“No tot el que és groc és sempre senyal d'or” (Dita popular catalana)

Les dades estadístiques no sempre són com semblen. S’han d’interpretar. Un exemple: quan es vol comparar el PIB per càpita entre territoris amb l’objectiu de tenir una idea de benestar comparat, el més correcte és comparar en termes de poder adquisitiu equivalent del diner en cada país (a paritat de poder adquisitiu –PPA en endavant-). És a dir, tenint en compte el diferent nivell de preus relatius entre els territoris a comparar. Això, que és pràctica habitual entre països, en canvi, no ho és quan es comparen diferents territoris dins del mateix estat.

El primer problema és que els instituts estadístics de molts estats no solen fer estimacions de les PPA internes (no així altres, com els Estats Units, la Xina, Alemanya, Canadà, Rússia...), malgrat que podrien perfectament, perquè disposen de les dades necessàries de consum i preus, que es necessiten per elaborar altres indicadors. A més, està recomanat per la UE disposar de les PPA regionals, entre altres coses, per poder efectuar una correcta distribució dels fons estructurals europeus creats amb objectius de convergència regional [1]. Aquesta recomanació es desatesa per la majoria dels estats de la UE, entre ells el nostre [2]. Aleshores és quan cal recórrer a estimacions privades no oficials però solvents metòdicament. A Espanya, i a Catalunya, se n'han anat fent esporàdicament per diverses institucions. La darrera va aparèixer l’any passat, referida al 2021, realitzada per un grup d’acadèmics estadístics i economistes [3] que ja havien fet altres estimacions similars en anys anteriors.

Totes les mesures monetàries relacionades amb el benestar de la població haurien d’estar expressades en termes de paritat de poder adquisitiu

En general, hauríem de partir de la premissa que totes les mesures monetàries relacionades amb el benestar de la població haurien d’estar sempre expressades en termes de PPA. Només així tenen sentit les comparacions i les consegüents polítiques de reequilibri territorial. Això afecta magnituds tan importants i decisives com, per exemple, el PIB per habitant, la renda familiar disponible per habitant, el llindar del risc de pobresa i a moltes altres. Així, d’acord amb l’informe esmentat:

  • El PIB per habitant de Catalunya de l’any al qual es referia l’estudi referenciat (2021) era, en termes nominals, de 29.942 €/hab., un 16% superior a la mitjana espanyola i ens posicionava com la 4a comunitat per aquest indicador representatiu de la creació de riquesa d’un territori. Si s’aplicaven les PPA, passa a ser de 28.130, rebaixant-lo a un 9% respecte a la mitjana i perdent dues posicions en el rànquing, situant-nos en 6a posició. En canvi, les tres comunitats que ens precedeixen nominalment (Madrid, País Basc i Navarra) mantenen el seu lloc corregint per les PPA i ens avancen Aragó i La Rioja.
  • La renda familiar disponible per habitant, és a dir, la part del PIB que arriba a les famílies (després de sumar les transferències rebudes pels organismes públics i restar els impostos i càrregues personals satisfets per les mateixes) a Catalunya era de 18.369 €/hab, un 11,4% superior a la mitjana i, també, la 4a en el rànquing per comunitats. Un cop aplicades les PPA, la renda per habitant passava a 17.257 €/hab, només un 4,7% per sobre de la mitjana (!) i ja baixàvem a la 8a posició en el rànquing. Novament, les tres comunitats que ens precedien mantenen pràcticament la seva posició (Madrid baixava una posició) i ens avancen les mateixes que en l’apartat anterior més Astúries i Castella-Lleó.
  • El llindar del risc de la pobresa, calculat com el 60% de la mediana de la renda per unitat de consum, el 2021 era de 10.088 € per al conjunt de l’Estat. Ara bé, quan es corregeix per les PPA per cada territori, aquest llindar passa a ser diferent per cadascun, de forma que en el cas de Catalunya es converteix en 10.738 €, de manera que el percentatge de població que viu en llars amb menys d’aquesta quantitat és superior al que s’obté fixant el llindar en el nivell estatal. Malauradament ningú ha calculat en quina mesura. És per aquest motiu que l'Idescat (Institut Estadístic de Catalunya) no calcula el percentatge de famílies que viuen per sota del llindar segons la mediana de l’Estat sinó segons el llindar propi de Catalunya, de manera que si es mira l’estadística estatal, a Catalunya teníem un 14,5% de les famílies per sota del llindar aquell any, mentre que si mirem l'estadística catalana, teníem un 19,9%. D’aquesta manera, segons el llindar estatal, Catalunya és la 3a comunitat amb menys percentatge de famílies per sota, mentre que si ho mirem segons el llindar propi de cada comunitat, passa a ser la 8a [4]. Això es confirma quan es mesura la pobresa en base a situacions materials (privació material severa[5]), fixant-se en com viu la població i no en quant guanya, Catalunya apareix molt propera a la mitjana espanyola i, en alguns anys, per sobre, com aquest darrer 2024, en el qual un 8,7% de les llars catalanes declaren carències en un mínim de 4 conceptes comparada amb la mitjana espanyola d’un 8%. L’impacte a partir de la pandèmia ha estat demolidor.

