Perdonareu el to col·loquial que dono, per l’estima que li tinc. Pablo és Pablo Hernández de Cos, governador actual del Banc d’Espanya. Aquest divendres al Cercle d’Economia va fer el seu darrer acte públic com a governador, tenint en compte el seu imminent fi de mandat. L’aplaudiment el va fer el Cercle d’Economia a la seva trobada anual, després d’un col·loqui en què va participar. El va demanar el president de CaixaBank, fet que sempre, per alguns, pot generar sospites; però els asseguro que molts dels que hi érem l'hauríem aplaudit igualment. 

Conec en Pablo dels meus dotze anys al Banc d’Espanya. Primer com a membre del servei d’estudis del Banc, després com a director de l'entitat, quan ell ja podia assistir a algunes parts de les reunions del consell de govern. Un economista, un professional, com pocs en tenim al país. Fou una sorpresa bona que el seu nom s’acordés com a governador, enmig de l’impasse de no trobar consens entre els noms propers als partits que manen a l’economia espanyola; partits polaritzats que havien contraposat tradicionalment els càrrecs de governador i sotsgovernador entre el partit que era al govern i el de l’oposició, aquell segon càrrec com a premi de consol per no poder accedir al primer. L’impasse ho té, això: un perifèric, sense carnet, de tant en tant troba una oportunitat en aquest país tan dicotòmic en tot.

En Pablo ha mostrat capacitat de treball, un saber fer a les regnes del Banc, amb la més gran de les imparcialitats possibles, tot i la doble ànima de la institució monetària; que els bancs facin negoci dona estabilitat al sistema, i que n’abusin va contra el ciutadà i contra allò que s’espera de la protecció de la qual les entitats gaudeixen. Balanç fet de la millor manera possible, dins de les coordenades del supervisor europeu. Una tasca duta a terme sense estridències, que es contraposa a la d’altres governadors més erràtics, que he conegut. Que el Banc no hagi tingut gaire presència als mitjans és mèrit seu; ell sempre mesurat, raonant i argumentant les decisions amb solvència. Enhorabona, Pablo!

Què serà d'aquest actiu que té l'economia espanyola? Espero que allò que no li reconegui l'estat espanyol ho trobi a Europa

Però vet aquí que, al final del mandat, i més enllà del període retribuït perquè estigui lluny de les mateixes entitats que ell ha supervisat, em resta ara el dubte de què serà d’aquest actiu que té l’economia espanyola. Sé que sense ser persona de carnet, sense ser partisà de cuites polítiques, pot no tenir demà prou suport ni palanques per al reconeixement que es mereix, en noves responsabilitats per al molt que encara li queda de vida activa com a professional. Espero que allò que no li reconegui l’estat espanyol ho trobi a Europa, més procliu a valorar aquests professionals que no tenen carnet. Però tampoc no és segur que això passi, vistes les vacants disponibles avui per als diferents estats. Poseu el cas a contrallum d’allò que ha succeït amb altres càrrecs de carnet i suport governamental, i veureu el cost d’anar per la vida sense ser orgànic de ningú. 

Tampoc estaria bé que Pablo Hernández de Cos acabés a les xarxes de la gran banca, passada la interinitat subreptícia, corresponent al congelador. Una cosa semblant li va passar al meu amic González Páramo, que un cop acabat el seu mandat a l’executiu del BCE, i malgrat el buit d’un nomenament de governador pendent al nostre banc, no va rebre el plàcet dels partits com a reconeixement mínim de la seva vàlua professional, tornant al seu país per la porta gran. Es va buscar algú altre, a punt de jubilar-se, sense el coneixement i prestància d'en José Manuel, i més proper al polític que el nomenava. Un polític que en el seu dia no va entendre que un càrrec del Banc Central Europeu es devia a la institució a la qual servia, i no al país que el va nomenar.  A diferència, però, de José Manuel González Páramo, en Pablo és més jove i hauria de poder quedar-li una gran carrera al davant com a servidor públic, des de la seva experiència, en bé de tots els ciutadans i no dels partits o les entitats que demà el puguin fer seu.

Els joves professionals independents tenen aquest risc addicional. El món polític només té cura dels seus. I l’oportunitat que la vida et dona en un moment determinat és molt difícil projectar-la cap al futur sense una professionalització de càrrecs públics meritocràtica, per sobre de la mediocritat funcionarial. Això es contraposa amb el gran mercat de càrrecs públics dels grans partits, que ressituen els seus allà on guanyen els seus, sigui quina sigui la responsabilitat que els pertoqui i l’entitat pública que els aculli. I qui fracassa a Catalunya, es retroba a Andalusia; i si cau a un ajuntament en què es perden les eleccions, reapareix a una altra corporació en què els seus manen. I així arriben a vells. Per cert, alguns d’ells eren presents a la sala de la reunió del Cercle, a les primeres files, i també varen aplaudir en Pablo; tot i que no sé si de manera prou conscient.