Quan no són naps són cols, però sempre tenim espectacle. Malgrat que passen els dies, les setmanes, els mesos, els anys, fins i tot les dècades, arrosseguem aquesta addicció malaltissa de barrejar peres amb pomes, per més que el resultat final sigui una mena de púding difícil d’empassar i encara més de digerir. I no la trobem només aquí, aquesta fal·lera de fer-ne de tot una macedònia. S’estén arreu com una xacra i atia la teoria de la conspiració i la bronca estèril.

La darrera excentricitat la trobem en la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor amb el FC Barcelona, que ha empastifat l’esfera política i ha convertit aquest fet en un dels grans temes d'estat

La darrera excentricitat la trobem en la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor amb el FC Barcelona que, més enllà de la polèmica i les múltiples reaccions en l’òrbita esportiva, ha empastifat també l’esfera política i ha convertit aquest fet en un dels grans temes d'estat. Perquè és innegable que no tenim més problemes, a Espanya, i que el nostre principal maldecap, allò que tots respondríem en una d’aquestes enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió sobre el que preocupa als ciutadans seria això, precisament, la inscripció a la lliga espanyola dels dos jugadors blaugrana després de concedir-los la "cautelaríssima" per decisió del Consell Superior d'Esports.

Així estan les coses. Aquest dijous passat, fent un símil amb l’amnistia del procés, el portaveu del Partit Popular (PP), Borja Sémper, insinuava que darrere d’aquesta decisió del CSD, per les sigles en espanyol, s’hi amagava una negociació entre el PSOE i el partit de Carles Puigdemont. Els populars acusaven l'executiu de Pedro Sánchez d'adulterar la competició i titllaven l’organisme públic espanyol, adscrit al Ministeri d'Educació, Formació Professional i Esports, d’haver trencat les regles fonamentals del fair play futbolístic.

Trist, patètic, però s’ha de dir. La nostra classe política ha traspassat la línia del ridícul i no se n’amaga. N’ha fet el seu modus vivendi, l’escarni permanent per blanquejar els veritables reptes de país. I en això tan clau és el paper del govern com el de l’oposició.

Podem tolerar que aquesta “cautelaríssima” sigui un nou pretext perquè els nostres representants institucionals dediquin el seu temps i els nostres recursos a fer de la política un camp de batalla on tot s’hi val per avivar la foguera?

Podem qüestionar la gestió de Joan Laporta, que massa sovint fa la sensació que actua tard i a batzegades. Podem discrepar de la postura radicalment crítica de Javier Tebas, president de LaLiga, quant a la “cautelaríssima” atorgada pel Consell Superior d'Esports (CSD). Podem fins i tot posar en dubte aquesta “interpretació literal” dels articles 130.2 i 141.5 del Reglament General de la RFEF, que moltes veus consideren una norma obsoleta i que ja s’han obert a actualitzar. Totes les posicions són respectables i, per descomptat, absolutament tot pot ser objecte de debat. Però, si us plau, ja n’hi ha prou de tractar-nos d’idiotes! Opinem blanc, gris o negre, perquè en això no hi entro, podem tolerar que successos com és ara aquesta “cautelaríssima” a Dani Olmo i Pau Víctor sigui un nou pretext perquè els nostres representants institucionals dediquin el seu temps i els nostres recursos a fer de la política un nou camp de batalla on tot s’hi val per avivar la foguera? Podem acceptar aquest oportunisme constant, d’uns i altres, per fer de qualsevol cosa grans titulars que tan sols busquen desprestigiar i enfonsar l’adversari? Fins quan aguantarem el “i tu més”?

Una gran majoria de nosaltres ens vam lamentar quan dies enrere Mark Zuckerberg, propietari de Meta, es va manifestar públicament coincident amb el pensament de Donald Trump i va anunciar un canvi en la política de control de les publicacions a Facebook, Instagram i Threads. Val a dir que, des del 2016, aquesta funció de verificació la realitzaven professionals independents de més de 80 organitzacions i en més de 60 idiomes, totes certificades per la International Fact-Checking Network. Meta contextualitza ara aquest gir de guió adduint a la necessària “llibertat d’expressió” i replica el model adoptat per Elon Musk a X (Twitter), que obre la finestra a la publicació lliure de qualsevol cosa, fake news incloses.

Massa sovint són els nostres polítics, aquells que hem triat a les urnes per representar-nos i per aportar solucions, els primers que abanderen la crispació i l’art de la tergiversació

Doncs, mal ens pesi a tots, no ens cal sortir de Facebook, X o Instagram, per deslliurar-nos de la manipulació i la desinformació. Massa sovint són els nostres polítics, aquells que hem triat a les urnes per representar-nos i per aportar solucions, els primers que abanderen la crispació i l’art de la tergiversació. Recaragolen la informació per adaptar-la als seus propis interessos, per justificar possibles decisions controvertides o per preservar o guanyar poder. I és d’aquesta manera, amb el falsejament de la realitat, que controlen el relat públic. Creen una narrativa que desvia l’atenció del que veritablement importa, del patiment quotidià i els problemes reals.

Esquincem-nos les vestidures tant com vulguem, però tenim el que ens mereixem. I tots, amb més o menys mesura, en som còmplices i ho consentim. Tenim un gran nombre de personatges mediocres que s’han refugiat en la política per a sobreviure, personatges de tercera amb responsabilitats i sous de primera. I el resultat, un autèntic desastre, pels que hi som avui i pels que hi seran demà.

Mentrestant, i sense fer massa soroll, desballestem el sistema educatiu i minorem la capacitat de raonar. Perquè fer sobrevolar l’amnistia en el cas Dani Olmo ha de ser avui el nostre tema de debat.