El negoci immobiliari no dona per a gaires innovacions i les seves estructures essencials han romangut inalterables durant decennis. Hi ha hagut aportacions que han millorat la rendibilitat, la comercialització, l'experiència de compra i coses així, però el bàsic és el mateix de tota la vida. Per això ha cridat bastant l'atenció aquesta iniciativa d'un grup d'inversors notables i potents com la família Hernández, principals accionistes d'Ebre Foods, reis mundials de l'arròs i de la pasta; de Concha Osácar, líder del grup Azora, que gestiona actius immobiliaris i d'infraestructures per més de 9.400 milions d'euros; de la família Riberas, que tenen el control de la siderúrgica Gestamp; de la família Cosentino, fabricants de superfícies amb marques com Silestone o Dekton; de Jesús Olmos, al capdavant d'Asterion, el grup de capital privat espanyol més gran; de la família Itarte San Gil, que controlen bona part del negoci de panys electrònics i d'altres accionistes minoritaris que han posat en marxa una empresa immobiliària singular anomenada Techô.

La seva singularitat rau en el fet que es dediquen a comprar habitatges per llogar-los, precisament, a aquells a qui els manquen de mitjans per llogar un habitatge i que entren en l'àmplia categoria de persones "sensesostre". Tècnicament el llogater de cada un d'aquests habitatges és una de les moltes societats, organitzacions, fundacions i altres institucions que es dediquen a ajudar a col·lectius de persones sense llar, que els allotgen allà. Es tracta de proporcionar opcions eficients per solucionar el greu problema dels sensesostre des d'una perspectiva essencialment empresarial. Perquè Techô és una empresa immobiliària amb totes les de la llei. No és un xiringuito d'uns quants filantrops que fan aportacions "per a finalitats socials". Ni tampoc no és una iniciativa a fons perdut en aquella que no hi ha expectatives de recuperar el capital. Techô ha invertit ja 28 milions d'euros i té operatiu un parc de 220 habitatges repartits entre Madrid, Barcelona, Sevilla, Saragossa, Còrdova, Almeria, Múrcia, Valladolid i Alacant. Té compromesos uns altres 34 milions d'euros per a noves adquisicions. Els preus als quals lloguen els seus habitatges a aquestes organitzacions que atenen els sensesostre són un 30% per sota del mercat a les zones en què operen. Techô té una estructura corporativa absolutament professionalitzada; el seu objectiu és la rendibilitat i cotitzen al mercat alternatiu Growth BME amb la modalitat de Socimi, on han registrat un document de 294 pàgines en les quals detallen tot el seu model corporatiu i financer.

Aquests inversors, tots ells experts financers, operen amb la idea clara que obtindran una rendibilitat molt acceptable al mercat d'inversió

Aquests inversors, tots ells experts financers, operen amb la idea clara que obtindran rendibilitat amb aquest model de negoci. No la rendibilitat dels qui lloguen habitatges per 1.200 euros al mes; sinó una altra rendibilitat molt acceptable al mercat d'inversió. Un càlcul superficial amb les dades públiques de què es disposa ens indica que actualment la rendibilitat que obté Techô és similar a la que pot obtenir per dividend un accionista del Santander.

Tots sabem el gravíssim problema social que hi ha a Espanya amb el lloguer d'habitatges, amb preus desenraonats, amb desenes de milers de persones que cobren sous més que dignes que els permetrien viure amb certa folgança, però que es veuen obligats a dedicar fins al 70% dels seus ingressos a pagar el lloguer i a viure sota uns estàndards de no massa qualitat. El drama social entorn del lloguer d'habitatges ens esclatarà a la cara tard o d'hora.

Què passaria si un grup d'inversors irrompés al mercat immobiliari espanyol amb un fons milionari per adquirir habitatges i les llogués a un preu un 30% inferior als actuals del mercat? Què passaria si el model Techô no se circumscrigués a solucionar un problema social molt concret dels sensesostre sinó que s'ampliés a la totalitat del mercat? Què passaria si la solvència financera, el control i prudència en la gestió, la bona gestió de les operacions de compra d'actius immobiliaris, l'adequada gestió del risc de llogaters s'apliqués a un model de negoci amb unes expectatives de rendibilitat que s'adeqüessin una mica més a les habituals del mercat financer i no a les dislocades del mercat immobiliari? Doncs passaria que primer es generaria una lleu ona que a poc a poc aniria creixent i expandint-se fins a generar un onatge que podria fer que aquest boig mercat de l'habitatge de lloguer que tenim comencés a trontollar i canviar.

Substituir rendibilitats de 1.200 euros mensuals per altres de 700 euros sona a sobredosi d'ingenuïtat. Però crec que el model Techô es mereix una de pensada a fons

Suggerir que s'oblidin rendibilitats assentades en lloguers de 1.200 euros mensuals i substituir-les per altres de 700 euros, sona a sobredosi d'ingenuïtat. Però crec que el model Techô en mereix una de pensada a fons. Hi ha matèria primera de sobra en forma d'habitatges en barris i zones adequades, no prèmium per descomptat, de moltes ciutats que es poden adquirir a preus acceptables; molts d'aquests habitatges estan avui dia ocults al mercat i la seva visualització incentivaria les operacions de compravenda; es poden generar carteres d'actius immobiliaris amb demanda assegurada i es pot organitzar un model de gestió que pot proporcionar rendibilitats molt similars a què aspiren els milers d'inversors que compren Lletres del Tresor, per exemple.

El mercat immobiliari necessita amb urgència cops d'audàcia que frenin una mica la deriva embogida en la qual es mou, amb pujades imparables de preus que no sabem fins on ens portaran, amb el risc d'un col·lapse més que esperable. Es poden fer coses noves; es poden experimentar nous models, es poden posar en marxa altres maneres d'operar al mercat. Es necessiten amb urgència líders nous que siguin capaços de posar-se al capdavant d'una nova manera d'abordar el mercat de l'habitatge. Potser entre els socis de Techô, avesats financers tots ells, estigui qui aporti l'audàcia immobiliària que necessitem. Algú que en actitud Obama digui allò de Yes, we can.