L’any passat, municipals i autonòmiques a bona part d’Espanya i eleccions generals, al 2024 votem al Parlament Europeu, al País Basc i a Catalunya. Un bienni en què completem un cicle electoral. La turbulència política posa el debat constantment en temes de gran titular, i menys en aquells que afecten més el nostre dia a dia. Cap a  la segona part del cicle, és probable que la relació entre centre i perifèria i, per desgràcia, els tambors de guerra al món, monopolitzin el debat polític. Sense caure en tòpics, els titulars del soroll resten temps de debat a qüestions que ens afecten més directament i que —paradoxalment, ja que es fan servir poc per guanyar eleccions— tenen solució més “fàcil”.

He defensat des de fa anys la necessitat d’una reforma de l’administració pública, des de la convicció sobre el seu rol i la seva necessitat, per frenar-ne el deteriorament i posar-la en valor. En aquest cicle electoral, alguns partits i els mitjans han començat a posar el tema en el debat en posicions centrals. Confiem que adquireixi el protagonisme que mereix.

L'administració pública compagina espais on té sobredimensió amb espais amb infradotació de recursos, si no permanent, sí estructural, normalment els que presten serveis més essencials i directes, i on els estàndards de qualitat són molt alts. La mida de les administracions i els seus treballadors creix, en alguns llocs de manera ineficient, però més del 80% són persones que presten serveis directes i tenen necessitats mal cobertes i dotacions insuficients, no tenim un sector públic especialment gros en relació a altres països semblants al nostre en prestacions, però sí que tenim moltes ineficiències en l’assignació de recursos, els processos de resolució i l’execució.

En molts espais del sector públic, la sobreregulació i l’excés de garantisme, la inflexibilitat o feixuguesa de circuits, normes i processos, generen ineficiències i ineficàcies inacceptables per al ciutadà

En molts espais del sector públic, la sobreregulació i l’excés de garantisme, la inflexibilitat o feixuguesa de circuits, normes i processos —en resum, el que tothom entén per burocràcia—, generen ineficiències i ineficàcies inacceptables per al ciutadà. En un entorn on, de mitjana, malauradament, no acabem de guanyar en productivitat i perdem poder adquisitiu, una bona manera de pal·liar altres problemes d’eficàcia de la nostra economia podria ser un sector públic que prestés a tots nivells un bon servei: de qualitat, sense col·lapses, àgil i amb nivells d’execució pressupostària alts. No és el cas en molts serveis. Hi ha moltes excepcions, entorns públics que esdevenen autèntics herois per l’esforç i la qualitat que saben mantenir. Raó de més. No calen herois, sinó persones qualificades felices de fer la feina que fan i que no hagin d’aguantar —per mantenir el nivell— pressions insuportables. Tant als espais que no funcionen bé, com als que sí, a costa d’esforços esgotadors, el sector públic requereix una reforma que el faci funcionar millor, per als ciutadans i per als que hi treballen i el fan digne.

La rellevància d’un bon funcionament dels serveis públics i de totes les administracions té molts angles d’aproximació. El bàsic, essencial i primer és el que deriva de la condició de ciutadans amb drets i deures en una democràcia parlamentària d’arrel liberal, hereva de la història d’Occident. Podríem omplir planes amb els orígens del nostre constructum col·lectiu, es vulgui més potent o més esprimatxat. La dignitat exigible dels serveis públics la podem començar a buscar a la Revolució Francesa i a la Constitució americana. Però, sense pretendre menystenir la perspectiva més elevada, de tant en tant penso en una aproximació més pragmàtica per defensar que és cosa de tots lluitar per uns bons serveis públics.

