre model de turisme topen amb la realitat que les ciutats occidentals no són una partida del Monopoly, i els hotels, carrers i places no es posen i treuen com si fossin fitxes. Un turista low cost pot venir atret per un bitllet d'avió barat i una habitació d'hotel accessible, dos elements que difícilment des de les administracions es poden modular: no podem prohibir els vols de Ryanair a Catalunya, ni podem impedir que un hoteler compri un immoble mal conservat i decideixi oferir les habitacions a una tarifa atractiva sense fer-hi reformes. L’únic botó que es pot prémer des de les institucions segurament és la taxa turística, però cal estar atents a l’alta elasticitat d'aquest tribut —en altres paraules, la tendència dels visitants a pagar taxes elevades abans que buscar un destí alternatiu. 

Els qui volen eliminar per complet el turisme haurien d'aprofundir en el seu pla per reubicar 150.000 llocs de treball

Ara bé, el problema es complica si tenim en compte els posicionaments socials que vivim a Catalunya en relació amb altres sectors econòmics que podrien reduir la dependència al turisme, si es trobés el conjunt d'incentius adequat per empènyer la nostra economia de lliure mercat cap a aquesta direcció. El principal candidat seria la indústria: una font de llocs de treball de qualitat, ben retribuïts, sense temporalitat i que fomenta l'intercanvi de coneixement amb les institucions d'educació superior i investigació. La indústria contemporània és indústria verda, i necessita energies renovables abundants i accessibles.

A Catalunya, de nou, tenim un problema amb aquesta qüestió perquè han aparegut tota mena de moviments socials que no estan disposats a acceptar les externalitats de l'energia verda: a Girona, per exemple, hi ha una dependència energètica del 98% de regions exteriors, i el conjunt de Catalunya es troba en una posició del rànquing europeu realment nefasta. Amb tan sols un 14% d'electricitat renovable, a Europa gairebé totes les regions ja han passat la frontera del 30%, i Espanya, incloent-hi el desastre de Catalunya, se situa per sobre del 50%. La disponibilitat d'energia verda no és opcional pel desenvolupament de nova indústria europea, una situació especialment sensible si tenim en compte que la finestra d'oportunitat per aprofitar aquest vent de cua dona senyals d'estar tancant-se. 

Tant la indústria com els serveis no turístics, com el comerç o fins i tot la logística, també viuen una problemàtica transversal: la lentitud burocràtica. Si el que es vol és intentar pivotar la composició sectorial de Barcelona per atraure altres activitats econòmiques de major valor afegit, no és admissible que la construcció d'un supermercat, un centre de recerca, d'una oficina o l'obtenció d'una llicència per dur a terme una activitat regulada tardi anys. Fins i tot el sector primari, que és la darrera alternativa sectorial que es podria plantejar reforçar a fi de reduir la preponderància del turisme sobre la composició econòmica de Catalunya, diu estar ofegat per les exigències administratives. A banda d'això, els valors de contaminació aqüífera per purins i gasos emesos a l’atmosfera que actualment es registren a Catalunya així com el consum d'aigua d'aquestes activitats són dades poc positives que, en tot cas, possiblement han de portar a un retrocés del sector primari per imperatiu ambiental, i no pas al seu augment. 

El nostre teixit social ha desenvolupat un cert infantilisme que ha portat a trobar un conflicte per a cada activitat que es vulgui fer

En definitiva, el nostre teixit social ha desenvolupat un cert infantilisme al llarg dels anys que ha portat a trobar un conflicte per a cada activitat que es vulgui fer: carreteres i aeroports, hotels i serveis turístics, però també molins eòlics, parcs fotovoltaics, fàbriques (la inversió multimilionària de Lotte a Mont-Roig del Camp va provocar un tall a l'autopista A-2 amb una costellada de protesta), granges i conreus intensius. El context no ha estat sempre així: durant els anys vuitanta i noranta, a Catalunya es van poder fer autopistes, autovies, presons… elements que es fa difícil pensar que es podrien haver impulsat avui en dia, si considerem la forta oposició social per projectes molt més petits i curosos amb el seu entorn. Com ho farem per acompanyar els ciutadans a acceptar la menor de les externalitats negatives possibles, en lloc de promoure el "no a tot"? Es pot fer res per construir una certa maduresa col·lectiva que accepti algunes incomoditats a canvi del nostre estat del benestar?