És una gran una paradoxa, però des del 2008 fins ara, a Europa i els Estats Units, principalment, hem assistit a un creixement sense igual de la riquesa concentrada en mans dels més rics.

Segons Thomas Piketty, al seu popular llibre El Capital del segle XXI, que és una de les obres econòmiques que més ha calat al món des que es va publicar, el rendiment del capital és normalment per sobre de la taxa a què creix l'economia, el que produeix una concentració de la riquesa i augmenta la desigualtat; cada nació ha respost de manera particular a aquest fet, i ell proposa un sistema global d'impostos progressius a la riquesa per ajudar a reduir la inequitat i evitar que una petita minoria acabi concentrant la major part d'estalvi, actius i, riquesa, en definitiva.

Sempre he dit que la tesi fonamental de les seves gairebé set-centes pàgines pot resumir-se en una simple qüestió, el descobriment de la qual ja es va realitzar per part de les escoles econòmiques del segle XIX: l'excés de moneda o or per sobre de l'economia real produirà inflacions d'algun tipus, sigui de preus o d'actius. Durant el que portem de segle, a excepció de les inflacions més recents, tota la medicina per aturar les bombolles immobiliàries, crisis financeres i col·lapse de bancs, va ser l'expansió monetària. Crear diners ha estat l'únic que, a part de polítiques fiscals, els estats han sabut fer per gestionar les economies. Durant vint anys, el fabulós augment de la massa monetària, per tant, se'n va anar a augmentar el valor d'actius de tota índole: borsa, terrenys, immobles, accions, or i fins i tot cripto monedes. Qui tenia actius? Els rics. Per tant, qui s'ha emportat el saldo d'aquest augment de massa monetària? Blanc i en ampolla, llet.

Només més recentment, a part d'actius, els preus de productes i serveis han començat a reflectir seriosament els augments de diners en circulació (si bé la inflació d'aquests dos últims anys ha estat produïda principalment per la interrupció de la cadena de subministraments d'acord amb la Covid i l'augment del gas i el petroli per les habituals tensions geopolítiques).

En resum, els rics més rics i els pobres, més pobres. Aquesta setmana em reunia a Madrid amb directius d'una companyia que comercialitza productes de luxe i em van sol·licitar que expliqués quines eren les perspectives del luxe a Espanya i el món. Les dades són aclaparadores. Els productes considerats de luxe (joies, moda cara, vehicles d'alta gamma, restauració i hotels de cinc estrelles i similars) han crescut a doble dígit a tots els continents. La revalorització borsària de les principals companyies posseïdores de marques de luxe ha estat per sobre de la mitjana de companyies de tots els índexs, gairebé sense excepció. I les perspectives, almenys a curt termini, seran similars.

És fàcil trobar un mileurista gastant-se la totalitat del seu exigu estalvi en un dispositiu mòbil d'alta gamma. Aquesta és la paraula clau: l'aspiracional

El luxe, tanmateix, va més enllà de les rendes altes. Naturalment, hi ha una concentració més gran de compradors de renda alta que de renda baixa als productes i serveis de luxe, però la relació amb el luxe no s'explica únicament a partir de la renda o l'estalvi o classe social, sinó a partir de la relació que cada persona estableix amb una categoria de producte en particular. És fàcil trobar un mileurista gastant-se la totalitat del seu exigu estalvi en un dispositiu mòbil d'alta gamma i és igualment fàcil trobar una família adinerada i, fins i tot, amb vaixell i dues residències anant a IKEA per estalviar-se uns eurets en la compra d'unes cadires, categoria que, per a ells, per la raó que sigui, no té cap aspiració.

Aquesta és la paraula clau. L'aspiracional. El terme no està recollint a l'IEC ni a la RAE, ja que és un més de tants anglicismes importat del món de la gestió empresarial per denominar fenòmens econòmics. El luxe dona una resposta material, psicològica i vivencial a un desig secular i atemporal, el fet d'aspirar a més, sentir-nos especials. Luxe és una paraula que prové del llatí, luxus, que era una planta que creixia extravagantment, capritxosament i arbitràriament en els camps. Els camperols les consideraven supèrflues, però tenien la qualitat que emergien sense ser necessitades ni plantades; la cosa luxosa és superior perquè emana del caprici i la independència.

Addicionalment, aquests anys de renúncia per la Covid, així com el risc de salut i vital experimentat a escala general, per tots i cadascun dels habitants del món, ha accelerat i posat en relleu la percepció de l'efímer de la vida i, per tant, l'afany per gaudir del present.

Per totes aquestes raons, el luxe està a l'alça. Més rics, més persones amb ganes d'aparentar riquesa i més ganes de donar-nos capricis en un món tan incert en què avui hi ets i demà, potser ja no hi ets. Així que els luxes no poden esperar.