Diverses entitats, entre les quals destaca ara Foment del Treball Nacional, s’han posicionat sobre la qüestió de reduir l’elevat dèficit fiscal que sorgeix de l’estimació de la balança d'ingressos i despeses del sector públic central amb la Generalitat de Catalunya. Aquest no és un tema menor, en vista de la seva relació amb el finançament de Catalunya, ara en discussió, i del qual aquest saldo en forma part. La controvèrsia, però, s’ha tornat a instal·lat entre els opositors a un canvi del model de finançament per a Catalunya sobre la base de l’estimació de la balança fiscal. Contra les valoracions que reiteradament s’han fet des de Catalunya, alguns aixequen de nou un soroll sobre la virtualitat de l’estimació. Ho fan en termes d'abast, metodologia, correccions, imputacions, etc. La darrera de les confusions l’aporten els anomenats comptes territorials. Tanmateix, una balança fiscal no és el mateix que el còmput d’uns comptes regionals territorialitzats que mostra Fedea, i que en el seu dia el ministre Montoro (PP) va encarregar al seu director Ángel de la Fuente. O no ho és, si més no, tal com s’ha entès tradicionalment la balança fiscal a Catalunya des de la Segona República. Aquestes en son algunes de les diferències.

Als comptes territorialitzats no importa qui gasta, sinó per a què gasta; quins en són els beneficiaris finals i a qui se'n traslladen les càrregues com a saldos fiscals individuals. I no qui paga l’impost, sinó qui suporta en darrera instància la càrrega tributària un cop es repercuteix a tercers. Aquest exercici d’incidència té tradició teòrica, és aliè a la sobirania fiscal dels territoris (qui decideix?) i està plagat d’hipòtesis teòriques que fàcilment no es corresponen amb la realitat: a qui beneficia finalment una pensió? Potser al fill, que així rebrà una herència més gran? Als propietaris dels habitatges dels llogaters pensionistes? Per no parlar de a qui beneficia el Museu del Prado, o l’acadèmia militar de Saragossa, i tants d'altres organismes de l’Estat amb seu a Madrid que, suposadament, gasten en benefici de tothom, imputant-se segons percentatge de la població o de PIB (!); també dels catalans.

En ingressos, l’exercici d’incidència impositiva encara és més complicat: qui acaba pagant finalment una cotització social, l’Impost de Societats o l’IVA? Sovint s’atribueixen les càrregues segons paràmetres; per exemple: un terç a treballadors, un terç a empresaris i un terç a consumidors per preus més alts (??!!!). Paràmetres trets acríticament d’altres estudis, de vegades emulant algun càlcul fet a algun altre país en algun altre moment de l’economia, sense tenir en compte el sector (més o menys competitiu, per a poder traslladar —o no— l’impost a preus), ni com d’oligopolístic és el mercat de productes i de factors, ni el grau de compliment fiscal, etc.

La balança fiscal s’ha d’entendre, avui, dins dels límits de la pertinença a l’estat espanyol, però amb transparència de fluxos. Per això se’n diu una aproximació de fluxos monetaris (i no de càrrega de benefici)

A diferència d’això anterior, la balança fiscal respon a un exercici 'as if'; com si els ingressos, en lloc de recaptar-los l’Estat, els recaptés el territori a partir de les seves bases pròpies. I en despesa, ‘com si’ aquesta despesa la decidís el mateix territori pel seu compte, tot assumint les càrregues de les prestacions vigents. Dels ingressos, la incidència aniria després, si es vol, per veure la contribució a la desigualtat personal (no territorial, que és del que va la balança fiscal!). De la despesa, cal valorar-ne les càrregues que corresponen a l’Estat, de les que no es subrogui el territori. I alhora, considerar els beneficis dels arrossegaments i efectes multiplicadors dels recursos decidits des del territori. Mentrestant, si és ‘paccionada’ la balança fiscal a partir dels ingressos propis del territori, aquest ha de pactar la contribució a despeses comunes que s’hagin consorciat, en benefici de les parts de manera voluntària (‘a la basca’). Fora d’aquest pacte, la balança fiscal s'assemblaria molt al supòsit de la independència del territori. Si aquest fos el cas —repeteixo, i no el pacte que fa que ara es demani informació per conèixer el saldo fiscal de Catalunya amb l’Estat—, un altre capítol seria valorar l’erosió o millora de les bases fiscals futures en situació de desacords, boicots, millor gestió, etc. Per tant, la balança fiscal s’ha d’entendre, avui, dins dels límits de la pertinença a l’estat espanyol, però amb transparència de fluxos. Per això se’n diu una aproximació de fluxos monetaris (i no de càrrega de benefici!).

De manera que, en ingressos, no tenim grans problemes en el càlcul per estimar la recaptació, ceteris paribus la marxa de l’economia. De l’IRPF se’n sap la recaptació efectiva, i de la resta d’impostos se'n pot aproximar amb paràmetres senzills. Però, en despesa, la informació que dona l’Estat és insuficient, malgrat que la té en mans de la Intervenció General. Avui, bàsicament, per saber les despeses que fa l’Estat i que sovint imputa en benefici de tots els ciutadans (es facin, com dèiem, on es facin), cal més detall per poder esbrinar-ne la localització.

Cal tenir tots els programes de despesa de l'Estat per capítols pressupostaris i per articles, tant dels ministeris com dels organismes autònoms, creuats per la seva localització

En qualsevol cas, la transparència en la informació i la disposició de dades és fonamental perquè no quedin dubtes sobre el rigor de l’estimació. A tal fi, cal tenir tots els programes de despesa de l'Estat per capítols pressupostaris i per articles, tant dels ministeris com dels organismes autònoms, creuats per la seva localització. Una informació que permeti saber, per a cada programa, on es gasta, i la seva classificació econòmica. I acompanyada de variables auxiliars per a la concreció d’altres partides de despesa a Catalunya (%), amb la distribució dels efectius (així de la Policia i Guardia Civil, militars, tots els funcionaris per cossos especialitzats —per exemple, de l'AEAT—, i, en general, de tots els treballadors, ja que n'hi ha que són laborals i també cal tenir-los en compte).

Cal, també, el desglossament de les transferències corrents i de capital a nivell de concepte, per tal de poder consolidar entre els diferents ens que constitueixen el sector públic central.

I, finalment, ingressos i despeses identificades a Catalunya (%) d'Aena, Puertos del Estado, Renfe, Adif... principalment, institucions en què preus, taxes i excedents surten del marc impositiu, amb pressupostos separats del de l’Estat.