Aquests dies resulta impossible revisar l’actualitat del món sense retornar al Born de les notícies sobre Barcelona, el seu estat actual i les propostes de futur. En cursa electoral, els candidats s’esforcen a proposar i prometre com si el món s’acabés i com si les seves afirmacions s’haguessin de poder valorar, per part dels seus seguidors, com a compromisos notarials. En general els electors ja saben, si més no, que dels desitjos no se’n fan obres de reparació. A aquest context, amb el focus posat en el problema de l’habitatge, s’hi ha afegit aquests dies un estudi del Banc d’Espanya que assenyala la precarietat que generen els lloguers en ciutats com Barcelona, especialment entre els joves.

Des de la perspectiva de l'economia política, Barcelona és massa petita per acollir totes les tensions que s’hi acumulen, i en el terreny de l’habitatge cal ampliar la mirada si es vol trobar una sol·lució. Certament, Barcelona-ciutat té poc més d’1,5 milions d’habitants (clar, com deia Pasqual Maragall, "segons l’hora del dia"), però l’Àrea Metropolitana es mou al voltant dels 3,5 milions, la gran regió compta amb 5 milions d’habitants i el país, en la seva totalitat, arrossegat avui en bona mesura pel que passi a la ciutat comtal, gairebé 8 milions. BCN és, sens dubte, Cap i Casal de Catalunya, macrocefàlia del territori, tractora rellevant de l’economia catalana. Un cap que voldríem intel·ligent pel bé del funcionament del país. Un cap gros que sigui capaç d’incorporar el seu entorn i regir els braços i cames de l’acció de l’economia política catalana, de nord a sud i d’est a oest. Un cervell que hauria d’articular tot el territori, a la recerca d’economies d’abast, d’internalitzar externalitats, de valorar els avantatges comparatius des d’una única perspectiva, i decidir, en general, des de l’avaluació cost-benefici del conjunt de Catalunya. 

Però avui la realitat és una altra: la lluita pel Cap i Casal és la d’ocupar el cervell per a exercir de contrapoder, desarticular si es pot la resta del cos del país. I aquí, a la BCN cervell petit, guanyen els qui neguen la viabilitat de la resta: el turisme, el comerç, l’aeroport... Tot vist des d’una perspectiva aïllada. Aquesta situació l’abona la por dels catalans a posar les dues bandes de la plaça de Sant Jaume sota el mateix mandat. De manera que els qui manen, des de la influència que els capacita la potència neuronal de la ciutat, poden paralitzar la resta; ni que sigui desarmant la força de tots els catalans, expressada democràticament al Parlament. Els incumbents s’enganxen a les idees, fins i tot de materialitzar-les en accions, i sovint s’obliden de la realitat conjunta del país. Sense cames i braços, sense comptar amb la voluntat general del país, aquesta reacció pot acabar actuant en forma de paràlisi. El govern de la ciutat pot així esdevenir el gran contrapoder en una sola parcel·la que intenta subjugar la resta. Comptem, per això, amb uns ajuntaments de tall presidencialista (només cal mirar el nomenament del govern municipal), a diferència del sistema propi del país, en precari sense el presidencialisme que tant reforça a la contrapart.

La batalla electoral té dos eixos. Els qui avui guanyen volen allò que l’economia en el seu conjunt no els permet: viure a BCN a preu social, amb salaris de ciutadania, en una barreja harmònica que no segmenti la població d’alguna manera. En realitat, els habitants de la ciutat comtal, molts d’ells treballadors de low cost i baixa productivitat, amb el model actual, no poden trobar ni allotjament raonable ni retribucions coherents amb els seu consum: el cost prohibitiu de viure a BCN per a un milió i escaig de treballadors difícilment el pot combatre l’habitatge social, amalgamat en una extensió de terreny tan limitada, ni el control de lloguers. L’espai de la ciutat condiciona i viure a BCN resulta impossible pels joves que no hereten habitatges dels seus ancestres a la ciutat, o fins i tot n’hi ha que prefereixen vendre i marxar a l’extraradi que quedar-s’hi. L’economia expulsa els treballadors, ara ja a la meitat (molts, votants de les majories actuals). Els qui governen saben que, sense resoldre aquests temes, la seva majoria s’esvaeix. Però la pretensió d’un cosmos BCN amb turisme de luxe i a la vegada de motxillers, amb creuers, youth hostels, gamberra i de Vinçon, és probablement impossible: l’economia diu que la ciutat, amb tot l’atractiu que mostra, és i ha de ser cara, amb un cost de vida elevadíssim (el preu de les rambles, arreu) que, per cert, és l’única manera de pagar salaris més alts i millorar el turisme que rebem. I amb una fiscalitat elevada capaç de mantenir la ciutat neta, pulcra i segura. Diguem-ho clar, el benefici directe només el rebrien uns pocs; potser per bé dels indirectes, més extensius a ciutadans i poblacions properes. Ciutats dormitori? No completament.  Amb noves condicions logístiques, serien zones residencials i pulmons d’una ciutat prou ja ofegada.  Aquesta visió d’economia política facilitaria un possible marc d’acord en el que els treballadors, amb més ingressos que ara, trobessin habitatges a la corona de la ciutat i funcionés al seu favor un model amb jornades menys intensives de treball i un transport de rodalies que minimitzés el cost dels desplaçaments. Cap gueto intern d’immigrants dins de la ciutat seria ja raonable; ni la persistència de zones deteriorades de lloguers baixos que en tot cas tenen, en si mateixes, grans valors patrimonials que s’estan perdent. Sense defugir eufemismes: acabaria vivint a BCN qui s’ho pogués pagar, a preus alts que, en part, retornarien als treballadors que habitarien  l’extraradi, on sí que trobarien habitatge i una sanitat, una educació i unes zones verdes molt millors que les que poden oferir els espais limitats de determinades àrees de la ciutat comtal avui, als preus mitjans d’ocupació i de consum prevalents. A canvi, bons serveis logístics i millors salaris: aquest podria ser l’equilibri.

Està clar, però, que això canviaria la característica del votant mitjà de BCN i, per naturalesa, forçaria l’osmosi d’interessos de la ciutat i de bona part de l’altra Catalunya, que rebria aquella externalitat. Tren i metro de Girona a Reus, amb un transport públic fluid que articuli els braços i cames del cervell, on resideix bona part de la direcció i el talent. Algú pot identificar, amb el que comento, allò de "és l’economia, estúpid", però tal com ho veig, altres solucions són tant desitjables com impossibles.