Se'ns malmet el patrimoni i no fem res per evitar-ho. Una de les nostres majors riqueses, si no la que més, és la nostra participació en el sector públic, del qual som accionistes i clients

El deteriorament de les administracions públiques i la seva eficàcia genera desafeccions, desconnexions, reals, directes i polítiques, deixem de participar, de lluitar... De fons, mentrestant, se’ns malmet el patrimoni i no fem res per evitar-ho. La cosa pública, la gestió de tot el que és col·lectiu, des de l’espai públic fins a les normes que ens regulen, passant pels grans hospitals i la plaça de davant de casa, és el major actiu —en termes econòmics— de la major part dels ciutadans. La participació de tots a España SA, Catalunya SL i La Meva Ciutat Societat Cooperativa és més rellevant que qualsevol paquet d’estalvi financer que una persona mitjana pugui tenir i, a més a més, genera rendiments a diari. Les accions de tots a la Vall d’Hebron, als túnels i carreteres i a la Universidad Complutense són més importants que qualsevol estalvi que tinguem. I tot treballador i autònom segur que té més plantilla al seu càrrec com a copropietari de la funció pública —des del general de quatre estrelles fins al que escombra el carrer mentre anem a treballar, passant per metges, mestres i policies— que en el millor dels seus somnis emprenedors... No vivim pensant en aquests termes, però és així. Una de les nostres majors riqueses, si no la que més, és la nostra participació en el sector públic. Del qual som accionistes i clients. Patrimoni que hem heretat, perquè ja els nostres avis hi van invertir, i en el qual continuem invertint cada dia. Alguns gairebé el 50% del que guanyen... Sí, m’ho vull mirar així una estona, de manera molt prosaica, sense ofendre les lluites de la història. Els impostos pagats durant generacions no són una lluita èpica, però tenen el valor més important, el de la història feta per tots.

Vull, per un moment, no pensar només en termes de ciutadà, de drets i de democràcia. No per mercantilitzar ni menystenir. Al contrari, la categoria de ciutadà, la perspectiva d’una societat democràtica, em semblen una categoria superior, a tots nivells, a la de partícip d’un conjunt d’actius. Si em miro la degradació del servei públic des la perspectiva elevada, la indignació em solleva. Però per un moment també vull constatar que, estrictament des d’una perspectiva econòmica, ens comportem irracionalment, permetent que es malmeti l’actiu més gran de la majoria. La societat espanyola encara és un col·lectiu poc sofisticat en la seva actuació inversora, molt conservador, d'educació financera baixa i molta concentració en immobiliari. Ens passa el mateix amb la gestió del patrimoni col·lectiu. Invertim per obtenir uns rendiments que ens permetin viure millor. Doncs, pensem en la nostra inversió, la participació que deixem als nostres fills, en accions de la SEPI, en infraestructures, en ajuntaments i conselleries, que són les oficines del nostre negoci. Si tot això fos el nostre actiu financer més gran —que ho és— pensem si prestem a la seva gestió, manteniment i revalorització el temps que li prestaríem si el tinguéssim en un extracte bancari.

Com permetem que el nostre principal actiu financer, la nostra principal font de riquesa, serveis i benestar, estigui mal gestionat? Per què som tant poc exigents? Li discutim al noi de l’oficina bancària la més mínima comissió, i permetem graus d’execució pressupostària insultants, nivells de manteniment de les infraestructures decebedors, col·lapses als serveis públics, esperes infinites i burocràcies impertinents? No és gaire racional.

Treballant a les administracions hi ha, en aclaparadora majoria, persones normals que intenten fer bé la seva feina. Un nombre elevat són pràcticament herois de la nostra societat, però pateixen

Tot el servei públic, totes les administracions, es troben en un moment d’inflexió, en una cruïlla. Per disrupció tecnològica, per canvis accelerats en els models econòmics i socials, perquè el nostre món en moltes coses afronta cruïlles transcendentals. Els anys vinents, o transformem el funcionament de les administracions públiques o el deteriorament ens perjudicarà de manera significativa. Treballant a les administracions hi ha, en aclaparadora majoria, persones normals que intenten fer bé la seva feina. Un nombre elevat són pràcticament herois de la nostra societat per la capacitat de servei i l’esforç que han de fer i l’excel·lència que assoleixen: metges i infermers, mestres, policies, bombers, soldats, assistents socials, inspectors, investigadors, jutges... Els cossos públics tenen persones meravelloses fent feines de gran mèrit i valor. Però pateixen. No són les persones el problema, sinó el funcionament del sistema. El procés administratiu, el sistema d’incentius, l’orientació de les normes, els circuits... Les administracions es tornen cada cop més inoperants, ineficaces, el procediment administratiu i la burocràcia esdevenen massa lents, s’executa menys del previst sistemàticament, moltes polítiques neixen caducades, la distància amb la realitat s’amplia. Moltes places publiques no generen incentiu a desenvolupar una carrera, sinó a apoltronar-se, a gestionar l’incentiu personal oportunista... No són les persones, és el sistema que ho permet. Toca canviar radicalment normes, procediments, incentius.

