El passat dissabte es va celebrar a Barcelona una gran manifestació entorn de les dificultats per accedir a l’habitatge, particularment a la complicadíssima situació del mercat de lloguer. No es tracta de percepcions abstractes: a Espanya un 45% de la població que viu de lloguer es troba en risc de pobresa o exclusió social, segons el darrer informe anual del Banc d’Espanya –és, així, el país de la Unió Europea on aquesta ràtio és més alta.

Si bé el preu per metre quadrat ha augmentat un 25% els darrers cinc anys arreu d’Espanya, aquesta situació és molt desigual: a ciutats com Barcelona ha augmentat un 52% en el mateix període, una tendència exponencial, atès que només el darrer trimestre la revisió del preu per metre quadrat a Barcelona ha estat del 7%. A la província de Barcelona, l’esforç relatiu del lloguer mitjà sobre el salari mitjà ja suposa un 66%, dit d’una altra manera, un individu tipus que es vulgui independitzar en solitari hauria de dedicar dos terços dels seus ingressos a pagar el lloguer, el doble del que s’aconsella per poder parlar d’una estructura sana d’ingressos i despeses.

El sindicat que no és realment un sindicat va encapçalar la manifestació amb una proposta estrella: una vaga que no és realment una vaga

La marxa de protesta de dissabte estava convocada per l’autoanomenat Sindicat de Llogateres. Per tal de tenir un debat ponderat sobre aquesta qüestió tan complicada, el primer que cal abordar és la naturalesa dels actors que hi participen. L’organització esmentada no és, evidentment, un sindicat en termes jurídics: els sindicats són organitzacions de defensa dels treballadors, i els ciutadans que viuen de lloguer no defineixen cap col·lectiu laboral. Es tracta d’una organització política amb seu al carrer Casp, 43 baixos, la mateixa adreça on estan domiciliades associacions com l’Observatori DESC, la Cooperativa Etcèteres, el grup ECOS, la Cooperativa Sostre Cívic i un reguitzell d’altres satèl·lits vinculats explícitament al partit polític dels Comuns –de fet, la pròpia Ada Colau estava en nòmina de l’Observatori DESC i per tant tenia com a centre laboral Casp, 43 baixos, abans d’esdevenir alcaldessa, de tal manera que la qüestió és prou clara. És legítima l’existència d’un moviment polític que defensi una certa visió del mercat de l’habitatge, però sorprèn que es faci mitjançant una marca blanca que pretén transcendir la política i aglutinar individus anònims afectats per la situació: un primer símptoma de postveritat.

El sindicat que no és realment un sindicat va encapçalar la manifestació amb una proposta estrella: una vaga que no és realment una vaga. Es tracta de posar-se d’acord col·lectivament per impagar el lloguer en massa. Compte amb el llenguatge: la vaga és un dret protegit de l’estatut dels treballadors, l’impagament de rendes no, i pot causar problemes greus als qui entrin al joc –des d’embargament de nòmines fins a extinció de contractes i expulsió dels respectius habitatges.

El més surrealista d’aquesta qüestió és que ja ha servit per instal·lat a l’imaginari col·lectiu la idea que posar un pis a lloguer és un esport de risc que amb tota probabilitat et pot portar a que et facin una ‘vaga de pagaments’; per tant, quan es morin els avis, la decisió serà clara: el seu pis estarà al cap de 48h penjat a un portal de compravenda. Així doncs, segon símptoma de postveritat: els col·lectius que diuen que lluiten per resoldre la situació estan jugant de facto un paper clau en tensionar encara més l’oferta d’habitatge de lloguer tot sembrant la por als petits propietaris, provocant un espiral de creixement de preus.

Els col·lectius que diuen lluitar per resoldre la situació juguen 'de facto' un paper clau en tensionar encara més l’oferta d’habitatge de lloguer

Mentre l’atenció mediàtica dona voltes entorn de sindicats que no són sindicats, vagues que no són vagues, i es crea el pànic entre propietaris que no volen saber res d’aquests riscos, oblidem analitzar les dades. El soroll eixordador impedeix que aflorin estadístiques, com que durant les dècades dels 1990, 2000 i fins al 2010 es construïen de forma estable uns 80.000 habitatges de lloguer social cada any a Espanya, mentre que des de 2010 fins l’actualitat aquesta xifra es desploma fins als actuals 8.000 habitatges anuals. O sigui: estem construint un 90% menys de lloguer social públic del que construíem dècades enrere.

Aquesta situació escandalosa ha portat Espanya a estar a la cua de països en dimensió relativa del seu parc d’habitatge públic, amb una xifra inferior al 2,5%, colze a colze amb Colòmbia i els bàltics (Estònia, Letònia, Lituània). Per contra, als Països Baixos aquesta xifra és del quasi 35%, a Àustria és del 24%, a Dinamarca del 22%, a Regne Unit del 17% i a França del 15%. Només hi ha una lectura possible: Espanya ha dimitit totalment de dedicar recursos públics a crear habitatge a preus regulats per protegir a les famílies que ho necessiten, i ha optat per traslladar la funció de la protecció social als ciutadans privats, que han fugit espaordits del sector immobiliari en veure com se’ls pretenia adjudicar un nivell de risc que excedeix, en molt, el que estan disposats a digerir.

És urgent tallar aquest flux del que podríem qualificar d’homeopatia econòmica i començar a incorporar-hi responsabilitat col·lectiva

Una societat amb bosses importants de ciutadans incapaços d’accedir a l’habitatge és un focus de malestar i pressió social perillós. Si, a sobre, s’aborda amb postveritats, mites i receptes que en lloc d’alleugerir el problema encara el tensionen més, el risc de crear un esclat social és important. És urgent tallar aquest flux de titulars populistes i del que podríem qualificar d’homeopatia econòmica i començar a incorporar-hi responsabilitat col·lectiva, sobretot des de la política. Analitzar les dades, observar la situació comparativa respecte als països de l’entorn, i –aquí ve el més traumàtic– dedicar-hi partides pressupostàries.