El barri de Cerdanyola i la societat dual

Els recents aldarulls del barri de Cerdanyola (Mataró) o de Salt, així com els problemes recurrents en altres barris de les nostres perifèries urbanes, poden ser vistos com a simples problemes d’ordre públic o de delinqüència, però revelen molt més. Sempre han existit llocs conflictius a tot arreu, però resultaria infantil creure que problemes com el de l’habitatge, la pobresa extrema o la precarietat no van actuant com un martell de piló sobre els sectors més desfavorits quan, de fet, ja colpegen de ple la classe mitjana --en particular, el de l’habitatge. Qualsevol espurna pot encendre la flama d’una foguera que es va alimentant per la degeneració de les condicions de vida per amplis sectors de la societat.

Per això, en altres articles, com el que enllaço aquí, he advertit contra el to triomfalista en què es presenten algunes mètriques econòmiques, amagant la realitat de la societat cada vegada més dual i polaritzada que es va creant no només a casa nostra sinó també en moltes altres societats del món occidental. Una realitat que fa compatible la puixança d’alguns sectors amb un retrocés d’altres cada cop més nombrosos.

La desigualtat, a partir de determinats nivells, és un factor demostrat de desestabilització d’una societat i font de conflictes socials

Si el que volem és parlar de benestar, el PIB no és la millor mesura, ni tan sols el PIB per habitant, encara que contingui ja elements reveladors, com s’indicava a l’article esmentat. De fet, el darrer informe sobre indicadors de benestar i progrés de la Cambra de Comerç revela que, a Catalunya, entre 2000 i 2024, el PIB per habitant, en euros constants, havia pujat un 14,7%, en canvi, la renda disponible[1] de les llars en els mateixos termes, ho havia fet en un 0,0% (!!).

Estem parlant de mitjanes, per tant, podem imaginar el que podríem observar si poguéssim desglossar per grups de renda aquesta mitjana. Si incloguéssim les prestacions en espècie (no monetàries) del sector públic (sanitat, educació i, en part, protecció social), el creixement s’elevaria fins a un magre 3,6%. La conclusió és desoladora: per la mitjana de la societat catalana no hi ha hagut cap millora en capacitat de compra en 25 anys. Òbviament, la realitat social és que per alguns sí que hi haurà hagut millora, però per molts hi ha retrocés.

Si algú dubta de l’anterior pot fer una ullada als gràfics següents publicats en un article al blog del Banco de España:

Aquestes conclusions no són exclusives per Catalunya, corresponen al conjunt de l’Estat. El primer gràfic mostra l'evolució en la proporció de propietaris d'habitatge principal per a cinc generacions, segons la seva dècada de naixement i edat. No sorprèn en absolut, però és molt evident el canvi en la tinença d'habitatge al llarg del temps. A igualtat d’edat, ja en la generació de nascuts entre 1975 i 1985, aquest percentatge és del 67%, 14 punts percentuals menys que en les generacions anteriors. Aquesta reducció de l'habitatge en propietat s’ha intensificat dramàticament pels nascuts a partir de 1986, que avui tenen menys de quaranta anys, en què estaríem parlant de reduccions de 30 o més punts. Si en lloc de l’habitatge, mirem el segon gràfic, referit al patrimoni (la riquesa neta), les conclusions són similars. Cada generació, a igualtat d’edat, gaudeix d’una riquesa neta menor. En cada generació el retrocés és evident. Ningú pot dubtar que l'avaria de l'ascensor social és un fet.

Fem també una visió ràpida de la desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa. La desigualtat, a partir de determinats nivells, és un factor demostrat de desestabilització d’una societat i font de conflictes socials. Molts economistes argüeixen que la desigualtat en la distribució de la renda ha disminuït, especialment els darrers anys, però crec que quedar-se aquí, és quedar-se a mig camí. Veiem el següent gràfic:

El gràfic explica l’evolució de l’índex de Gini [2], tant per rendes com per la riquesa neta. La desigualtat en riquesa es considera generalment més important que la desigualtat en renda perquè representa la distribució d'actius i el potencial d'acumulació futura, mentre que la renda és un flux d'ingressos anual. La desigualtat en riquesa té efectes més profunds i duradors en la mobilitat social i l'estabilitat econòmica i anul·la les suposades virtuts de la meritocràcia.

El gràfic és clar. Si bé és cert que no s’ha produït aquest empitjorament en les rendes, això no ha impedit que la riquesa neta cada vegada estigui més concentrada. Això, que pot semblar contradictori, no ho és tant. Mentre que el Gini de rendes estarà influït pel creixement de l’ocupació, la millora del salari mínim dels darrers anys i les polítiques redistributives, el Gini de riquesa està reflectint com una capa cada vegada més gran de la població està deixant de tenir accés a la propietat (que històricament ha estat la font de riquesa principal a Espanya) i, probablement, també, com sembla que està passant a tota Europa, un factor hereditari d’autoperpetuació de la riquesa.

Tot plegat són símptomes de canvis profunds. Aquests en són alguns i en altres articles n’hem citat d’altres. I tots aquests canvis tenen molt a veure amb la sensació d’insatisfacció generalitzada, els esclats de violència o descontentament social, la pujada de l’extrema dreta, etc. Una societat que no millora el benestar real dels seus ciutadans, no distribueix equitativament i que tolera concentracions excessives de riquesa (i poder), a la llarga tindrà problemes. I no sembla que les elits polítiques o econòmiques, vulguin (puguin) fer-hi molt.

[1] La renda disponible bruta (RDB) resta de la part del PIB distribuïda a les llars els impostos directes i les cotitzacions que paguen les persones i suma les transferències monetàries que reben del sector públic (com les pensions). És un indicador de la capacitat econòmica real de les persones.

[2] L'índex de Gini és una mesura que serveix per avaluar la desigualtat d'ingressos o de riquesa en una població. Mesura la desviació de la distribució d’ingrés d’una distribució perfectament igualitària. Un valor de 0 indica una igualtat perfecta (tots tenen els mateixos ingressos/riquesa) mentre que un valor d'1 (o 100%) representa una desigualtat total (una persona té tots els ingressos/riquesa).