Hem de tenir processos més àgils; formació permanent; carreres professionals amb incentius a llarg termini; normes no defensives ni tan garantistes que acaben sent bloquejants; hem de poder penalitzar la inoperància, l’excessiva lentitud, la discrecionalitat, no podem quedar impotents davant el cost administratiu, no hi pot haver impunitat del gestor públic... És la nostra empresa, són els nostres treballadors. El fet que sigui de tots, també d’ells, potser ho complica, però tampoc costa tant d’entendre i, sobretot, insisteixo, des d’una perspectiva institucionalista, progressista, no són les persones el problema, és el sistema, i es pot canviar.

Per tenir bons governs ens calen persones formades i preparades, amb coneixement del sector públic i empoderades

Qui canvia un sistema basat en milers de reglaments i normes —massa— i de drets acumulats? Els legisladors i els governants, els directius de la cosa aquesta que és de tots. Per tant, l’inici del canvi ha de venir d’un bon govern. El nostre sistema, aquest pervers que suggereixo canviar, ha anat degradant-se de manera que cada cop costa més de poder comptar amb governants que compleixin tots els requisits. L’exposició, les incompatibilitats, la indefensió, la poca capacitat de maniobra —fruit d’una organització que tendeix a perpetuar la burocràcia i el regne de la cautela paralitzant—, acaben expulsant per esgotament, per rendició, els bons governants, o acaben convertint bons governants en governants conformistes, possibilistes, supervivents. Hi ha milers de casos —la majoria— de càrrecs electes que tenen un immens mèrit per continuar lluitant malgrat les dificultats, el descrèdit social i el poc reconeixement econòmic; una altra petita heroïcitat. Però no volem herois, no volem sacrificis vitals, que per definició cada cop en tindrem menys. Volem hordes de vocacions de servei públic i bons gestors, de dirigents reconeguts i empoderats, i una massa de servidors públics alineats i compromesos, molt ben premiats i tractats, ben cuidats, sentint-se protegits per la institució —que no blindats, que és diferent—.

El bon govern no passa per dir fàstics dels polítics com si no fossin iguals que la resta, o els dirigents del nostre patrimoni. El bon govern comença prenent consciència que la salvaguarda del que més valor té —recuperar els nivells d’execució que necessitem— passa perquè la gent que hi treballa, els de dalt i la resta, ho puguin fer en bones condicions, rendint més comptes que mai, però alhora obtenint reconeixement a tots nivells per la bona feina, i sanció per la negligència i la displicència. Si no són les persones les culpables, que ho és la institució, el primer pas implica canviar la lògica de funcionament. Una bona part del cos normatiu, dels sistemes de recursos humans, del procediment administratiu, s’ha de reformar del tot. Hem de fer prevaldre la resposta i l’execució; hem d’incentivar els que hi treballen, formar-los, donar-los suport i reconeixement, carreres plenes, de llarg recorregut —si als pocs anys d’aconseguir una plaça ja assoleixes el màxim status, al cap de deu anys has caigut en tots els vicis acomodaticis, no perquè siguis mala persona, sinó per lògica bàsica de l’incentiu—.

