L'Ingrés Mínim Vital, com a prestació no contributiva de la Seguretat Social, constitueix una peça clau en l'extensió del sistema de protecció social al conjunt de la ciutadania. Resulta d'especial significació quan es tracta de la xarxa última de l'acció protectora pública per a la població més vulnerable, que es troba en situacions de greu necessitat econòmica, sense complir els requisits per tenir dret a la resta de les prestacions socials del Sistema de Seguretat Social, siguin de caràcter contributiu o no contributiu. Quan han transcorregut ja tres anys des de la seva creació i posada en funcionament, sembla que existeix un ampli consens social sobre l'encert de la seva introducció dins del nostre sistema estatal de protecció social, mecanisme utilíssim de correcció de les situacions d'extrema pobresa entre nosaltres. Aquesta mesura ha contribuït a corregir les deficiències i desigualtats territorials que provocaven els anteriors models de rendes mínimes autonòmiques, que avui dia poden exercir un paper complementari, especialment per atendre els territoris on el cost de la vida és més elevat.

Ara bé, aquest consens social no està exempt de possibles embats, ja que no pot desconèixer-se que és atacat i injuriat des de certs sectors ultraliberals. No resulta anecdòtic que recentment la renda de ciutadania existent a Itàlia, similar al nostre Ingrés Mínim Vital, hagi estat totalment eliminada pel Govern de la senyora Meloni, supressió que es comparteix pels homòlegs espanyols de la ultradreta.

Per això, és important transmetre a tothom la importància de l'Ingrés Mínim Vital com a instrument d'atenció a les persones en situacions de més vulnerabilitat i aconseguir un funcionament eficient en el seu desenvolupament pràctic.

En aquest context resulta important prendre com a referència la valoració bastant crítica que l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) acaba d'emetre sobre el funcionament de l'Ingrés Mínim Vital, en una línia bastant similar a la feta fa un any. El Ministeri d'Inclusió i Seguretat Social, responsable de la seva gestió, ha manifestat de forma igualment contundent el seu desacord amb l'opinió de l'AIReF. Es tracta d'una qüestió certament important, que requereix realitzar un balanç de resultats el més encertat possible per no caure en desqualificacions globals del model ni en satisfaccions acrítiques per l'aconseguit. Es tracta en tot cas d'un diagnòstic bastant complex, per la diversitat de variants que s'han de tenir en compte i perquè les dades estadístiques disponibles continuen sent insuficients, fins i tot no sempre completament fiables. Sense desmerèixer la vàlua de l'Informe elaborat per l'AIReF, cal dir que no resulta equilibrat en el diagnòstic dels assoliments aconseguits fins al present, ja que pot arribar a conclusions una mica apressades, d'acord amb les dades no plenament contrastades que maneja i, fins i tot, les seves propostes tampoc sembla que siguin decisives o factibles per corregir les deficiències del funcionament del model existent.

Sens dubte, no es pot infravalorar que l'IMV en aquests moments arriba a gairebé 300.000 famílies, moltes d'elles monomarentals, que entre els beneficiaris el 54 % són dones i que al 67 % de les llars beneficiàries hi ha almenys un menor. En aquests termes, es tracta d'una prestació que està aconseguint atenuar les bosses de més pobresa de la nostra societat.

La primera de les deficiències destacades resideix en el fet que la xifra de possibles destinataris de la mesura és bastant superior al nombre de persones que efectivament en gaudeixen, perquè es calcula que existeix un important nombre de potencials beneficiaris a qui no els arriba l'Ingrés Mínim Vital, malgrat que teòricament reuneixen els requisits perquè se'ls reconegui. Fins i tot es detecta que dins d'aquests potencials beneficiaris és molt elevat el número dels que ni tan sols ho han sol·licitat, encara que també és de reconèixer que aquest és un problema comú a tots els sistemes similars en altres països del nostre entorn i que el nombre de denegacions per no complir els requisits legals és molt elevat. En tot cas, el problema és que resulta difícil explicar aquesta situació d'un número tan elevat de persones que no arriben a sol·licitar la prestació quan en principi hi tindrien dret, després del desenvolupament d'importants campanyes de difusió pública de la prestació, de coordinació amb comunitats autònomes i ajuntaments, així com de la creació del registre de mediadors socials de l'Ingrés Mínim Vital.

En aquest marc també s'apunta que la xifra de beneficiaris es troba estancada, ja que no ha experimentat canvi significatiu de creixement l'últim any. Sense deixar d'acceptar que aquest constitueix una dada indiscutible, no pot deixar de tenir-se en compte també que l'escenari de fort creixement de l'ocupació durant l'últim període està reduint la situació de vulnerabilitat de moltes llars, provocant el cessament de la percepció de la prestació, al mateix temps que incrementa el nombre de beneficiaris de les prestacions contributives de la Seguretat Social que igualment rebaixen la pressió sobre l'Ingrés Mínim Vital.

Tot l'anterior s'ha de valorar sempre des de la premissa que amb seguretat la prestació no arriba a totes les llars on deuria. Prova eloqüent d'això és que les quantitats globals gastades anualment per fer front a l'Ingrés Mínim Vital, de l'ordre de 1.900 milions d'euros, tot just arriben a la meitat del pressupostat, de manera que no seria necessari fer un esforç econòmic addicional per estendre l'àmbit de la protecció d'aquesta prestació econòmica. A aquests efectes, possiblement seria necessari perfeccionar les dades estadístiques per conèixer millor la realitat sobre la qual hipotèticament podria actuar l'Ingrés Mínim Vital, així com reforçar la coordinació entre totes les administracions públiques. Sobretot, una coordinació orientada a aconseguir que aquest importantíssim mecanisme de protecció pugui arribar a segments de la població marginats socialment, amb una escassa capacitat de connectar amb les instàncies administratives responsables de la seva gestió. També caldria reflexionar fins a quin punt els requisits legals per tenir dret a la prestació són massa exigents, tant des del punt de vista de la situació material en la qual s'ha de trobar el beneficiari, com de la, de vegades molesta, tramitació administrativa establerta per al seu reconeixement, que determina períodes de fins a quatre mesos des que se sol·licita fins que es concedeix la prestació.

Finalment, té raó l'AIReF quan destaca que l'increment produït en la quantia de la prestació no està aconseguint compensar el fort impacte de la inflació, així com que el control del requisit de rendes percebudes com a requisit per ser beneficiaris s'efectua al cap de massa temps, al cap de dotze mesos, de manera que en cas que calgui tornar tot o part del percebut indegudament, assoleix xifres excessives per a la situació de les persones a qui se'ls reclama.