S'estan aprofitant les empreses espanyoles de la inflació importada per augmentar desmesuradament els marges de benefici? La resposta breu, utilitzant dades agregades de les societats no financeres, és negativa. Ara bé, és important subratllar que s'observen grans diferències per sectors i mides. En sectors atomitzats, amb predomini de microempreses i patrons de demanda molt sensibles al preu de mercat, és més difícil repercutir costos a preus que no pas en sectors amb una demanda més inelàstica i un nombre reduït d'operadors.

Si es consideren els valors mitjans del conjunt de les empreses, els beneficis solen mostrar un comportament pro-cíclic. És a dir, els excedents d’explotació tendeixen a augmentar més que el PIB en les fases de recuperació o expansives, a mesura que augmenta el grau d’utilització de les capacitats productives, i tendeixen a disminuir més que proporcionalment en les etapes contractives, quan la utilització de la capacitat instal·lada cau per sota del seu valor normal. Les dades de la Comptabilitat Nacional per Sectors Institucionals que publica l'INE confirmen que l'excedent brut d'explotació de les societats no financeres espanyoles ha augmentat un extraordinari 42,9% entre el primer trimestre del 2021 (quan va caure a mínims dels últims 15 anys) i el tercer del 2022, coincidint amb el recent període inflacionista, mentre que la massa salarial total dels empleats per les societats augmentava a un ritme inferior, del 13,4% en el mateix període. Ara bé, entre el quart trimestre del 2019 (just abans de la pandèmia) i el primer del 2021 l'excedent brut es va desplomar un –36,2%, mentre que la caiguda de la massa salarial va ser del –9%.

No ha d'estranyar que els beneficis de les empreses mostrin més volatilitat en comparació amb el PIB i la massa salarial al llarg del cicle –de fet, els beneficis es justifiquen, en part, per l'assumpció de riscos pròpia de l'activitat empresarial, que es reflecteix en un rang de fluctuació més gran comparat amb el d'altres agregats econòmics. Per tant, la clau per determinar si les empreses, en conjunt, estan augmentant “excessivament” els seus marges en un context inflacionista, és observar com evoluciona la relació entre l'excedent i la massa salarial amb una certa perspectiva històrica. I el que mostren les dades de l'INE és, en primer lloc, una caiguda abrupta del percentatge que representen els beneficis (acumulats de 12 mesos) en relació amb els salaris durant la fase més crítica de la pandèmia (fins a arribar a mínims del 60%)  i un retorn a nivells més propers als valors anteriors a la pandèmia durant la recuperació (sobre el 70% el tercer trimestre del 2022). Tot i això, els nivells assolits encara es troben significativament per sota dels valors mitjans durant la fase alcista del cicle anterior –prop del 80% entre 2014 i 2018.

Entre el 2021 i el 2022 la inflació a Espanya ha estat, fonamentalment, un fenomen importat, com posa en relleu l'ampli diferencial que s'observa entre l'IPC –que mesura els preus dels béns i serveis de consum, incloent-hi els importats i els components importats dels béns produïts domèsticament– i el deflactor del PIB –que mesura els preus associats al valor afegit per les empreses al propi país, excloent-ne els béns importats. Ara bé, en un context de recuperació econòmica, en què les empreses tendeixen a recuperar els marges de benefici, l'augment dels costos dels béns importats que entren com a inputs intermedis en el procés productiu s'acaba traslladant gradualment als preus dels béns finals. És justament aquest fenomen el que explica que al desembre la inflació subjacent se situés per sobre de la general. I en la mesura que els assalariats tractin de recuperar la pèrdua de poder adquisitiu registrada aquests darrers dos anys, al llarg dels propers dos o més anys, sense que els augments salarials estiguin justificats per increments proporcionals en la productivitat del treball, les empreses intentaran repercutir també l'augment dels costos laborals a preus en la mesura que els ho permeti la situació econòmica. El resultat final serà, amb tota probabilitat, una persistència més gran de la inflació per sobre del 2% durant almenys dos anys, sense que necessàriament els salaris reals –descomptant la inflació– recuperin els valors anteriors al 2019 a curt o mitjà termini.

L'objectiu de la política monetària és crear les condicions que dificultin a les empreses repercutir costos a preus i als treballadors exigir augments salarials en línia amb la inflació observada en el passat, quan aquesta supera l'objectiu. I la manera d'aconseguir-ho és pujant els tipus d'interès fins a reduir prou la demanda efectiva amb relació a l'oferta productiva –encara que el desencadenant inicial de la inflació hagi estat principalment un problema d'oferta i no pas un excés de demanda. En el cas de la zona de l'euro, veurem noves pujades de tipus d'interès durant un cert temps, fins que s'assoleixi l'objectiu d'estabilitat de preus marcat pel BCE. I és probable que es multipliquin les veus a favor d'ajustar moderadament a l'alça aquest objectiu, potser fins al 3% –cosa que no passarà a curt o mitjà termini, ja que soscavaria la credibilitat del banc central, però que sí que podria passar a més llarg termini, tenint en compte la demostrada pèrdua de marge de maniobra de la política monetària quan l'objectiu de referència és massa proper a 0.

Els salaris reals haurien d'augmentar tendencialment al mateix ritme que ho fa la productivitat del treball, i aquest no ha estat el cas. Caldria facilitar la translació dels beneficis empresarials en inversió productiva

En tendència i a llarg termini, assumint que les empreses operessin amb un marge de benefici normal de mitjana al llarg del cicle, els salaris reals haurien d'augmentar tendencialment al mateix ritme que ho fa la productivitat del treball. El fet que al llarg de les darreres dècades aquest no hagi estat el cas, ni a Espanya ni en moltes altres economies desenvolupades, revela un augment tendencial dels marges de benefici, que alhora qüestiona –entre altres factors– el grau de competència efectiva en alguns mercats. Aquest fet, i no la recuperació conjuntural dels marges aquests dos darrers anys, és la qüestió clau que hauria de centrar l’atenció. D'altra banda, un acord social i polític que busqui ser efectiu no hauria de centrar-se tant en la contenció dels marges com en facilitar la translació dels beneficis empresarials en inversió productiva. Si els marges recuperen valors normals i, amb l'expectativa d'unes rendibilitats prou atractives, la inversió augmenta en la mateixa proporció o més, llavors augmentaran la productivitat i l'ocupació i, per les dues vies, la remuneració per assalariat i la massa salarial en conjunt . En canvi, una disminució dels marges que redueixi les expectatives de rendibilitat i comporti un descens de les inversions té un impacte negatiu a l'ocupació –i probablement també a la massa salarial, en la mesura que el descens de l'ocupació no sigui compensat suficientment per l'augment de la remuneració per assalariat. És una “llei de ferro” del capitalisme que és convenient no ignorar, però que és possible posar al servei de l'interès general, amb polítiques públiques que incentivin la inversió productiva, protegeixin els drets bàsics de tots els treballadors i vetllen per la lliure competència a tots els mercats.

Quan predomina la lliure competència, com és el cas en sectors amplis de l'economia, les empreses no s'aprofiten de la inflació. És la societat la que aprofita plenament les capacitats productives mobilitzades per la iniciativa empresarial i en justifica la funció essencial. Això no és incompatible amb reconèixer que el grau de competència pot haver disminuït tendencialment en algunes branques d'activitat en les darreres dècades, elevant els marges de benefici en determinats sectors de manera estructural –amb independència dels vaivens conjunturals de la inflació. D'aquí que l'anàlisi amb xifres agregades il·lumini només fins a cert punt, ocultant alhora el fet que la inflació pot afectar de manera molt diferent empreses de diferents sectors.