Per governar i legislar bé cal tenir al capdavant persones formades i preparades, i amb coneixement del sector públic. Que entenguin el món privat i el públic, alhora. És tan dolent un servidor públic que no entén com funciona la resta del món, com un marcià del privat aterrant a una administració o govern pensant que ho arregla tot en quinze dies, sense entendre la lògica amb la qual s’ha construït la ineficàcia que denunciem. Darrera de cada pas, procés, circuit, en algun moment, hi ha hagut una bona intenció, un objectiu d’igualtat o equanimitat. El sector públic no pot actuar amb discrecionalitat, i aquest principi ens ha portat a la paràlisi; a la vegada no pot matar la iniciativa, l’equilibri entre ambdues consideracions, és difícil, i és tant pervers quan la discrecionalitat domina l’àmbit públic —formes diverses de corrupció—, com quan la paràlisi torna l’acte públic en destructiu, inoperant o inexistent —immoral i antieconòmic—. Es pot trobar l’equilibri, és clar, ha succeït en el passat i passa a molts llocs. Calen persones que entenguin tots dos mons i que coneguin les matèries que treballen. Calen polítics professionals, imprescindible; la política en mans d’amateurs, com els avions, és un exercici de risc. Però ser un professional de la política no és incompatible amb altres coneixements i experiències. Cal també que els governants estiguin empoderats. Han de poder dirigir, canviar, reestructurar. La casta famosa no són els polítics que votem cada quatre anys, sinó els que, apoltronats i sobreprotegits, s’han fet seu el sector públic i viuen bé en la seva inoperància, els que frenen la capacitat dels que estan davant del ciutadà de fer bé i còmodament la seva feina; els que deixen pressupostos sense executar sense perdre la son; els que abusen de les posicions i els drets amb absències i baixes inacceptables, però alhora inatacables; els que permeten que els dossiers, els expedients, els projectes i les persones, il·lusions, riquesa i llocs de treball darrera els projectes, es podreixin i es facin malbé... Però no són les persones, és el sistema i els incentius que ho permeten. És la institució que està malmesa.

El bon govern passa per transformar radicalment l’estructuració de les nostres administracions, mantenint el que funciona, els grans cossos de professionals, els serveis punters

El bon govern passa per transformar radicalment l’estructuració de les nostres administracions, mantenint el que funciona, els grans cossos de professionals, els serveis punters, i ajudant-los a ser reconeguts, a obtenir premis materials i qualitatius per la seva feina i a fer-la en un entorn cada cop més segur, amb una maquinària darrera que pensa que estan gestionant l’actiu més important de tots. Cal una administració ben adaptada als reptes de la digitalització —que no vol dir augmentar els dies que es treballa des de casa, ni perdre nivell de resposta—, que formi directius i construeixi plans de carrera en els quals es progressi per mèrits i compliment d’objectius.

La política de recursos humans (RRHH) al sector públic està desequilibrada, en alguns entorns hi falta gent, en altres hi ha gent aprofitant-se del sistema —i perjudicant clarament els companys que tenen necessitats no satisfetes i cobreixen les ineficiències—. Les carreres professionals no estan prou ben incentivades i conviuen els màxims privilegis amb la precarietat i els sous escassos. També a l’entorn laboral la burocràcia mata l’incentiu, expedientar algú no surt a compte, més val deixar-lo en un racó i cobrir la seva distorsió amb la resta. El missatge és demolidor. Hi ha pocs alts directius de carrera, manca avaluació sobre polítiques i equips i la seva eficàcia. I la velocitat amb què la disrupció tecnològica —per exemple, la IA— redefinirà funcionalitats i llocs de treball necessaris, generarà un repte addicional a una estructura prou incapaç d’adaptar-se.

No és cert que l’incentiu econòmic no pugui funcionar en un entorn públic, i que un entorn públic no pugui ser igual o més competitiu o eficaç que un de privat, però cal que hi hagi un circuit d’incentius que premiï la competència i castigui la negligència. El rendiment del capital és una fórmula molt eficaç d’incentiu econòmic, la provisió privada de recursos i serveis també, però no és la única possible i, a més, li hem posat límits —les regulacions—, l’hem completat —els objectius d’impacte o la responsabilitat social—, i també genera efectes perversos —des de les empreses que contaminen fins a les que acomiaden massivament per augmentar el valor de les accions—, per tant, un entorn públic igualment pot construir un sistema d’incentius eficaç que jugui amb el marc de relació públic, l’interès general i el desenvolupament personal de qui hi treballa.