La sorpresa d’aquest estiu als mercats financers, en negatiu, és, just abans de l'actual caiguda de les borses, la crisi del gegant de microxips Intel. El passat divendres va caure en només un dia gairebé un 30% en cotització borsària, una esllavissada que se suma al seu mal rendiment dels darrers tres anys, amb dos terços del seu valor esfumats. Intel acumula una col·lecció de problemes greus: va perdre el tren dels smartphones i les tablets, i més recentment ha renunciat a tenir protagonisme en la revolució de la intel·ligència artificial. El seu mercat principal segueix essent el dels ordinadors tradicionals, un segment que tampoc pot donar per assegurat després que Apple abandonés la firma fa un parell d’anys, uns passos que Microsoft segueix atentament. Absent de grans porcions de mercat i amb els seus únics nínxols perillant, la multinacional intenta tapar la sagnia amb l’acomiadament de 18.000 treballadors, una qüestió que pot alentir encara més la seva capacitat d’atrapar els competidors, innovar en nous segments i consolidar els àmbits on encara té cert lideratge. A tot això s’hi suma una greu crisi de qualitat relacionada amb la seva darrera generació de microxips, que sembla que contenen un defecte que fa que es puguin malmetre per un excés de voltatge.

Una Intel en crisi suposa un gran simbolisme per als Estats Units i per a Occident en general. Intel és l’única firma que ha tingut la capacitat d’exercir una certa confrontació al lideratge del gegant taiwanès TSMC en microxips, la firma darrere la fabricació dels processadors de la majoria d’aparells avançats que tenim a les mans. La crisi global de subministrament de microxips que es va esdevenir en plena pandèmia del coronavirus va motivar una resposta occidental vertebrada en dues grans potes regulatòries: la Chips Act dels Estats Units i l'European Chips Act, certament, noms poc inspirats, però darrere els quals s’amaguen programes milmilionaris de suport públic pel reforç de la sobirania en aquest àmbit que té incidència sobre pràcticament tots els sectors econòmics. La joia de la corona de la Chips Act de Joe Biden és Intel, i un possible col·lapse d’aquest gegant serà llegit, evidentment, com una derrota americana de gran abast. 

Malgrat el pes específic d’Intel com a referent moral de la tecnologia dels Estats Units, i pel romanticisme del que havia arribat a ser, el més preocupant és la cadència de situacions relativament semblants. La situació actual d’Intel comparteix elements amb la irrellevància d’IBM, que també va deixar escapar un seguit de revolucions tecnològiques fins a acabar malvenent el negoci d’ordinadors personals a la xinesa Lenovo. Curiosament, també Lenovo ha acabat gestionant la propietat intel·lectual de Motorola, una altra emblemàtica marca americana que el seu dia havia estat una icona de la telefonia mòbil. Amb la crisi d’Intel, es posa punt final a la notable trajectòria dels Estats Units en fabricació d’electrònica de consum, ara tota en mans d’Àsia, i els gegants tecnològics que mantenen posicions de lideratge a occident són ara fonamentalment de software. 

Però la irrellevància occidental en manufactura no està limitada a l’electrònica de consum. Tres dels cinc cotxes elèctrics més venuts a Espanya aquest 2024 estan fabricats a la Xina i importats en vaixell, mentre que el gegant acerer ArcelorMittal avisava el passat dijous a la presentació de resultats financers trimestral: els beneficis s’han reduït a la meitat per la insostenible deslocalització de la metal·lúrgia a Àsia deguda a les greus diferències de costos, impossibles d’assolir a occident a causa dels estàndards ambientals, laborals i fiscals. Des de la dècada dels noranta es produeix un degoteig de pèrdua de lideratge manufacturer d’Occident a Àsia, ordenat de menys complexitat —tèxtil, metal·lúrgia bàsica...— a més complexitat, com ara estem veient amb els microxips i l’electrònica de consum. Els sectors on Occident conserva una porció rellevant de l’activitat productiva són els més avançats: indústria farmacèutica, aeroespacial, automobilística d’alt valor afegit..., però observant la tendència descrita anteriorment, la progressiva sofisticació de les capacitats productives d’Àsia permetrà també assumir aquests sectors a mitjà termini. 

Es fa difícil que el projecte vital d’Occident pugui consistir a idear o dissenyar el que posteriorment Àsia produirà. Aquesta hipòtesi podia tenir sentit a principis dels 2000, però actualment tenim prou context per entendre que el teixit productiu asiàtic es fonamenta en la seva pròpia excel·lència tècnica, per la qual no els cal copiar a Europa i Estats Units, ni recaure en els serveis d’enginyeria d’aquí. De fet, fa uns quants anys que la producció de patents de la Xina és superior que la dels Estats Units. Aleshores, si aspirem a mantenir una certa capacitat productiva, encara que sigui per diversificar cadenes de subministrament i aïllar-nos de xocs logístics com el que vam patir durant la covid, seria una bona idea recordar que participem en un mercat global, on les hiperregulacions locals no van acompanyades de les seves normes i exigències equivalents a altres geografies i, per tant, resulten en pèrdues permanents de competitivitat i de lideratge productiu. Aquesta doble velocitat amb la qual Amèrica del Nord, però sobretot Europa, ha augmentat el seu llindar d’exigències financeres, antimonopoli, ambientals i, en definitiva, tot el paquet de compliance, no va acompanyada dels mateixos estàndards en la importació de béns, i porta inevitablement al camí de la deslocalització. Som a temps de revertir-ho?