Una de les transformacions de més impacte generalitzat produïda en la nostra societat és la important afluència de població estrangera al territori espanyol, que ha arribat per assentar-se de manera estable, amb voluntat de permanència en el temps, residint i treballant aquí. N'hi ha prou amb tenir en compte que a començaments de segle la xifra total de població estrangera era inferior al milió de persones, quan a començaments del 2024 supera els 6,4 milions; expressat en termes de percentatge, els estrangers han passat de representar fa tot just 15 anys l'1,6% de la població total a suposar l'11,68% en el moment actual. La xifra resulta sensiblement superior si la referim a persones en el seu origen estrangeres pel seu lloc de naixement, però que, residint de manera continuada i prolongada aquí, han obtingut la nacionalitat espanyola pel pas del temps i per arrelament; així, per exemple, si a la xifra anterior li sumem els qui gaudeixen de doble nacionalitat, ens situaríem en un total de 8,3 milions.

Dit de manera senzilla, en un període relativament curt, hem passat de viure en una societat bastant homogènia, on les diferències més palpables derivaven d'una migració interna entre Comunitats Autònomes, a estendre's un model social presidit per la diversitat per raó de la nacionalitat. Com és fàcil de percebre, aquesta diversitat impacta sobre tots els vessants, des del cultural i religiós, a les formes de vida, a l'ús estès de la diversitat lingüística, a la divisió de condicions econòmiques i de qualitat de vida, formació, etc.

En un món ple d'incerteses de tota mena davant els canvis socials, econòmics, tecnològics i ambientals, aquesta diversitat és percebuda de formes molt dispars per la població. Tan cert és que arriba a l'extrem que està donant lloc a tensions importants des de l'àmbit polític, sent un dels elements de fricció i de confrontació més importants respecte de valors que fins a fa ben poc temps formaven part del consens democràtic del conjunt de la societat. Consens en aquests moments trencat de resultes de l'emergència de posicions xenòfobes, d'odi a l'estranger incomprensibles des de la mes mínima racionalitat i visió objectiva de la realitat que estem vivint.

El gruix de l'afluència de població estrangera es produeix de manera palpablement pacífica per les expectatives de feina

Paradoxalment, davant aquests punts de disrupció política, incrementada exponencialment a través de les xarxes socials, l'ambient és completament divers en el dia a dia del carrer i, especialment, en el funcionament de l'activitat econòmica i, particularment, de l'evolució del mercat de treball. Convé situar-nos en un pla més equilibrat, atorgant-li tot el significat que es mereix l'enorme valor positiu que aporta la immigració laboral a la nostra realitat, ja que altrament perdrem el nord.

El gruix d'aquesta afluència de la població estrangera es produeix de manera palpablement pacífica per les expectatives de feina que s'ofereixen i per les mateixes necessitats de la immigració com element imprescindible per a l'expansió de l'economia que estem vivint, que seria inconcebible en els actuals moments d'indiscutible creixement de l'ocupació sense l'aportació que prové de la població immigrant. Tan cert és que, possiblement amb un cert grau d'exageració al nostre judici, el Banc d'Espanya ha calculat que Espanya necessitarà gairebé 25 milions de treballadors estrangers d'ara al 2053, per evitar el procés d'envelliment de la població i resoldre els desajustos que podrien sorgir en el mercat de treball. Segons l'Enquesta de Població Activa, la població estrangera ocupada en aquests moments supera ja els tres milions de treballadors. Això suposa que la taxa d'ocupació mitjana respecte de la població en edat de treballar resulta superior entre la població estrangera, gairebé dos punts percentuals superior respecte de l'espanyola; circumstància en la qual possiblement influeix sobretot la presència d'una població més jove entre els estrangers.

La taxa d'ocupació mitjana resulta gairebé dos punts percentuals superior entre la població estrangera que en l'espanyola

Aquestes dades es veuen reflectides igualment en les estadístiques sobre afiliació a la Seguretat Social. Així, en aquests moments el total d'estranger afiliats a la Seguretat Social es xifra pràcticament en els 2,9 milions. Fins i tot es comprova que comparativament l'increment de l'afiliació és superior entre els estrangers que entre els nacionals, possiblement a causa del tipus d'empleat que s'està creant. D'aquesta manera, pot afirmar-se que l'afiliació de treballadors estrangers constitueix un dels factors més significatius de l'accelerada de l'ocupació en els últims temps en el conjunt del mercat de treball. Això es produeix en un escenari de tendència gradual al descens de la taxa d'atur, tot i que encara sigui elevada comparada amb la resta d'Europa, i d'increment decisiu de la contractació per temps indefinit, en línia ja amb la mitjana europea. Aquests dos factors juguen com elements decisius per conjurar riscos de greuges comparatius d'una altra població, als quals tan procliu són els qui fomenten les actituds xenòfobes, totalment injustificades.

Fora d'això, aquesta evolució de l'afiliació de la població estrangera ens està mostrant dues dades que convé ressaltar.

Per una banda, que la forta afiliació de la població estrangera està propiciant un increment notable dels ingressos del sistema públic de la Seguretat Social via cotitzacions socials, la qual cosa propicia la sostenibilitat financera de les pensions públiques, si més no en el curt i mig termini, sent molt més difícil de conèixer l'efecte de tot això a llarg termini.

La forta afiliació d'estrangers propicia un notable increment dels ingressos de la Seguretat Social i contribueix a la sostenibilitat de les pensions

D'altra banda, és cert que les dades comparatives entre la xifra d'ocupats de l'EPA i les d'afiliació mostren la possible presència d'una xifra important d'estrangers treballant en situació irregular, per no trobar-se afiliats en mancar del corresponent permís de residència i de treball; tanmateix, el diferencial no és tan elevat com de vegades es dona a entendre i, sobretot, resulta molt més reduït del que es presenta en els països europeus del nostre entorn. Això suposa que tenim una regulació de concessió dels permisos de residència i de treball que resulta bastant conforme amb els fluxos migratoris i les necessitats del mercat de treball. En tot cas, també s'ha d'indicar que el sistema resulta millorable, en termes tals que s'haurien d'incrementar l'eficiència dels diversos procediments de regularització de la població estrangera irregular pels diversos sistemes de regularització per arrelament. Especialment interessant és el mecanisme de l'arrelament per formació, que s'hauria de potenciar en el seu desenvolupament, conjurant els obstacles derivats del fet que en moltes ocasions resulta molt difícil compatibilitzar la feina irregular que es realitza amb el temps requerit per seguir els cursos de formació.

Al final, són els requeriments del mercat de treball els que manen i, per afegiment, generen l'arribada de treballadors estrangers, sent benvinguts quan s'aconsegueix d'una manera natural i sense conflictes reals. Per això, en definitiva, la política d'immigració laboral, de necessari perfeccionament, s'ha necessàriament d'orientar a una adequada gestió dels fluxos en funció del que requereixi el mercat i, sobretot, d'una política d'integració de la població estrangera sobre la premissa de la presència d'una societat cada vegada més diversa i a la que necessàriament ens hem d'adaptar tots per tant positiva com resulta.