Segons el PIB, és a dir, dimensió, poder militar i capacitat tecnològica, els Estats Units encara lideren el món. Però segons creixement, deute i balança comercial, no és així.

Ho diré sense embuts: els Estats Units ja no lideren el món, el resisteixen. Vaig tenir com a professor l’entranyable Luis de Sebastián, catedràtic d’economia internacional a ESADE, que ens va deixar l’any 2009. El 2004, amb una visió anticipada al seu temps, va publicar un llibre titulat Pies de barro: la decadencia de los Estados Unidos de América. En aquelles pàgines visionàries descriu el procés de deteriorament social i econòmic del país americà des del final de la Guerra Freda. Paradoxalment, la fallida i desaparició de la Unió Soviètica van allunyar els Estats Units del seu projecte original. I així ha estat.

Sóc un aficionat a la Història de Roma. I la caiguda de l’Imperi Romà em sembla fascinant. Un sistema esplendorós, sostingut durant set segles, que s’ensorra no per una disrupció tecnològica o una guerra, sinó per la seva pròpia ineficiència, corrupció i mala gestió. A partir d’una certa dimensió, totes les grans nacions cauen. No és fàcil sostenir grans estructures.

Els Estats Units ja no lideren el món, el resisteixen. Estan traint els seus socis i aliats tradicionals perquè consideren que amenacen el seu poder

Els Estats Units estan literalment traint els seus socis i aliats tradicionals perquè consideren que amenacen el seu poder. Culpen els països que van permetre el seu auge. Però això és perquè la balança comercial, el dèficit i el deute exterior són ja inassumibles. Però no és culpa nostra.

Al segle III dC, l’Imperi Romà va viure una crisi sistèmica. Les fronteres eren cada cop més difícils de defensar, les lleves militars costaven més del que rendien, i l’imperi recorria al suborn o als mercenaris per contenir amenaces. Avui, els Estats Units mantenen centenars de bases militars arreu del món, en un intent cada cop més car i menys eficaç de sostenir la seva influència global. Les guerres ja no les guanyen: les prolonguen i després les abandonen. Com que això no es sosté, Trump intenta transformar el final de cada contesa en un negoci: Ucraïna en un negoci energètic i Gaza en un negoci immobiliari.

No sortirà bé ni una cosa ni l’altra. Això no és el Monopoly. No es tracta de posar casinos com qui posava casetes al tauler d’aquest joc. No es pot voler ocupar i dominar militarment el món i, al mateix temps, posar aranzels als mateixos llocs.

Trump intenta transformar el final de cada contesa en un negoci: Ucraïna en un negoci energètic i Gaza en un negoci immobiliari

A la Roma tardana, el poder es concentrava en l’emperador, però els emperadors eren cada cop més efímers i desesperats. Les decisions eren reactives, més destinades a calmar el pànic que a oferir una visió del món. A mi, particularment, em ressona amb el que estem veient als Estats Units.

Cada moviment, cada sanció, cada intervenció militar o pressió econòmica de les quals el pistoler Trump fa gala ja no responen a una estratègia de lideratge, sinó a un intent de prolongar una hegemonia que s’ensorra. Com Roma en el seu declivi, els Estats Units no estan en guerra amb enemics concrets, sinó amb el pes insuportable de la seva pròpia història.

Una altra de les moltes causes de la decadència romana va ser la devaluació de la moneda i la inflació. Per sostenir el seu exèrcit i la seva burocràcia, Roma encunyava moneda sense suport, generant inflació i pèrdua de confiança. Als Estats Units, el deute públic supera els 30 bilions de dòlars, i la Reserva Federal fa anys que emet diners barats per evitar el col·lapse del consum. Però el crèdit infinit té data de caducitat. Els dèficits estructurals no es poden maquillar indefinidament. D’aquí ve l’obsessió de Trump pels aranzels. Fins i tot hi ha qui planteja que el que Trump pretén és una devaluació encoberta del dòlar.

Com Roma en el seu declivi, els Estats Units no estan en guerra amb enemics concrets, sinó amb el pes insuportable de la seva pròpia història

Roma, en un moment determinat de la seva història, va deixar de ser un projecte comú. El ciutadà romà ja no sentia que formava part d’un imperi. Als Estats Units, les divisions internes —ètniques, econòmiques, culturals— són abismals. El patriotisme i la visió del món que Luis de Sebastián ja advertia el 2004 que començaven a desdibuixar-se, han arribat al seu zenit. La identitat nacional americana sembla esquerdar-se. L’assalt de vàndals al Capitoli el 2021 no va ser una anècdota. El respecte a les institucions ja no és el que era.

Roma no va caure en un dia, ni per un enemic concret. Va caure perquè ja no creia en si mateixa. Els Estats Units no col·lapsaran d’un dia per l’altre, però el seu lideratge mundial ja està en retirada.

Penso sincerament que les decisions desesperades que estem veient —econòmiques, militars, tecnològiques— no són senyals de fortalesa, sinó de por. D’un imperi que sap que el final està a prop, i que, com Roma, no pot evitar-ho, només demorar-ho.

Trump està prenent decisions del segle XIX en el segle XXI. I intentant, amb el que li queda, dimensió econòmica, força militar i tecnologia, salvar un projecte nacional que ha perdut la seva essència i atracció.