Convé aclarir des del principi una possible confusió: aquí estem parlant de la seguretat de l'abastament ("Food security" en anglès) i no de la seguretat dels aliments ("Food safety"), que no pot ser objecte de discussió i que, a més a Europa, se situa en el nivell de garantia més alt del món.

Assegurar la seguretat de l'abastament va ser històricament un dels eixos promotors de les polítiques agràries. Bon exemple d'això és l'article 39 del Tractat de Roma de 1957, que continua intacte en el Tractat actualment vigent. Es va discutir llargament, fins i tot en la Conferència de Stressa, si aquesta exigència portava implícit la promoció de l'autoproveïment, és a dir, si l'objectiu havia de ser que els consumidors europeus fossin proveïts prioritàriament i principal per productes comunitaris. La solució final va ser molt més subtil i va prendre la forma del principi de preferència comunitària: donar preferència, però no exclusivitat, als productes comunitaris.

Fins molt recentment, l'opinió pública i els polítics estaven convençuts que la seguretat de l'abastament estava garantida. Pocs vam ser els que insistentment destacàvem la gran dependència d'Europa de les importacions d'aliments per al bestiar en general, i de proteïnes vegetals en particular.

La covid, la guerra d'Ucraïna, les distorsions que hem patit aquests últims anys a la cadena logística, la inflació de costos i la inflació alimentària, han tornat a posar al candeler aquest històric debat.

En situacions dolentes...

Alhora, ha crescut la sensibilitat de l'opinió pública, i dels polítics, relativa a la urgència climàtica, l'adaptació al i la mitigació del canvi climàtic. Això a Europa s'ha concretat en el Pacte Verd Europeu, anunciat com la gran prioritat política de la Comissió Von der Leyen. Amb relació a la cadena alimentària, aquest Pacte Verd va prendre la forma de dues estratègies, "De la Granja a la Taula" i "Biodiversitat", i d'una multitud de declaracions, comunicacions i iniciatives legislatives.

Des dels seus inicis, aquesta prioritat s'ha enfrontat a la resistència, passiva al principi, però cada vegada més activa, de diferents col·lectius a les pràctiques habituals que es veien posades en dubte. És cert que el voluntarisme de la Comissió anunciant objectius ambiciosos sense anàlisi d'impacte i factibilitat, i la seva prepotència i brusquedat (alguns van parlar fins i tot de "brutalitat") en la gestió de les iniciatives, han donat arguments als conservadors per alimentar la seva contraofensiva.

Un dels arguments freqüentment utilitzat per justificar les reticències davant de la magnitud dels canvis que es proposaven, és justament el de la seguretat de l'abastament. Vegem primer quant de cert hi ha en aquest argument i després veure si la seguretat de l'abastament és incompatible amb la transició agroecològica.

Necessitem augmentar la producció agrària global a un ritme del 0,9%. És assequible si alhora reduïm el 30% de malbaratament alimentari

Té raó l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) quan pronostica que la població mundial creixerà per sobre dels 9.000 milions per a l'any 2050, i que la demanda d'aliments augmentarà en un 50% per a 2030. Encara que hauria de dir també que aquest 50% d'augment a l'horitzó 2030 és respecte als nivells de producció de 1990. En altres paraules, estem parlant d'un ritme d'augment de la producció agrària global del 0,9% anual. Aquest objectiu sembla assequible, sobretot si alhora reduïm el 30% de pèrdues d'aliments i malbaratament alimentari que estaríem patint i si modifiquem les nostres dietes alimentàries incorporant més proteïnes vegetals, fruites i hortalisses i disminuïm alguna cosa les proteïnes animals.

La sequera que hem patit aquests dos últims anys (encara que quan escric aquestes línies, estic veient ploure i esperançat), ha tornat a posar sobre el tapet la importància del regadiu i del seu subministrament d'aigua. El regadiu és la joia de l'agricultura espanyola. Està darrere d'una gran part de l'excedent comercial de la nostra balança comercial agroalimentària (entorn dels 19.000 milions d'euros el 2021 i 14.000 milions el 2022).

Però totes les justificacions i arguments no valen. El de la contribució a la seguretat alimentària seria creïble... si la gran majoria de les 400.000 noves hectàrees que hem posat en regadiu no s'haguessin dedicat a multiplicar la producció d'oliveres; regar les vinyes i plantar ametllers i pistatxos o al cultiu del mango i l'alvocat.

L'impacte del canvi climàtic

Ho estem veient en el cas de les oliveres, amb per primera vegada en la història moderna del cultiu dos mals anys consecutius; ho acaba d'assenyalar la COAG de Múrcia calculant-ne unes de perdudes per al sector agrari de 1.232 milions d'euros fins al 2030; ho estudien, anuncien i preveu la comunitat científica espanyola, europea i mundial des de fa anys, la producció agrària a les dues riberes del Mediterrani està molt seriosament amenaçada i en perill.

La direcció marcada pel Pacte Verd europeu, promovent una transició ecològica de les nostres societats, i agroecològica de la nostra cadena alimentària, està, doncs, més que confirmada. L'alternativa real és ser protagonista del canvi com a actor actiu o com a subjecte passiu. El cost humà, social, econòmic i pressupostari del segon és incommensurablement més gran que la primera opció.

Hem de reduir el consum d'aigua i de fitosanitaris, augmentar la matèria orgànica en els sols, promoure models de producció més respectuosos...

No rentem el nen amb l'aigua del bany. Hem de reduir el nostre consum d'aigua; hem de regenerar qualitativament i quantitativament els nostres recursos hídrics; hem de disminuir el nostre consum de fitosanitaris; hem d'augmentar el percentatge de matèria orgànica als nostres terres; hem de limitar l'erosió d'aquests mateixos terres amb cobertes vegetals vives o inertes; hem de disminuir el consum energètic de la nostra agricultura i promoure les energies renovables; hem de promoure modes de producció més respectuosos del medi ambient com l'agricultura ecològica, la lluita integrada, el no-treball, l'agricultura de conservació...

Aquesta és la direcció correcta que marca el Pacte Verd encara que, com ja hem dit al principi, els objectius quantitatius proposats siguin mes que discutibles. La presidenta Von der Leyen ha advocat per obrir un "diàleg estratègic" sobre el futur de l'agricultura de la Unió Europea en el seu últim discurs en el debat sobre l'estat de la Unió.

És una bona notícia, necessària per facilitar la incorporació activa dels agricultors i els altres actors de la cadena alimentària a la transició agroecològica. Seria una pèssima notícia si és interpretada com una aturada, un "a una altra cosa". Independentment del resultat de les pròximes eleccions al Parlament Europeu, independentment dels nous equilibris polítics que surtin de les urnes, la nostra Mare naturalesa ens recordarà, brutalment si fos necessari, que amb les coses de menjar no es juga.