Hi ha dies en què el sol brilla més que mai, la vida és de color de rosa i tot sembla encaixar: el post perfecte, la teva imatge amb el micròfon a la mà, el hashtag encertat... Una nova fita professional compartida, un missatge inspirador i un agraïment genèric a un equip magnífic. I la xarxa et respon amb centenars de “likes” i desenes de comentaris d’admiració i complaença. El relat del triomf es retroalimenta, i per un instant, només per un instant, et sents a dalt de tot, al pòdium del món.

Però, què succeeix quan tanques la pantalla? Què hi ha, veritablement, rere aquest aparador digital on tots som imparables, brillants i imprescindibles? És aquesta la nova normalitat laboral que ens han venut i hem comprat, o és tan sols una ficció esplèndidament interpretada? I si aquesta vida professional que ens empassem uns i altres no és sinó una auto-campanya publicitària?, un maquillatge?, una màscara daurada que oculta aquells moments que la societat prefereix emmudir? 

Què hi ha rere aquest aparador digital on tots som imparables, brillants i imprescindibles? És aquesta la nova normalitat laboral que ens han venut i hem comprat, o és tan sols una ficció ben interpretada?

Jo mateixa m’he sentit atrapada en aquesta dinàmica. He escrit publicacions cercant el reconeixement, compartint uns èxits i unes victòries mentre, per dins, en silenci, m’ofegava en un pou d’inseguretats, temors, o fins i tot esgotament. I m’he adonat que, massa sovint, cada relat triomfal soterrava la necessitat desesperada de ser vista, de ser validada, de no desaparèixer. I la por, la terrible temença a decebre, a no estar a l'altura d’allò que el teu personatge públic ha construït.

Vivim immersos en una cultura de l’exhibició permanent, on fins i tot el fracàs ha de ser èpic, transformador, gairebé poètic. Tot és contingut, tot és narrativa. Però la certesa és que, massa sovint, cada post oculta hores invisibles, inseguretats que mosseguen, reunions eternes, idees rebutjades i aquella sensació amarga de no saber si fem prou, si som prou.

Vivim immersos en una cultura de l’exhibició permanent, on fins i tot el fracàs ha de ser èpic, transformador, gairebé poètic

Perquè, en un entorn que premia la hiperproductivitat i penalitza el silenci, qui gosa dir que està esgotat, que no pot més i que dubta de tot? Quantes persones tenen el coratge de compartir que han estat acomiadades, que no han arribat a objectius, que no els truquen d’enlloc, o que se senten desconnectades de tot allò que un dia els havia apassionat?

Els timelines professionals es nodreixen de discursos d’empoderament, de lideratges amb propòsit, de projectes amb ànima. S’hi respira una mena de felicitat obligada, una exigència constant d’inspirar, de créixer, de destacar, d’enlluernar, com si només existíssim quan generem admiració.

Però, i si ja no volem brillar? I si volem simplement viure? Treballar dignament sense haver de convertir cada petit assoliment en una gesta èpica? Sense haver de construir una narrativa de superació rere cada canvi de feina?

On queda el present? On queda ara el dret a estar malament, a reconèixer que no tenim les respostes, que també estem cansats, que tenim por, que no ens sentim perfectes ni inspiradors?

Avui LinkedIn ha esdevingut l’escenari d’una representació col·lectiva on la vulnerabilitat s’expressa només quan ja ha estat superada. “Fa un any em vaig enfonsar, però ara soc més forta que mai”, llegim. I em pregunto: on queda el present? On queda ara el dret a estar malament, a reconèixer que no tenim les respostes, que també estem cansats, que tenim por, que no ens sentim perfectes ni inspiradors?

Hi ha una pressió subtil però persistent per produir, per mostrar, per validar-se a través de la mirada dels altres. I aquesta pressió no només es tradueix en estrès o en ansietat: es converteix en una alienació profunda. Ja no sabem si treballem per viure o si vivim per ser vistos treballant.

Mentrestant, la feina real, la de debò, la que no surt a LinkedIn, continua. La fan aquelles persones que no tenen temps de construir una marca personal, persones que sostenen equips, que compleixen terminis o que simplement sobreviuen. La fan aquelles persones que no tenen una “bio” estratègica ni un “pitch” de trenta segons, però que resolen problemes, escolten, acompanyen, fan que les coses passin.

Hi ha una pressió subtil però persistent per produir, per mostrar, per validar-se a través de la mirada dels altres. Ja no sabem si treballem per viure o si vivim per ser vistos treballant

Per què hem decidit que només existeix la feina que es veu? I què fem amb tot allò que no té una narrativa sexy: les tasques repetitives, els projectes que fracassen, les relacions laborals que s’estripen, les jornades eternes que no porten enlloc?

Cada vegada que veiem un èxit aliè projectat amb èmfasi, sentim una punxada interior. I no és enveja, no del tot. És més aviat la sensació que nosaltres no estem a l'altura, que potser no som prou, que no avancem prou, que no triomfem prou. Perquè ens sentim derrotats quan no tenim res a anunciar, perquè ens sentim petits, insignificants, si no tenim res a exhibir.

Hi ha dies en què callar costa, però parlar encara més. Perquè sembla que només podem expressar allò que encaixa dins la narrativa de l’èxit. El dubte, la paràlisi, el desencant, són vistos com a debilitats. Però no, no ho són. Són condicions humanes. Són part del procés. Són el revers necessari de tota carrera professional que no sigui una farsa.

El dubte, la paràlisi, el desencant, són vistos com a debilitats. Però són condicions humanes. Són part del procés. Són el revers necessari de tota carrera professional que no sigui una farsa

Potser no cal cremar LinkedIn, ni deixar d’utilitzar les xarxes. Però ens cal recuperar una mica de veritat, dir menys i viure més, exhibir menys i sentir més, reconèixer que el silenci també és una forma de dignitat, que no tot cal compartir-ho, que no tenir res a anunciar també pot ser un signe de maduresa.

En una societat on tothom sembla avançar, triomfar i reinventar-se, l’autenticitat és l’últim acte subversiu. I el descans, la indecisió, la pausa, són formes de resistència. Perquè potser el verdader èxit no és sumar seguidors, ni recollir reconeixements, ni viralitzar frases motivadores. Potser l’èxit és mirar-se al mirall, sense filtres ni hashtags, i dir-se: “Així com estic, ja soc suficient”.