Aigua

La sequera és un dels grans temes polítics i econòmics del moment. Especialment a la conca mediterrània. I amb especial gravetat ha esdevingut un afer de primer ordre a Catalunya, on la major part de la població ha començat a estar sotmesa a restriccions en el consum. Després de més de deu anys de total inactivitat en inversió en infraestructures de gestió de l'aigua (dessalinitzadores, mecanismes de recuperació, actuacions per reforçar l'estalvi i l'eficiència en el consum...), ara, amb totes les alarmes sonant, els plans d'emergència inclouen intentar recuperar el terreny perdut.

L'última gran sequera, el 2008, quan es van executar les dessalinitzadores existents, ja va apuntar el problema actual, i els efectes del canvi climàtic ningú no pot argumentar que no hagin estat àmpliament difosos. O sigui que, certament, la manca de previsió en inversions de gestió de l'aigua és un cas flagrant de miopia estratègica dels dirigents catalans dels últims quinze anys, deixem-ho en dècada, si absolem els que van haver de bregar amb la crisi financera post 2008. Però no és cap enrere on interessa dirigir la mirada, sinó cap endavant. I no és a la llista d'actuacions urgents i imprescindibles, sinó al debat que no vam tenir i hauríem de tenir.

La manca de previsió en inversions de gestió de l'aigua és un cas flagrant de miopia estratègica dels dirigents catalans de l'última dècada

La manca estructural d'aigua, la necessitat de gestionar-ne amb eficiència el consum, té, o pot tenir, un efecte demolidor a moltes regions d'Espanya, en aquesta conca mediterrània, antic paradís, especialment a Catalunya. Com és de central l'aigua al nostre model d'economia i de societat? Com ens hem de preparar per a un futur de restriccions? Com canviaria el nostre mode de vida si el paisatge en un futur que ja és aquí s'assembla més al Marroc o a Israel que no pas a la Mediterrània dels nostres avis? El paisatge condiciona qualsevol país, per descomptat, però com afronta un territori un moment de canvi accelerat en les seves característiques físiques?

L'economia del llevant espanyol és molt dependent del turisme; és una economia molt centrada en el visitant, sigui turista, congressista, jubilat o, últimament, nòmada digital. La nostra competitivitat o atractiu per a les inversions, la regional o la de ciutats com Barcelona, sovint se situa en posicions de lideratge als rànquings gràcies a la qualitat de vida, que ajuda a camuflar notes pitjors en altres variables. La nostra qualitat de vida depèn en gran manera del clima. Si canviem el clima, com canviarà el nostre entorn? Un primer impacte de gran nivell és al sector turístic, ni més ni menys que el 12,8% del PIB d'Espanya el 2023, un altre 12% a Catalunya, i 14% si parlem d'ocupació. Si la conca mediterrània esdevé un terreny erm, sec, amb restriccions d'aigua o amb temperatures insuportables a l'estiu, com es transformarà aquesta indústria?, caldrà aprendre de Tel-Aviv o de Dubai?, es desestacionalitzarà o caurà en picat?

Un primer impacte de nivell és en el turisme, ni més ni menys que el 12,8% del PIB d'Espanya, un altre 12% a Catalunya, i 14% si parlem d'ocupació

Altres sectors veuran estructuralment canviada la seva realitat, l'agricultura i la ramaderia, conformadores de paisatge; la indústria, haurem de renunciar a algun tipus d'indústria? Les activitats relacionades amb la gestió de l'aigua guanyaran rellevància. La inversió privada al sector s'hauria de multiplicar (confiem que els apòstols del decreixement i del subsidi caigut del cel no posin traves aquest cop a la iniciativa dels hotelers de Lloret). La relació dels ciutadans del territori amb la seva regió de naixement canviarà? Deixarà de ser el lloc al qual sempre volem tornar? Deixarà de ser el destí dels nostres estiuejos? Deixarem de tenir el jardí de l'Edèn al costat de casa? Com afectarà tot això al nostre mode de vida? Estem poc preparats per viure en l'escassetat i caure uns punts en riquesa. La pèrdua de poder adquisitiu per càpita ja és un dels grans temes del debat econòmic recent, progressem menys, en aquest sentit, que els nostres veïns. Per pèrdua de productivitat, per pitjor repartiment de la riquesa... Com impactarà que el territori se'ns torni hostil?

