Fa uns dies, el col·lectiu El País de Demà va presentar al Govern i als partits un document coordinat per Antoni Garrell, amb la col·laboració d’Esteve Almirall, Daniel Altimiras, Rodolfo Fernández-Cuellas, Àurea Rodríguez, Josep Pallares, Roger Polls, Lluís Recoder i Jordi Williams Carnes. El document és el resultat de la participació activa de setanta persones, amb aportacions individuals dels 49 membres del col·lectiu entre juliol i novembre de 2024. La seva redacció i revisió final es va completar durant els mesos de novembre i desembre.

Aquest document, amb poc més de quaranta pàgines, analitza els reptes de la ciència, la indústria i la innovació a Catalunya, i proposa polítiques i solucions concretes per superar-los. D’entre les propostes destaca, per la seva rellevància i necessitat urgent, la creació d’una Agència Catalana d’Innovació.

Una idea que mereix atenció

No es tracta d’una idea nova. Molts països disposen d’agències d’innovació, i la idea d’una DARPA (l’agència d’innovació de l’exèrcit nord-americà) europea ha capturat l’imaginari col·lectiu europeu durant dècades. De fet, l’informe Draghi l’ha recuperada recentment.

Agències com DARPA, el MITI japonès, el taiwanès ITRI, TEKES a Finlàndia o la Israel Innovation Authority són models d’èxit. Han estat claus per impulsar períodes de gran esplendor en la innovació dels seus respectius països.

El raonament és senzill: hi ha països amb ecosistemes d’innovació sòlids que només necessiten garantir talent, capital i infraestructures per mantenir el seu dinamisme. És el cas dels Estats Units, on zones com Silicon Valley, Boston o Austin concentren talent provinent de les millors universitats, capital risc disposat a assumir riscos, i una cultura que celebra el fracàs com a aprenentatge i l’emprenedoria com a valor social.

Però Catalunya no és Silicon Valley

En la majoria de països, aquest ecosistema no existeix. Això provoca una fugida constant de talent i descobriments cap a aquests hubs globals. I amb el talent, també marxen els beneficis materials i socials de la innovació. En resum: els països sense ecosistemes propis acaben finançant la innovació dels altres.

Quan no tens un sistema d’innovació potent, l’única opció és intentar construir-lo. I per això cal una eina essencial: una agència d’innovació capaç de generar oportunitats i retenir talent.

Una oportunitat per a Catalunya

Les agències d’innovació són instruments flexibles i adaptables. Poden actuar com a catalitzadors, cobrint els buits que el mercat no pot resoldre per si mateix. DARPA va apostar per la tecnologia dels vehicles autònoms quan ningú ho feia. Taiwan va construir una indústria de semiconductors líder al món. Israel va connectar els seus projectes locals amb Silicon Valley, assegurant creixement i retorn econòmic.

No hi ha una única fórmula d’èxit, però totes aquestes agències comparteixen tres característiques: són àgils, tenen capacitat d’actuar i estan enfocades en resultats.

Per a Catalunya, no es tracta de crear un organisme més, sinó de reorganitzar estructures existents, redefinir funcions i dotar-les de les eines necessàries. Tampoc seria desitjable que fos una entitat exclusivament pública, ja que això limitaria la seva agilitat. En canvi, tenim exemples d’èxit d’organitzacions publicoprivades, com la Fira de Barcelona, que poden servir d’inspiració.

Canviar el rumb

Catalunya necessita un canvi de model productiu. Això és evident. Cal apostar per sectors de més valor afegit que ofereixin oportunitats als joves, a les empreses i al país. Si no ho fem, aprofundirem en l’actual model, amb un PIB que creix però un PIB per càpita que cau. En altres paraules, el país es farà més ric, però els seus ciutadans seran més pobres.

Crear una agència d’innovació, com han fet molts altres països abans, és una aposta ambiciosa però necessària. No garanteix l’èxit, però sense ella no hi ha cap possibilitat de revertir la situació.

Fem-ho realitat!