D’un temps ençà el concepte d’autonomia estratègica i el debat al seu voltant s’ha anat estenent i intensificant entre polítics i experts europeus, com una de les principals vies per afrontar els desafiaments del nostre futur. L’obertura internacional i l’avenç de la globalització han convertit a la Unió Europea en més depenent de tercers països, i això, juntament amb la inestabilitat i les mutacions del context geopolític, han fet que les dependències es tornin en riscos per als ciutadans i les empreses comunitàries, fent-los més vulnerables, especialment enfront de shocks com una pandèmia o un conflicte vèlic.

Aquest panorama es pot complicar properament a la vista dels resultats de les recents eleccions nord-americanes i de les informacions associades que ens arriben en matèries com la fi del multilateralisme en les relacions internacionals o els aires proteccionistes quant a comerç mundial, entre d’altres.

Tot plegat justifica que la Unió Europea i els diversos països comunitaris busquin mecanismes per aconseguir nivells més alts d’autonomia, i no només com a mitjà de defensa enfront les seves febleses i vulnerabilitats i la seva pèrdua de pes econòmic mundial, sinó, també, com a necessitat bàsica i via de supervivència que ajudi a convertir la Unió Europea en un actor potent en l’esfera internacional actual a tots els efectes (política, economia, defensa, indústria, …). I això especialment pensant en les properes dècades i en un món que bascula vers al continent asiàtic i que tendeix cap a la fragmentació de l’ordre tradicional i a una creixent competència pels recursos i les tecnologies.

Però, què significa i què implica l’autonomia estratègica?

Múltiples raons expliquen que no existeixi una conceptualització sòlida sobre autonomia estratègica unànimement acceptada, atès les diferents cultures existents, cosa que comporta un ús confús i divergent d’ella per part de tothom. Tanmateix, malgrat la seva vaguetat es tracta d’un concepte obert. El seu origen es remunta a mitjan dels anys noranta del segle XX i se situa a França en el camp de la defensa i la seguretat. El Consell Europeu va utilitzar el concepte el 2013 en l’àmbit de la indústria de la defensa, i el 2016 va definir autonomia estratègica com la capacitat d’actuar de forma autònoma quan calgui i amb socis quan sigui factible.

Val a dir que el 2022 la Unió Europea va adoptar un pla d’acció per augmentar l’autonomia estratègica en defensa i seguretat, anomenat “Brúixola estratègica”, mentre que en els darrers anys la presidenta de la Comissió Europea, el president del Consell Europeu i alguns mandataris comunitaris feien d’aquesta un objectiu fonamental. Però l’interès per ella s’ha accelerat notablement i el seu contingut s’ha ampliat a múltiples àmbits (sanitat, alimentació, dades, …), destacant l’economia i la tecnologia, donant al terme diverses dimensions, encara que la seguretat i defensa segueixi dominant.

L'interès per l’autonomia estratègica a la UE assoleix el seu punt culminant a la pandèmia, pels problemes d'aprovisionament de material sanitari

L’atenció per les vulnerabilitats comunitàries en matèria econòmica i tecnològica i per l’autonomia estratègica en aquest àmbit neix a principi del segle XXI, però assoleix el punt culminant amb la pandèmia del 2020, amb problemes d’aprovisionament en mascaretes, EPIs o diversos equips sanitaris. Després, l’escanyament en certs materials i components del 2021, van posar en evidència les cadenes internacionals de subministrament, fent pujar els preus. Un exemple clar va ser la manca de semiconductors, que va afectar a bona part dels sectors productius. A això es va afegir l’encariment mundial del petroli, carbó i, especialment, gas. Més tard, la guerra a Ucraïna va ofegar el proveïment de determinats productes bàsics, com els cereals, l’oli de soja i els fertilitzants, o simplement el gas rus.

En paral.lel, la Unió Europea ha despertat davant dels riscos que entranya dependre de determinats productes i primeres matèries que provenen d’altres països. En definitiva, es tracta de béns escassos, l’oferta dels quals està controlada per un nombre reduït de països que són rivals de la Unió Europea, per la qual cosa els països comunitaris necessiten autonomia estratègica i diversificar les seves fonts de subministrament.

Diferents veus apunten que una major autonomia estratègica (reactiva) no és incompatible amb una interdependència estratègica (activa) que superi les seves limitacions i vinculi més amb aliats i socis clau. Tanmateix, cal ser conscients que la interdependència s’està tornant molt conflictiva i en una arma de coerció en l’esfera política internacional.

L’autonomia estratègica topa amb diverses dificultats a la UE, com la inexistència d’una visió conjunta i la divergència entre territoris quant a necessitats

Però l’autonomia estratègica topa amb diverses dificultats a la Unió Europea: la manca de definició concreta i unànime; la inexistència d’una visió conjunta; i la divergència entre territoris quant a necessitats i pel que fa a recursos particulars. De fet, l’aplicació de l’autonomia estratègica ha dividit els països comunitaris, atès que alguns temen que impulsi les inèrcies proteccionistes i intervencionistes i altres pensen que pot reforçar el poder de les grans potències econòmiques europees. No tots els països tenen la mateixa cultura o tenen les mateixes percepcions dels problemes, de les amenaces i dels riscos. És per això que alguns experts critiquen aquesta estratègia i proposen l’autonomia estratègica oberta, és a dir cooperar en el que es pugui i actuar autònomament en el que sigui necessari.

Mentre s’intenta reforçar l’autonomia estratègica, seria bo realitzar un repartiment acurat de les dependències i els riscs que tenim, focalitzant-se, especialment, en allò on realment és possible eliminar-los, reduir-los o simplement diversificar-los, sent conscients que en altres àmbits això és impossible. Per això resulta fonamental l’assoliment d’acords estratègics per part de la Unió Europea amb països tercers, en un marc de quid pro quo, amb iniciatives com el Global Gateway, en una combinació entre autonomia i interdependència que enforteixi, en la mesura del possible, un nou ordre multilateral internacional. El desplegament d’aquestes estratègies serà un procés llarg, però fonamental per tal que puguem gestionar el nostre propi destí segons els nostres valors.