Tot sovint se m’apropa algun seguidor a xarxes socials per titllar-me de "tecnooptimista", normalment en el context de la descarbonització industrial i l’electrificació de la mobilitat, dos temes que toco sovint. M’atreveixo a afirmar que, per a qui em titlla de tecnooptimista, aquest terme és un insult. Ara bé: és un qualificatiu que comparteixo i que no entenc com a tal: primer, perquè la tecnologia té un component exponencial que ens ha sorprès a tots plegats en diverses ocasions –algú pensava que el desplegament i l’impacte d’Internet seria el que ha resultat ser? I els smartphones? Evidentment, no totes les innovacions són igual de disruptives, i conseqüentment no poden tenir el mateix impacte exponencial. Però confiar a viure, de tant en tant, aquesta mena de desplegaments tecnològics no penso que formi part d’un optimisme naïf sinó d’una expectativa basada en precedents històrics. Per altra banda, no crec que titllar-me de tecnooptimista sigui un insult perquè, si no preservem un cert optimisme respecte a les tecnologies del futur, què ens queda? Un conformisme agre, allunyat de resoldre els reptes que ens ocupen? No m’hi trobareu.

En qualsevol cas, coincideixo amb els qui m’acusen de tecnooptimista i, com a tal, segueixo com si fos un ritual la publicació de MIT Technology Review (la publicació del Massachussets Institute of Technology, probablement la facultat tecnològica més avançada a nivell global) durant els primers dies d’any, en la qual es posicionen sobre quines seran les deu tecnologies disruptives que ens sorprendran positivament els propers dotze mesos. Per espai i per pragmatisme no les citaré totes deu, però sí les que penso que tenen més potencial transformador i més base empírica per esperar-ne avenços significatius.

La tecnologia té un component exponencial que ens ha sorprès a tots plegats en diverses ocasions

Un element que no podia faltar a la llista enguany, i que els lectors considerareu previsible, és la intel·ligència artificial. Ara bé, el MIT puntualitza que el gran salt tecnològic aquest 2025 vindrà per dues bandes: per un costat, la cerca generativa: la progressiva substitució dels algorismes estàtics que fan funcionar Google i els cercadors online que tots fem servir cada dia i que es basen en indexar frases de pàgines web, actuant com un diccionari – quan introduïm unes paraules clau, es busca a l’índex les pàgines que les contenen, que s’han ordenat a partir d’uns determinats criteris de coincidència i popularitat. El MIT considera que aquest enfocament a la cerca online quedarà desterrat per la cerca generativa, que permetrà respondre preguntes d’una manera molt més abstracta i similar al pensament humà, encara que no hi hagi cap coincidència idèntica.

També relacionat amb la intel·ligència artificial, prediuen que viurem una explosió dels petits models de llenguatge. Per contextualitzar-ho, el que hem vist fins ara (ChatGPT, Grok...) són grans models de llenguatge, entrenats amb milers de milions de paràmetres, i que poden donar resposta a qüestions de tota mena de disciplines de coneixement. En canvi, replicar el mateix plantejament amb entrenaments més acotats pot donar com a resultat models d’intel·ligència que toquin menys temàtiques, però que siguin més fiables i precisos en una temàtica concreta. Aquesta qüestió pot ser útil per a tasques delicades com els models mèdics, financers o de suport a l’enginyeria i arquitectura.

Qui aporta més al bé comú: els perfils que hi ha darrere dels avenços tecnològics o els qui, sense fer res, els acusen de tecnooptimistes?

No podien faltar a la llista les eines per avançar en la descarbonització global, un dels grans reptes que ens ocupen a la humanitat en conjunt. Malgrat que posem sovint el focus en la generació d’emissions derivada de la generació d’electricitat (que pretenem solucionar amb energia eòlica i solar) i del transport (que pretenem solucionar amb la mobilitat elèctrica), una part significativa de les emissions ve de la ramaderia. El MIT es fixa en els resultats prometedors de determinats suplements alimentaris per a les vaques que redueixen dràsticament les emissions que aquestes generen en fer la digestió, una qüestió que permetria disminuir el seu impacte ambiental sense que aquest sigui proporcional a decrements de consum carni.

Sense abandonar la qüestió de la descarbonització, consideren prometedores les implementacions que s’estan duent a terme en l’àmbit de la fundició d’acer en condicions de neutralitat d’emissions de CO₂. Aquest és un repte majúscul: les emissions derivades de la fabricació d’acer a nivell global superen les de tota l’Índia, i les altes temperatures que requereixen els forns industrials per a la fabricació d’acer feien fins ara inviable la descarbonització dels mateixos amb una certa escala i competitivitat financera. Això ha canviat recentment amb els èxits recollits per una empresa sueca anomenada Stegra, que ha aconseguit aixecar set mil milions de dòlars en finançament per fabricar acer a partir d’hidrogen generat on-site (és a dir, a la mateixa planta industrial) a partir d’electròlisi i energies renovables. El projecte està en fase d’execució i s’estan complint totes les hipòtesis projectades.

L’any vinent podrem avaluar en aquest mateix espai si les propostes que agraden al MIT han reeixit o han fracassat. Ara bé, estarem tots d’acord en el següent: qui aporta més al bé comú: els perfils que hi ha darrere d’aquests avenços –assumint el risc que fracassin– o els qui, sense fer res, els acusen a tots plegats de tecnooptimistes?