Similar plantejament es podria fer respecte del salari mínim interprofessional. L’existència d’un únic salari mínim per tot l’Estat, juntament amb la negociació sindical centralitzada, impedeix que els salaris s’adeqüin a les condicions de preus relatius i es desvirtuï la seva capacitat de compra, però també que recullin les diferències de productivitat, perpetuant així les dispars taxes d’ocupació que s’observen de forma continuada entre ells amb independència de la conjuntura del moment.

Alguns economistes de fora de Catalunya argüeixen que no és cert que estem infrafinançats. Òbviament, ignoren aquest i altres aspectes

En definitiva, doncs, les diferències de preus juguen (i molt) a l’hora d’interpretar i valorar el benestar relatiu dels ciutadans, però són omeses la majoria de les vegades.

És per això que alguns economistes recordem sovint que les comparacions de recursos públics per habitant resultants de la redistribució de l’actual sistema de finançament autonòmic també es fan sense considerar les diferències de preus, entre altres aspectes que es podrien considerar. Alguns economistes de fora de Catalunya argüeixen que no és cert que estem infrafinançats. Òbviament, ignoren aquest i altres aspectes. El sorprenent no és que ho facin els estranys, és que també alguns dels propis se n'obliden (o potser no és el terme exacte) tot sovint. I aquí cal recordar com, en la darrera liquidació del sistema, Catalunya passava de la 3a posició en capacitat fiscal per habitant, a la 10a en recursos públics nominals per habitant i a la 14a aplicant les PPA . La penúltima d’entre les 15 comunitats del sistema comú, deixant al marge Navarra i País Basc, que tenen el seu sistema foral.

[1] Reglament 1445/2007. Preàmbul.

[2] Fins i tot, el Consejo Superior de Estadística per al Plan Estadístico Nacional 2016-2019 recomanava l’elaboració de les PPA regionals

[3] “Estimació de les Paritats de Poder Adquisitiu (PPA) per a les comunitats autònomes espanyoles (2021)”. Alex Costa, Vittorio Galletto, Jaume Garcia, Josep Lluís Raymond i Daniel Sánchez-Serra. Monografia 30. 2024. Generalitat de Catalunya.

[4] Informe “El estado de la pobreza. Seguimiento de los indicadores de la pobreza según la agenda UE 2030” European Anti-poverty Network. EAPN. Informe 2022 (indicadors referits al 2021).

[5] La privació material severa es considera quan no se satisfà, si més no, quatre dels següents conceptes:

 1.No es pot permetre anar de vacances almenys una setmana a l'any

2.No es pot permetre un àpat de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies

3.No es pot permetre mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada

4.No té capacitat per afrontar despeses imprevistes

5.Ha tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) o en compres a terminis en els darrers 12 mesos

6.No es pot permetre disposar d'un automòbil

7.No es pot permetre disposar d'un telèfon

8.No es pot permetre disposar d'un televisor en color

9.No es pot permetre disposar d'una rentadora.