Fa uns dies apareixia el següent titular a diversos mitjans: “Sumar proposa reduir la jornada laboral a 32 hores i que les empreses reparteixin els beneficis entre els treballadors”. El subtítol apuntava el següent: “També proposen atenció psicològica coberta dins la sanitat pública”. Aquestes propostes susciten diverses reflexions. La primera entorn de la possibilitat que els primers usuaris de l’atenció psicològica pública puguem ser els mateixos empresaris, si no s’aconsegueix frenar aquesta onada d’hostilitat des de les mateixes institucions que ignora i menysprea els riscos financers de qui ha dipositat, i sovint perdut, els seus estalvis per tirar endavant una idea, una visió.

Qui arrisca els estalvis és l’empresari, qui pren la responsabilitat (fins i tot penal, a vegades) és l’empresari, però sembla que el plateret pels beneficis no només el passarà el govern per la via dels impostos sinó també els companys dins la mateixa empresa –o almenys això pretén Sumar. Convindria saber si aquest mecanisme contempla alguna mena de bidireccionalitat, com reduir els salaris en cas d’acumular diversos exercicis de pèrdues a fi de possibilitar la continuïtat del projecte i no carregar aquest pes únicament sobre les finances de l’empresari, o compartir la responsabilitat jurídica com es fa en altres casos d’emprenedoria col·lectiva com les cooperatives o els patronats de fundacions. Sospito que no és el cas.

La vicepresidenta Yolanda Díaz es pot ventilar més d’un terç dels beneficis empresarials del país en concepte de pèrdua de productivitat

La segona reflexió és entorn de la plasticitat del concepte de beneficis. No és la primera vegada que l’entorn de Sumar fa jocs de mans estranys amb els beneficis empresarials que no tenen una explicació matemàtica gaire convincent: de manera recurrent s’intenta argumentar des de les files de la ministra Díaz que els supermercats són una espècie de voltors usurers que roben a les classes populars, un plantejament curiós si considerem que el marge net mitjà del sector de la distribució alimentària a Espanya és del 3%, o dit d’una altra manera, els quatre iogurts que costen 2€ el paquet suposen 0,06€ de benefici pel supermercat i 1,94€ de cost de salaris, lloguer de locals, subministrament elèctric, proveïdors i transport. Però en aquesta ocasió els supermercats no són l’ase dels cops sinó que s’estén el perímetre de la usura a totes les empreses privades.

Totes aquestes tombarelles entorn dels beneficis podrien portar a pensar que estem parlant d’una cosa etèria, una caixa negra desconeguda de la qual només tenim sospites. Potser per Yolanda Díaz ho és, de desconeguda. En qualsevol cas, els beneficis empresarials de les empreses privades espanyoles són alguna cosa més que una sospita: són una dada. Hi ha moltes maneres d’arribar-hi: de forma individual, el Registre Mercantil recopila els ingressos, costos i beneficis, detallats a totes les partides que contempla el pla comptable vigent, per a totes i cada una de les empreses de l’estat. Es poden consultar acudint al propi Registre o a través de bases de dades online –n’hi ha diverses de ben conegudes. Algunes d’aquestes bases de dades permeten agregar grups d’empreses per dimensió, per sector o per geografia, a fi d’obtenir estadístiques d’empreses d’una zona, d’una activitat determinada o d’un cert perfil. Però si ens interessa parlar dels beneficis de les empreses espanyoles, en el sentit ampli, també podem recórrer a la Central de Balanços: una eina estadística del Banc d’Espanya (per tant, el seu rigor és força evident) que posa en comú els valors financers de totes les societats constituïdes i actives a l’Estat.

O Sumar no sap sumar (valgui la redundància) o pretén crear una cortina de fum que difumini els problemes interns tan greus que pateix

Posem-hi números: segons la Central de Balanços del Banc d’Espanya, el resultat brut –és a dir, abans d’impostos i costos financers; un concepte similar al que podríem dir ebitda– és, de mediana, del 6,67% sobre la facturació en dades del darrer exercici disponible que és el 2023. Aquí falta deduir-hi l’Impost de Societats i els tipus d’interès pel finançament que tingui subscrit l’empresa, entre d’altres, la qual cosa ens portaria entorn d’un 3% de benefici net... consistent amb el que observem a nivell sectorial en el cas dels supermercats. Amb els bons de l’Estat remunerats entre un 2,5% i un 2,8% anual segons el termini, cadascú arribarà a les seves pròpies conclusions sobre si és excessiu que els empresaris tinguin una remuneració del 3% per dipositar el seu capital a un projecte en l’àmplia majoria de casos més arriscat, tant patrimonialment com legal, que comprar bons de l’Estat. Alhora, cadascú considerarà si és més o menys probable que, en cas de triturar els beneficis empresarials, els emprenedors deixin estar aquesta via i optin per comprar bons de l’estat en el seu lloc – i quines conseqüències tindrà això en relació amb la creació de llocs de treball i el progrés del país.

Donem-hi una volta més, tornant al titular de la notícia i la jornada laboral de 32 hores. Durant la discussió al voltant de les 37,5 hores, Cepyme va encarregar un informe sobre el cost que suposava a les empreses. El resultat: 3.000 milions d’euros per cada reducció de mitja hora setmanal. Aleshores, de 37,5 hores a 32 hores suposaria 33.000 milions d’euros anuals de cost per a les empreses. Si hi sumem el cost de 10.000 milions per passar a les 37,5h i restem aquest total a la suma de beneficis de totes les empreses espanyoles l’any 2023, obtenim les conclusions següents: primera, la ministra Díaz es pot ventilar més d’un terç dels beneficis empresarials del país, de mitjana, en concepte de pèrdua de productivitat (menys hores treballades a mateix salari, directament). Segona, hi ha aproximadament un 25% de les empreses que, aplicada aquesta reducció de beneficis, quedarien a benefici zero o negatiu. Per tant, risc de desaparició per una de cada quatre empreses.

Arribats a aquest punt, la qüestió és senzilla. O Sumar no sap sumar (valgui la redundància) o pretén, amb aquestes qüestions tan estranyes, crear una cortina de fum que difumini problemes interns tan greus com que la seva cara visible estigui immers en un judici per agressió sexual, o la cap de gabinet de la vicepresidenta hagi dimitit fa uns dies. Cap de les dues opcions sembla estar a l’altura d’una Vicepresidència.