Quan hàgim afrontat amb solvència el que és urgent (a la sala m'ha semblat sentir algunes rialles), confiem que sí, hauríem de continuar amb el que és important. Que una més que desitjada aigua de maig o pluja d'abril no ens faci oblidar el problema de fons. Cal preparar-se per a un canvi estructural en el clima i en l'accés a l'aigua. Ens riem dels negacionistes trumpistes de l'altra banda de l'Atlàntic o ens indignem amb la pol·lució dels industriosos i puixants països orientals, i quatre experiments de reciclatge urbà ens fan sentir avançats en la lluita contra el canvi climàtic, i, tanmateix, hem dedicat als informes científics una lectura de TikTok. Per què no tenim un debat de fons sobre com el canvi climàtic transformarà el nostre paisatge, ergo les nostres vides? Alguns defensaran el decreixement i d'altres la vida a la cova, jo opto per fer de la sostenibilitat un nou paradigma de creixement i prosperitat. Sense allunyar-se tant de l'assumpte aqüífer, podem transformar el país pensant en un territori més càlid i més sec? Podem mantenir l'empremta del sector primari i del vinícola al nostre paisatge en un entorn d'escassetat d'aigua? Hem perdut pes en indústria, però és a totes les agendes recuperar-lo, i si no tenim en compte les restriccions climàtiques té tot el sentit del món, llavors, com ho fem? És raonable tornar a ser potència industrial si no tenim aigua? Com ho fem possible?

Com salvem l'economia de la visita que tant ens sosté? El nostre paisatge urbà, les ciutats, els pobles de costa, s'han dibuixat arrossegats pel model de vida i l'empenta del turisme. Si d'aquí a deu anys els agostos són impracticables i les piscines costa el triple omplir-les... No sé si tenim encara totes les respostes, s'intueix que les infraestructures per dessalinitzar i recuperar aigua seran fonamentals, i quan un bé passa a ser fonamental, el manual del sentit comú ens diu que al costat de l'impuls i salvaguarda pública cal proveir mercat privat; altrament, no hi arribem. A mi em sembla una evidència, però no descartem la nostra pròpia ceguesa, que amb l'habitatge continuem amb els ulls tapats i compliquem als nostres fills construir una llar, res no ens garanteix no tenir miopia ignorant també amb l'aigua.

El preu de l'aigua hauria de començar a ajustar-se a la seva realitat de bé escàs, així com la lògica de l'estalvi i pactes socials entre territoris

El preu de l'aigua, tard o d'hora, hauria de començar a ajustar-se a la seva realitat de bé escàs. La lògica de l'estalvi hauria de començar a impregnar qualsevol activitat, domèstica i econòmica. Les interconnexions amb els territoris amb millor provisió d'aigua obligaran nous pactes socials. La lluita per l'aigua és un motor ancestral de l'antropologia, explica guerres i migracions, aliances i fòbies. Doncs això.

Es fa complex endevinar en quina mesura canviarem el mix d'activitats: anirem a indústries menys intensives en aigua o aprendrem a fer-ne un ús més eficient? Canviarem cultius o regarem millor? Omplirem els pisos de costa amb els ciutadans amb problemes d'accés a l'habitatge o desestacionalitzarem el turisme? Ens assemblarem més a Israel i a Abu Dhabi o al Marroc i Egipte? Als que ens volien Dinamarca del sud els va passar per alt que teníem més números per semblar el Dubai del nord. Si volem continuar atraient visitants, ser economia de talent —que és el nostre millor recurs—, caldrà resoldre com ens dutxarem. En essència, el debat futur, en relació amb l'aigua, no és només que l'hem de gestionar millor, sinó com podem mantenir el nostre model de vida i econòmic amb la necessària nova manera de gestionar el recurs. Volem hotels eficients amb l'ús de l'aigua o tancar els hotels? Gimnasos amb capacitat per reciclar l'aigua o sortim a córrer pel carrer? L'economia de la qualitat de vida que ha marcat el nostre territori durant dècades pot continuar sent un dels leitmotivs del Mediterrani espanyol o cal inventar-se'n una altra? La resposta espero que sigui intel·ligent i col·lectiva, perquè és un repte per a tota la nostra societat. Tenim un entorn molt privilegiat, se'ns tornarà més hostil. El repte d'aprendre a viure en la nova escassetat, d'obtenir i gestionar l'aigua de noves maneres per poder preservar tot el que és bo del nostre mode de vida i model econòmic podria ser un dels grans reptes de tota una generació. Espero que d'aquí a trenta anys siguem un model de gestió del recurs hídric i vinguin del nord a aprendre a viure en entorns càlids i secs.