Suposo que, qui més qui menys, però gairebé la totalitat de lectors d'aquestes línies, durant la seva infantesa, van ser seguidors d'algun súper heroi. Fos Superman o Spiderman o Batman o qualsevol dels grans personatges que, amb els seus superpoders, salvaven els bons i agafaven els dolents.

Anys després, ja adults, vam veure fer la pel·lícula Els increïbles, dedicada al concepte del súper heroi. Personalment, em va encantar. Hi ha un moment de la pel·lícula en què la dissenyadora italiana del vestit de la família dels súper herois li diu a la mare que el vestit que ha dissenyat per a la família no tindrà capa, doncs les capes són un empipament i han produït fatals accidents durant les batalles i lluites. I explico tot això perquè m'interessa el concepte de capa. La capa del súper heroi.

Fem un punt i a part, i de seguida reprenc l'assumpte.

Aquesta setmana vaig estar amb professionals del món de la producció cultural i em parlaven, amb profunda preocupació, de com la IA (intel·ligència artificial) estava sent capaç de crear ja no només cançons o textos, sinó també cantants. I em parlaven que ja havia nascut el primer segell discogràfic amb capacitat per crear artistes creats amb intel·ligència artificial, i que es faran famosos. I vendran música. I la pròpia IA crearà les seves cançons i lletres. No sé qui farà els seus concerts en viu, però em van assegurar que la professió de cantant o compositor o arranjador tenia els dies comptats.

Els éssers humans tenim una capa que mai no tindrà la IA. Tenim un superpoder. El poder de sentir.

I aquí ve la capa del súper heroi. Els éssers humans tenim una capa que mai no tindrà la IA. Tenim un superpoder. El poder de sentir. Som éssers humans. I estem sotmesos al naixement, a l'amor patern filial, a l'amor fraternal, a la por, del desig, a la mort i, sobretot, tenim consciència.

Aquests elements són etològics. És a dir, pertanyen a l'esfera de l'humà. La IA podrà emular o podrà simular comportaments basats en emocions, però aquestes emocions mai no existiran.

Una màquina mai no tindrà consciència. A tot estirar, podrà reproduir reaccions, asseveracions o observacions que provenen del fet de tenir consciència, però no la tindrà. Podrà emular el que diem o fem els éssers humans quan sentim. Però no sentirà. Podrà expressar un temor, però no sentirà la por al seu interior. Podrà expressar o emular la preocupació o esperança per la mort i el més enllà, però no sentirà el que significa deixar de viure. Les màquines no viuen. Funcionen, però no viuen.

Aquesta és la nostra capa de súper heroi i, en els àmbits empresarial, econòmic i social això és quelcom fonamental perquè la IA no substituirà mai les capacitats i potencialitats que emergeixen de tals poders. El poder de sentir atorga una capacitat de crear que podrà ser més lenta o menys ràpida que la de la màquina, però amb un abast de transformació que aquesta última mai no podrà igualar.

L'espai que ocuparà la màquina ens deixarà més espai per treballar més i millor en els àmbits que pertanyen a l'esfera del súper heroi: l'ésser humà

Què significa tot això? Significa que la IA suplirà tasques, perfeccionarà o polirà tediosos processos que són sistematitzables o responen a mètodes coneguts. La màquina sabrà transportar una melodia de Do major a Re major, i ho farà bé. Podrà crear una melodia, i ho farà bé. I podrà agradar. I podrà emocionar qui l'escolti. Però no serà capaç d'igualar la bellesa, la profunditat i el sentit últim d'aquella creació humana que emana del sentiment més profund.

Això no significa que la IA no pugui substituir tasques humanes. Però sí que significa que no hem de caure en el derrotisme i pensament apocalíptic, sinó més aviat reflexionar sobre com l'espai que ocuparà la màquina ens deixarà més espai per treballar més i millor en aquells àmbits que pertanyen a l'esfera única i incomparable del súper heroi: l'ésser humà.

Sens dubte, la disrupció de la IA obligarà a una de les transformacions més profundes de moltes de les professions. La reconversió és inevitable. Però recordin al "dolent" de la primera entrega d'Els increïbles. Es diu Síndrome. Era un nen que, mitjançant màquines, invents i artefactes, pot arribar a fer tot el que fan els súper herois (volar, destruir, tenir més força). Però no ho és en essència. Així que, en els moments de la veritat, Síndrome cau davant de l'autèntic súper heroi. Reproduir un poder no és tenir un poder.

I aquesta diferència ho explica tot.