Les darreres setmanes s’està produint una guerra televisada entre el Ministeri de Treball, encapçalat per Yolanda Díaz, i el Ministeri d’Hisenda, amb Maria Jesús Montero al capdavant. El motiu és l’obligatorietat de tributar per IRPF –és a dir, de presentar la declaració de la renda– als perceptors del Salari Mínim Interprofessional; una qüestió automàtica si no s’ajusta el llindar d’exempció tributària atès que l’augment de l’SMI el fa quedar per sobre de l’actual límit.

Més enllà de la discussió tècnica, aquesta disputa ha obert en canal el govern espanyol i ha permès veure quina és la visió dels seus membres sobre la nostra societat actual. La vicepresidenta Montero declarava que “l’SMI, després dels darrers augments, ja no és un salari de subsistència” i que per això caldria tractar-lo com la resta de salaris i fer la corresponent declaració de la renda. El cert és que, segons les darreres dades, la renda mitjana disponible per càpita a Espanya és de 14.807 euros anuals, és a dir, uns 1.200 euros al mes en dotze pagues. Si s’exclou als funcionaris i pensions de jubilació d’aquest càlcul, la xifra és encara més baixa. Per tant, objectivament no és cap mentida que l’SMI no correspongui a una xifra de primer esglaó de renda al nostre país.

Aquest és el context en el qual es produeix un terratrèmol polític davant del risc que decaigui la gratuïtat del transport públic, una situació que vam viure el passat gener, quan va decaure la llei Omnibus que pretenia aprovar el govern liderat per Pedro Sánchez –una qüestió que finalment es va salvar davant l’evidència de tot l’arc parlamentari que aquesta mesura havia de generar consens. Aquí es va viure una primera red flag: de debò hi ha un estrat important de ciutadans que depenen de la gratuïtat del transport públic pels seus desplaçaments? Mentre es discutia això a tertúlies i xarxes socials, apareix una segona red flag: un tuit del govern central destacant que ja hi ha més de dos milions de persones inscrits a la percepció de l’ingrés mínim vital.

Hi ha signes d’un evident creixement dels ciutadans que no arriben a final de mes, malgrat retallar despeses supèrflues

Aquesta aposta intensa per les polítiques socials ha vingut, evidentment, acompanyada d’un augment sense precedents de la dimensió de l’Estat. El passat 2024 els ingressos tributaris van ser de 273.000 milions d’euros, un augment de gairebé el 10% respecte de l’any anterior. De fet, des que Pedro Sánchez és president del govern espanyol (l’any 2018) la recaptació pública ha crescut en un terç; dit d’una altra manera, l’Estat és un 31% més gran ara que el 2018. Malgrat això, Espanya continua any rere any acumulant dèficit públic, d’entorn el 3% del PIB el 2024. És a dir, els ingressos públics haurien d’haver estat superiors als 300.000 milions d’euros per quadrar el pressupost amb les despeses reals.

Aquest enorme creixement de la caixa no ha estat possible ni tindria cap altra solució si no fos per la introducció de nous impostos i l’eixamplament d’impostos existents. En aquest àmbit, cal destacar la no-deflactació de l’IRPF com a impost encobert: aquest concepte econòmic fa referència al fet que no s’han actualitzat els llindars de salari sobre els quals aplica una quota percentual d’impost, de tal manera que si augmenten els salaris per compensar la inflació, els treballadors acaben tenint el mateix poder adquisitiu brut, però menys poder adquisitiu net perquè ara l’IRPF és un major percentatge sobre el seu sou. Això ha permès que la recaptació per concepte d’IRPF sigui actualment superior als 120.000 milions d’euros, mentre que estava entorn dels 80.000 a l’inici del govern socialista; o el que és el mateix, un augment del 50% en set anys. A aquests ingressos s’hi sumen els jocs de mans que, sota els noms de Mecanisme d’Equitat Intergeneracional i Impost de Solidaritat, són augments encoberts de l’IRPF que no computen com a tal.

També hi ha hagut altres iniciatives, com el nou impost a la banca (que ha repercutit als ciutadans i empreses en forma d’augment d’interessos, atès que evidentment la banca no disminuirà els seus marges en funció de les ocurrències que tingui el govern central), la reversió de deduccions d’IVA en productes bàsics o l’impost a les energètiques. Aquesta pressió fiscal és perceptible per a tothom que tingui treballadors a càrrec o que estigui relacionat amb departaments de recursos humans. Hi ha un cert rum-rum sobre el creixent nombre de peticions d’augment salarial, d'avançaments de nòmina i prorrateig de pagues dobles dins les dotze pagues. Hi ha signes d’un evident creixement dels ciutadans que no arriben a final de mes, malgrat retallar despeses supèrflues. Aquesta sensació és consistent amb la discussió del transport públic gratuït esmentada anteriorment.

L'espiral tòxica que viu Espanya té precedents, i un de força concret: l’Argentina peronista

Estem davant d’una espiral tòxica. Una creixent bossa de pobresa, fins i tot entre assalariats, requereix incrementar la dotació de polítiques socials. Si no es busquen, en paral·lel, maneres de racionalitzar la dimensió de l’estat, això requerirà més impostos. I aquesta pressió fiscal afectarà els ciutadans i empreses, particularment la baula més feble, que pot entrar dins del llindar de la pobresa i passar a requerir les atencions de l’Estat. Aquesta espiral tòxica té precedents, i un de força concret: l’Argentina peronista.

No és l’única similitud recent: també la concepció de l’Estat sobre les empreses i la seva independència resulta curiosa, amb situacions com l’expulsió del director general de Telefónica a les nou del vespre d’un dissabte per posar-hi un perfil afí al partit de govern i la compra d’accions d’aquesta mateixa empresa en un determinat moment de mercat, una situació que recorda la d’YPF a Argentina. La darrera setmana n’hem viscut un altre exemple amb la intromissió de l’Estat a la venda de Talgo, vetant-la a una empresa hongaresa que havia fet una oferta i posteriorment empenyent a Sidenor a fer-se’n el càrrec.

Tots sabem com va acabar el peronisme. Convindria que el govern central en prengués nota.