“Les ajudes agràries han d’anar a qui les necessita”. Sembla de sentit comú, ningú no pot oposar-s’hi. El problema comença quan intentem definir qui són “els que les necessiten”.

A principi de mes, vam celebrar a l'Acadèmia de l'Agricultura francesa un debat sobre el tema [les presentacions es poden consultar en aquest enllaç]. La veritat és que vaig sentir per part d’alguns dels meus companys acadèmics algunes idees que no vaig dubtar a qualificar durant la meva intervenció d’“extravagants”.

El paper ho aguanta tot, però la realitat de la gestió molt menys. Si volem ser seriosos i contribuir a millorar les coses, per no dir a solucionar-les, cal incorporar a l’equació els costos de gestió i una anàlisi de cost versus eficàcia.

Les ajudes “quan es necessitin”

Una d’aquestes idees “extravagants”, que a primera vista també sembla de sentit comú, és que les ajudes als agricultors s’haurien de donar “quan es necessitin”.

El problema és saber quan és aquest “quan”. Cada any agrari és una història diferent; fins i tot dins d’una mateixa campanya de comercialització, el mercat al començament té poc a veure amb el del final, i cada agricultor té un cost de producció diferent.

Cal esperar al final de l’any comercial, i uns quants mesos més per tenir les dades, per saber què ha passat amb la renda. Per tant, hi ha un desfasament temporal entre el moment en què es planteja el problema econòmic i el moment en què se’n coneix la dimensió exacta i es pot procedir primer al càlcul i, després, al pagament de les ajudes.

Sense parlar de la complexitat d’aquest càlcul, de poc serveix a algú que s’està ofegant, que ho està passant malament, que la patrulla de rescat arribi més de 12 mesos després.

Les ajudes en funció de la renda total

També té molt de sentit tenir en compte no només les rendes agràries, sinó les altres rendes que es poden generar a l’explotació, relacionades amb l’activitat agrària (vendes directes, turisme rural, per exemple) o sense relació amb aquesta.

Un problema és que aquestes “altres rendes” no es coneixen bé i que la seva incorporació a un càlcul potencial també requereix temps i retardaria la seva tramitació.

Un altre problema és que la política de rendes no és una competència comunitària. Per què s’hauria d’ajudar la renda d’un agricultor a temps parcial d’un poble, que a més pot treballar en una fàbrica, ser taxista o tenir un despatx d’advocats o d’enginyeria, i no la d’un botiguer o perruquer del mateix poble?

Una primera definició

La Comissió Europea ja ha proposat, en el seu document de “visió del futur de l’agricultura i l’alimentació”. Diu textualment que cal prestar “atenció especial als agricultors actius de les zones amb limitacions naturals, als joves agricultors i als nous, i a les explotacions mixtes (és a dir, agrícoles i ramaderes)”.

La meva pregunta en aquest sentit és si això s’hauria de fer a totes les explotacions en zones desafavorides, a tots els joves i nous, a totes les explotacions mixtes.

Una proposta alternativa

La meva proposta és diferent, encara que comparteix la prioritat pels agricultors actius. La meva proposta parteix d’una realitat: a l’agricultura europea i espanyola, globalment, li va bé, però sobretot els va bé a les grans explotacions, com indico a la meva presentació.

L’agricultura va bé, però a la gran majoria dels agricultors, als que jo anomeno “la classe mitjana” del camp, no els va gens bé. Estem vivint una revolució tecnològica que està disparant les economies d’escala. No es tracta de penalitzar els agricultors grans i eficients, sinó de plantejar-nos si realment necessiten que la resta dels contribuents europeus ajudin a les seves rendes, si no hi ha altres prioritats de despesa per al futur d’Europa.

Per a mi, l’objectiu futur de les polítiques agràries (europea, nacional i autonòmiques) hauria de ser acompanyar la classe mitjana del camp en el seu camí cap a una agricultura sostenible que participi de la revolució tecnològica esmentada i mantingui la cohesió social i territorial.

Per a això, la Política Agrària Comuna (PAC) actual ja disposa d’instruments eficaços; el que falta és voluntat política per aplicar-los tant a nivell europeu (deixant la decisió en mans de cada govern nacional) com a nivell dels estats membres: la limitació d’ajudes per explotació i el pagament redistributiu entre agricultors.

L’agricultura va bé, però a la gran majoria dels agricultors, als que jo anomeno “la classe mitjana” del camp, no els va gens bé

Espanya és l’estat membre que ha demostrat més gosadia política en aquest aspecte, limitant les ajudes bàsiques (anomenades en el nostre llenguatge horrible “Ajuda Bàsica a la Renda per a la Sostenibilitat”) a 100.000 euros per explotació, als quals es poden sumar 100.000 euros més en costos laborals.

Tot i aquesta major ambició, com assenyala el mateix Ministeri, “aquesta mesura va permetre destinar al pagament redistributiu 6,5 milions d’euros que van deixar de percebre 58 grans beneficiaris que en anys anteriors rebien una quantitat superior a aquest límit”. Pel que fa al pagament redistributiu, “va ascendir a 491 milions d’euros el 2023”, sobre un total d’ajudes directes de 4.833 milions d’euros.

L’experiència (i valentia) espanyola té el mèrit d’existir, i ens permet concloure que un suport selectiu autèntic a la classe mitjana del camp requereix més ambició a nivell europeu i estatal.

Davant dels immensos reptes als quals s’enfronta avui la Unió Europea, amb l’adhesió d’Ucraïna a l’horitzó, no hi ha, al meu parer, cap alternativa a la indispensable selectivitat i concentració del suport públic “en aquells que realment ho necessiten”.