Divendres passat va presentar resultats el Banc Sabadell i, amb ell, ja tots els grans bancs espanyols han explicat com els va anar el 2024. Els va anar molt bé: el Santander, el BBVA, CaixaBank, el Sabadell, Bankinter i Unicaja, els sis bancs de l’Ibex-35, van sumar 32.000 milions en beneficis, un 21% més que el 2023. Hi ha dos matisos: les dues primeres entitats aporten un terç cadascuna, per la qual cosa les altres quatre es reparteixen l’altre terç. El Santander i el BBVA, a més, guanyen més a l’estranger que al mercat espanyol.

Malgrat els matisos, els resultats van ser molt bons, tenint en compte, a més, que van pagar a l'Estat 1.500 milions de l’impost al sector. No ha de sorprendre, doncs, que hagin abaixat el to en contra del gravamen tot i que s’han quedat sols, perquè l’altre sector assenyalat els darrers anys, l’energètic, ha vist com el seu impost passava a millor vida.

El rècord s’explica per la bona situació macroeconòmica, encara que quan es baixa a la micro, la situació sigui diferent. El bancari és un dels sectors més sistèmics que existeixen: si el PIB va bé, va bé; si l’economia pateix, pateix. Malgrat que les famílies viuen una contracció del poder adquisitiu per la pujada generalitzada dels preus, i en especial de l’habitatge per als que viuen de lloguer, molt per sobre de la dels salaris, les empreses, en general, estan creixent i invertint, i per a fer-ho necessiten diners.

El 2024 els va anar molt bé als bancs espanyols, que van sumar 32.000 milions d'euros de beneficis

Els bancs els estan deixant aquests diners, i ho estan fent a un preu força alt. Durant el 2023 i el 2024, al preu més alt en una dècada, a causa de la pujada dels tipus d’interès arran de l’increment de la inflació per la invasió russa d’Ucraïna. Ara estan baixant, però cal recordar que veníem de més d'un lustre de tipus zero. Els tipus són el que marquen la taxa d’interès dels crèdits a empreses i particulars, tant al consum com hipotecaris. Amb tipus alts, els bancs van poder guanyar molts diners.

Les entitats espanyoles venien d’anys en els quals guanyar diners era difícil. Per fer-ho, van haver de retallar despeses, apujar comissions i elevar l’aposta de valor dels seus productes. Amb aquests deures fets, quan els tipus van recuperar-se, estaven en posició de multiplicar beneficis, i si la situació econòmica animava la gent i les empreses a demanar crèdits, i a les entitats, a donar-los, aquestes encara van incrementar més el seu negoci. A més, el mercat està més concentrat, el que significa més pastís per repartir entre menys mans.

Aquesta és la situació, i el rècord de beneficis dona peu a discursos sovint simplistes i, amb l’actual nivell de demagògia de la política, també populistes. No es pot justificar un impost pels beneficis sense una anàlisi prèvia, que tingui en compte d’on venen els beneficis, com estan actuant els bancs i el context, i menys encara comparant ambdues xifres –beneficis vs. impost–, si com pel fet de guanyar molts diners, l’Estat pogués anar i agafar-ne al gust. Ja poca gent qüestiona l’impost actual, pel bon moment que viu el sector, però seria temerari anar-lo pujant a discreció.

No es pot justificar l'impost a la banca pels alts beneficis, si com pel fet de guanyar molts diners, l’Estat pogués anar i agafar-ne al gust

Cal entendre el context. Els bancs no només són empreses privades –molt regulats, val a dir–, sinó també cotitzades. Això vol dir que tenen unes regles del joc molt marcades. Com a regulats, estan obligats a complir uns requisits de solvència i seguir una sèrie de normes. Si ho fan, el seu negoci és lícit independentment dels diners que guanyin. Com a cotitzats, han de rendir comptes, i de forma detallada, trimestralment. Però a més, competeixen amb qualsevol altra cotitzada pel favor dels inversors en un entorn on el capitalisme es fa visible en la seva màxima expressió. Si la teva rendibilitat, com a inversió, és alta, invertiré en tu; si no, buscaré opcions amb més retorn.

Fins fa dos anys, en època de tipus d’interès baixos, els bancs eren la ventafocs de les borses europees, no només perquè no guanyaven tants diners, sinó perquè a més el regulador, el Banc Central Europeu (BCE), no els deixava repartir ni la meitat dels beneficis entre els accionistes, restricció que no tenen la resta de sectors, perquè havien d’incrementar reserves i solvència. Ara els bancs han recuperat el favor dels inversors, però qualsevol mesura que en resti la rendibilitat, els hi va a la contra. Podem pensar que no ve d’aquí, però la borsa és un sistema que pot arribar a ser molt pervers i una espiral a la baixa pot deixar una entitat tocada, en un sector on la confiança és cabdal, i en el cas més extrem, pot acabar provocant-ne la caiguda i/o rescat públic.

Hi ha qui defensa que la solució és que no cotitzin, fins i tot que siguin públics. Tenim poca memòria. Espanya i Catalunya tenien un ampli sistema de caixes d’estalvis, moltes controlades per administracions, que va caure com una torre de naips amb la crisi del 2008. La manca de control del risc i els excessos van portar-ne moltes a la ruïna. El cert és que també en van tenir culpa els reguladors, però els bancs, que eren privats i cotitzats, en general van aguantar millor: el Santander, el BBVA, el Sabadell i Bankinter van sobreviure, mentre que de caixes només queden, transformades en banc, CaixaBank, Unicaja, Kutxabank, Ibercaja, Abanca i alguna entitat més petita. De les deu caixes catalanes, només n’ha quedat CaixaBank.

Ara que tenim un sector bancari amb bona salut, el que li hem d'exigir és que la seva bonança es reflecteixi a la societat

Als bancs no se’ls ha de demanar que paguin més impostos. El que sí que se’ls hi ha de demanar, i exigir, és que facin un servei universal, de qualitat i competitiu. El primer, que donin crèdit, que facin circular l’oxigen que necessita l’economia. El segon, que facin un bon servei, adaptats a les necessitats dels seus clients, tant els joves que en tenen prou amb una app com als més grans, que necessiten més assistència, passant pels del mig, els que sovint en tenen prou amb l’app, però que quan necessiten alguna cosa, no volen parlar amb una màquina –llevat que la IA ho millori molt– sinó amb el seu gestor i rebre un tracte personalitzat. Que no hi hagi exclusió financera, ni per edat ni geogràfica –cosa a la qual Catalunya ja hi ha posat remei–.

I que els preus siguin competitius. Una de les màcules que es pot posar a l’actuació de les entitats espanyoles els darrers anys és la lentitud i poca intensitat amb la qual van apujar la remuneració dels dipòsits quan van pujar els tipus d’interès. La reducció de la competència en els últims anys –que anirà a més si el BBVA acaba comprant el Sabadell– i el fet que tinguessin bona posició de liquiditat, va fer que els grans bancs no entressin en una guerra pels estalvis de la gent, cosa que van deixar per a bancs més petits, sovint neobancs que volien guanyar mercat.

En definitiva, ara que tenim un sector més concentrat i amb bona salut, el que li hem de demanar és que el primer no es noti, és a dir, que no hi hagi pràctiques oligopolístiques, i que sí que es noti la segona característica i la seva bonança es reflecteixi a la societat.