Ara que Sánchez està posat de ple en l'assumpte dels immigrants i la deguda solidaritat i auxili a persones que, desesperades, venen, sigui per terra o mar, jugant-se la vida, al nostre país, és bon moment per fer una sèrie de reflexions que, des del punt de vista econòmic, considero que és important fer.

Penso que el problema de l'allau immigratòria no es resoldrà fins que no dividim o segmentem el problema en dues parts. Perquè les estem barrejant i, en barrejar-les, es fa molt difícil establir línies d'acció, criteris i pautes polítiques que puguin mantenir-se en el temps més enllà del partit al qual li toqui dirigir l'executiu.

Com, dic, hi ha dues qüestions: una, la dimensió laboral i, dos, la dimensió solidària.

En el primer aspecte, el laboral, seré molt taxatiu i sé que el meu punt de vista és políticament incorrecte. Em refereixo que, si em presentés a unes eleccions dient això, se'm tiraria a sobre bona part dels votants. Espanya té encara tres milions d'aturats. I, d'altra banda, l'evolució prevista per als pròxims dos decennis quant a necessitats de població activa, en edat i amb voluntat de treballar, requereix mà d'obra. Necessitem immigració per sostenir el nostre sistema de seguretat social. Així de clar.

Tanmateix, com dic, hi ha tres milions d'aturats. Aquesta borsa d'aturats està dominada per tres col·lectius: atur juvenil, atur de majors de 50 anys i immigrants amb permís de residència, però que no troben feina.

Espanya és gran, però el sistema de pensions, de seguretat social, sanitat i educació és saturat i encallat. Ni els hospitals públics, centres d'assistència primària i instituts d'ensenyament són infinits. A la cabina dels germans Marx hi cabia molta més gent del que l'espectador pogués imaginar, però l'escena acaba amb un caos total, perquè qualsevol espai està sempre dissenyat per donar cabuda a un volum de persones determinat. I el mateix passa amb els serveis socials.

Així que, en la dimensió primera, la laboral, el primer, abans de concedir més permisos de residència a estrangers, és col·locar aquells que estiguin en atur. Com? Amb dues mesures molt estrictes i poc populars, com he assenyalat. La primera és que l'aturat ha d'inscriure's a una llista limitada de sectors on ha d'acceptar ser contractat pel salari mínim, en cas de rebre una oferta del SEPE i que sigui a menys de x quilòmetres de la seva residència habitual. Pot rebutjar la primera oferta. La segona potser també. Però si rebutja la tercera, perd qualsevol prestació o subsidi (això, per a tothom i, si a més és immigrant, ha de tornar al seu país). Per què? Doncs perquè no pot quedar-se consumint serveis socials sense contribuir als mateixos després d'haver rebutjat tres ofertes d'ocupació.

Sé que són mesurades dràstiques i impopulars. Però cal donar sortida, abans que res, a les persones en atur. De la mateixa manera, les empreses tenen obligació de donar prioritat a un aturat abans que a un nou immigrant, sempre que el perfil s'ajusti a la seva oferta d'ocupació.

Una vegada aconseguim reduir de veritat la borsa d'atur i estar amb un nivell de tres-cents mil aturats, que seria una espècie de borsa flotant fruit d'entrades i sortides, podem començar a donar cabuda a més gent.

Els necessitem, però la immigració s'ha de fer de forma ordenada, responent a les necessitats de l'estructura econòmica del país. Cal portar persones amb la formació i aptituds de la mà d'obra o treballadors que el país necessita. No té sentit deslligar el perfil de la persona del criteri per lliurar un permís de treball. Si, per exemple, estem sobrats de fusters, doncs no portem més fusters. I si falten programadors, doncs es concedeixen permisos a programadors. Crec que és bastant obvi.

El problema apareix quan surt el progressista de torn, aixeca la mà i et diu: això és immoral, insolidari i mancat de compassió. Entesos, d'acord. Obrim ara l'altra cabina. El de la solidaritat. La de donar empara a persones que no necessitem o que no tenen el perfil per treballar a Espanya, però que, per qüestions lògiques i que comparteixo plenament, de solidaritat, cal acollir. La pregunta és: quantes persones ens caben en aquesta cabina? I això ens donaria una mesura de quant podem ajudar els immigrants il·legals.

Vegeu com si, en lloc d'una cabina, el separem en dos, es poden establir a la primera, criteris econòmics i laborals, i a la segona, criteris socials.

D'aquesta forma, podríem abordar degudament aquesta difícil i espinosa qüestió.