Molt s'ha escrit recentment sobre l'evolució econòmica de Barcelona durant els últims anys i moltes d'aquestes vegades s'ha fet en el seu context amb Madrid. Obviant aquesta comparació "futbolística" gairebé inevitable durant els últims lustres, crec que el que és realment rellevant per a la nostra ciutat és el seu posicionament dins de l'exclusiu club d'urbs globals, moltes vegades catalogades com a ciutats Alpha o Beta Plus, que seran les ciutats que aglutinaran el desenvolupament econòmic i, per tant, no només les oportunitats en aquest àmbit, sinó les que també acabaran marcant el camí en el desenvolupament social, cultural, artístic i urbanístic.

Barcelona ha estat tradicionalment una ciutat amb una admirable capacitat de reinvenció, probablement en part encoratjada pel fet que no disposava de les eines ni la força gravitatòria que generen la capitalitat d'un estat, per la qual cosa la iniciativa privada en múltiples àmbits sempre ha estat un dels seus motors més dinàmics. Prova d'això és per exemple el Gran Teatre del Liceu, el de més aforament d'Europa durant més d'un segle, i que a diferència d'altres ciutats europees, on la monarquia es feia càrrec de la construcció i manteniment dels teatres d'òpera, a Barcelona la construcció del Liceu es va haver de fer mitjançant les aportacions d'accionistes particulars, segons una estructura similar a una societat mercantil.

En aquest sentit, durant les últimes dècades, i molt especialment a partir del principi dels anys vuitanta, Barcelona va començar a patir en carn pròpia els efectes de la desindustrialització, primer, i de la globalització, després. Tenir el teixit industrial més nombrós d'Espanya, fruit de la iniciativa privada que abans esmentava, la va posar en una situació de vulnerabilitat especial com també va passar en zones de llarga tradicional industrial com el nord d'Anglaterra, la conca del Ruhr o algunes ciutats del Benelux (especialment a Bèlgica), entre altres.

La diferència, no obstant això, ha estat la capacitat de Barcelona d'explotar els seus punts forts i posar-los de relleu. Ha estat clau disposar d'una urbs d'escala global (parlo de la Barcelona metropolitana de més de 5 milions d'habitants, no dels reduïts límits municipals que deixen la ciutat amb poc més d'1,6 milions d'habitants a nivell "enciclopèdic"). Aquesta escala permet disposar dels serveis i elements col·laterals d'atractiu que busquen moltes companyies per dur a terme la seva activitat i atreure el talent que necessiten.

Però això és condició necessària però no suficient. Posar de relleu el fet de disposar alhora d'un clima benigne, amb platja a l'estiu a la qual es pot accedir per metro i pistes d'esquí a l'hivern a menys de dues hores, una gastronomia envejable (la ciutat d'Espanya més guardonada per la Guia Michelin), una xarxa d'escoles de negocis de primera línia i algunes de les universitats espanyoles que més destaquen en els rànquings internacionals, un aeroport internacional amb bones connexions directes (encara que aquest és un aspecte encara amb marge de millora, segons la meva opinió) i la disponibilitat abundant de talent internacional jove.

No menys important ha resultat el gairebé imbatible binomi value for money en l'àmbit immobiliari, que proporciona un business case molt sòlid que Barcelona ha sabut posar de manifest de manera efectiva i promocionar-lo de la manera adequada als fòrums internacionals més visibles. D'alguna manera el districte 22@ és potser el màxim exponent d'aquest factor, generant un entorn en el qual s'han sabut combinar edificis d'oficines d'última generació amb usos lúdics, comercials, residencials, hotelers, educatius i d'investigació, generant una barreja molt rica en l'àmbit urbà que tant usuaris com inversors han sabut reconèixer.

Tot això ha proporcionat èxits molt tangibles en l'àmbit tecnodigital i permès que al dinàmic (i més nombrós d'Espanya) univers d'empreses emergents locals (Glovo, Wallbox, Travelperk, Factorial, eDreams i Privalia, per exemple) s'hi hagin unit multitud de companyies que no eren presents a la ciutat i que han aterrat a Barcelona creant unitats de negoci des de zero. També, i no menys important, que moltíssimes de les companyies amb negocis de l'economia "tradicional" ja presents a la ciutat hagin triat Barcelona de nou per instal·lar les seves unitats de negoci digitals, creant un veritable ecosistema en forma de clúster. Aquest últim cas seria el de Nestlé, Bayer, Sanofi, Novartis, Pepsico, Porsche, Roche, Zuric, Siemens, Alstom, Allianz, Lidl, AXA, Purina, Asics, Deloitte i moltes d'altres.

De fet, segons un recent informe elaborat per Acció, a Catalunya se superen ja àmpliament les 9.000 empreses estrangeres. A aquesta extensa llista s'hi acaben d'incorporar companyies de l'àmbit tecnològic com Cisco i el seu primer centre de disseny de xips europeu al districte 22@ les inversions que duran a terme Lenovo i Intel en el BSC, o l'aposta de la nord-americana Monolithic Power Systems a l'Hospitalet. També hi ha hagut incorporacions molt rellevants al sector de la salut, amb el nou centre tecnològic de malalties rares d'AstraZeneca, el centre digital de la suïssa Ypsomed i Veeva, especialitzada en desenvolupament de programari per a la indústria farmacèutica, que reforçarà la seva seu digital europea a Cornellà, on preveu arribar als 500 empleats. Menció a part mereix el sector de l'automoció, que amb la sud-coreana ILJIN es durà a terme la implantació industrial més important de Catalunya dels últims 15 anys per instal·lar la seva primera planta de producció de bateries a Europa amb una inversió de 600 milions d'euros i derivarà en la creació de 500 llocs de treball.

Barcelona, i Catalunya per extensió, han de continuar fent gala en el futur de la seva capacitat de reinvenció, mutar amb els temps, continuar sent pionera i adaptar el seu teixit productiu per continuar formant com fins ara part de les metròpolis globals de referència. Fallar en això significaria transitar tard o d'hora cap a la irrellevància.