Fa temps que la ciència econòmica va determinar que la capacitat de generar riquesa en una nació depenia de l'adequada gestió de components essencials com el capital físic o d'inversió, el capital humà, els actius nets davant l'exterior i els recursos naturals. També fa temps que economistes clàssics van determinar que el capital més valuós és el que s'inverteix en éssers humans. Eren estimacions subjectives, sense base empírica, i no ha estat fins fa una dècada que el Banc Mundial l'ha quantificat en determinar que el capital humà representa més del 64% del total de la riquesa mundial total, 2,5 vegades superior al valor del capital físic i fins a set vegades per sobre del valor dels recursos naturals. En el cas d'Espanya, el Banc Mundial estima que el valor del capital humà suposa el 63% de la riquesa neta del país.

El capital humà d'una persona determina la seva capacitat de participar de forma efectiva en la producció de béns i serveis. Depèn, essencialment, de la seva productivitat; que al seu torn depèn bàsicament del valor de la seva formació, de les seves habilitats i coneixements, i dels anys de vida laboral que tingui al davant.

Fins ara amb prou feines es tenien evidències del valor real del capital humà a Espanya; una tasca, d'altra banda, bastant complicada de determinar per la disparitat d'elements que el componen. I no ha estat fins que la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) han publicat a finals del 2022 el seu impactant i detallat estudi El valor econòmic del capital humà a Espanya i les seves regions, amb el qual hem pogut conèixer amb detall les claus d'aquest element vital per a la generació de riquesa al nostre país ara i en el futur.

L'estudi analitza les dades econòmiques i socials des del començament d'aquest segle i l'última actualització de les seves principals magnituds ve a determinar que el valor del capital humà a Espanya actualment és de 15,2 bilions d'euros. Una xifra que pot impactar més o menys, però a la qual acompanya la dada preocupant de què el seu valor ha patit una pèrdua acumulada del 5,6% des de l'any 2000. En termes per càpita el valor del capital humà a Espanya actualment és de 320.975 euros per persona, i el mateix que en el cas de les magnituds absolutes, el preocupant és que mostra una caiguda del 19,1% des de començament de segle. Les projeccions que fa l'estudi sobre la seva evolució a futur no són ja preocupants, sinó aterridores. En els quinze anys vinents aquest valor caurà més del 16% i en l'horitzó del 2050 haurà perdut un altre 19% del seu valor.

Estem davant d'un declivi continuat i sostingut del principal element de creació de riquesa nacional. El valor del capital humà a Espanya, el component base per determinar el nostre benestar futur, se'n va per l'embornal. No cap cap altra conclusió després de la revisió d'aquest aclaparador estudi de BBVA i Ivie, carregat de dades i arguments i sobre el qual no tenim explicació del perquè no està a tots els despatxos rellevants i no centra bo a part del debat polític i social d'aquest país. Parlem de la nostra capacitat de generar riquesa, de benestar, de desenvolupament, de supervivència; una mica bastant més inquietant, rellevant i crucial que la multitud d'estupideses que centren actualment el diàleg polític i social.

Y, sobre què caldria debatre? Doncs el primer seria sobre el principal element del declivi del valor d'aquest capital humà, que no és cap altre que l'envelliment de la població. I això implica obrir en canal i examinar amb múltiples perspectives el tema de la jubilació i de si podem permetre'ns la pèrdua de capital humà associat a tants de majors perfectament útils i àmpliament desaprofitats. L'estudi assenyala que només el retard en l'edat de jubilació pot ser eficaç per contenir en bona part la pèrdua del nostre capital humà. Una jubilació als 70 anys, assenyala, incrementaria més del 15% el seu valor. Es tracta d'una qüestió de complexa solució, però que tard o d'hora centrarà bona part del debat nacional. Abordar l'envelliment implica obrir també en canal tota la qüestió de la immigració per intentar incorporar talent de fora per compensar la pèrdua del que patim dins. Un altre assumpte espinós que caldrà abordar sense complexos si volem que el cabal de l'embornal disminueixi.

La segona qüestió essencial que hauria de centrar el debat sobre el declivi del capital humà al nostre país és el de la formació de cada individu. En realitat, la formació és el pilar bàsic del capital humà d'una persona i del que cada un inverteixi en ella dependrà la seva productivitat i la seva capacitat de contribuir a la generació de riquesa. Cal ser realistes i convenir que resoldre el tema de l'envelliment de la població serà complicat i que la manera eficaç de revertir el declivi del valor del capital humà és revaloritzar al màxim la formació com a element base de la productivitat. Tasca ingent que sí demanda debat i acord durador. La situació actual és demencial. Amb l'atur en general pels núvols i el juvenil en particular en l'estratosfera, les empreses d'aquest país no troben personal qualificat per complir les seves tasques. La bretxa educativa és ja abismal. Els centres formatius ensenyen una cosa i les empreses en demanden una altra de completament diferent. Hi ha centres que passen dels currículums oficials i proven d'oferir formació avançada amb plans que dissenyen pel seu compte; els estudiants estan a la que salta i experimenten tota mena d'opcions de formació per apropar-se el més possible a la realitat del mercat; les empreses fan el que poden en formació per obtenir els professionals que necessiten enfront d'un sistema inoperant. Mentrestant, en el Ministeri d'Educació i Formació Professional, es limiten a maquillar la situació sense cap programa de fons que abordi de veritat aquesta qüestió del divorci suïcida entre formació i demandes empresarials. L'últim informe de KPMG i la Fundació Princesa de Girona, Camins que convergeixen: joves i empreses davant del repte del talent, certifica aquesta situació i assenyala que res no canviarà, que tot va anar a pitjor i que el que ens espera a partir de 2030 és desolador. Les aules, per un costat, i les empreses, per un altre. Les causes d'aquest desajust a què es refereix l'informe són cinc. Els plans formatius no estan alineats amb les funcions a desenvolupar en les companyies. L'elecció formativa no està aparellada amb la demanda real del mercat laboral. Hi ha una escassetat d'oferta acadèmica relacionada amb els rols en auge. Existeix una manca de programes formatius i de desenvolupament en les companyies. I falta informació per als estudiants sobre les sortides professionals de les opcions formatives. No ha arribat el moment de parlar amb serietat d'aquestes qüestions vitals?

Torno sobre com és possible que un estudi com el de BBVA i Ivie, d'aquesta envergadura, amb aquestes dades, amb aquestes conclusions, amb aquestes projeccions, no estigui en la base de tot el diàleg social actual. Tots som responsables d'alt nivell de puerilitat social en el qual estem immersos, que fa gairebé impossible detectar el que de veritat importa. Però ja ens val. Aquí es parla de riquesa nacional i de què és el que impulsa aquest valor i de com tot aquest potencial s'està precipitant pel desguàs. I ningú no s'immuta. Estem en rumb de col·lisió contra l'iceberg, però no importa, l'orquestra continua tocant.