La recent sentència del Jutjat Mercantil 2 de Barcelona (cas Celsa) és la primera que es dicta a Espanya en la qual s'homologa un pla de reestructuració no consensual (i.e., sense l'aprovació de totes les classes de creditors, inclosos els seus socis/ accionistes) pel que el control accionarial de la companyia passa en mans dels creditors, que converteixen el deute en capital; pla que té cabuda en la norma concursal després de la seva reforma en ocasió de la transposició de la Directiva europea sobre marcs de reestructuració primerenca fa un any escàs.

L'esmentada sentència ens hauria de fer reflexionar i admetre que el legislador arriba tard en aquesta transposició, que arribem tard els operats jurídics en la divulgació de les bondats de reestructuracions primerenques, i que l'empresariat espanyol arriba tard en preveure la seva insolvència.

No pot escapar-se'ns que, possiblement, no s'hauria produït un canvi accionarial de Grup Celsa si els mecanismes d'alerta primerenca estiguessin instaurats des de fa anys i si hagués calat en el teixit empresarial la conveniència d'acollir-s'hi, negociant amb els seus creditors, i evitant sobreendeutaments desmesurats.

I la valenta sentència hauria de contribuir que la cultura de la reestructuració primerenca cali en l'empresariat del nostre país, buscant el consens amb els seus creditors, sota pena d'acabar com a Grup Celsa.

Al nou marc normatiu, "els creditors s'han erigit en els artífexs i protagonistes dels moderns escenaris de reestructuració financera i empresarial" alterant-se la correlació de forces entre el deutor i els seus creditors, sent ara aquests últims "els qui poden dirigir el procediment i dissenyar les solucions més eficients sense necessitat de comptar amb el consentiment o anuència del deutor" (segons resa la sentència).

S'ha canviat el paradigma i la sentència advoca per una interpretació flexible i laxa de la norma, sempre en clau econòmica i en paraules del magistrat "en una moderna economia competitiva, el mercat és i ha de ser l'únic àrbitre de la supervivència econòmica".

Qüestió diferent és que aquests nous marcs de reestructuració primerenca i, juntament amb ells, sentències com la que ara ens ocupa, aconsegueixin el manteniment del teixit empresarial i de l'ocupació dotant realment i eficaçment d'eines per reestructurar organitzadament i consensuada.

És aquí on em sorgeixen diversos interrogants.

Està el teixit empresarial prou preparat per al canvi de paradigma que confereix als creditors aquest protagonisme inusitat?

Atorgar el control de les companyies a fons d'inversió, que es regeixen per paràmetres i fins a molt diferents dels de les empreses, aconseguirà l'objectiu buscat per la normativa concursal sense una obligació legal expressa de manteniment de l'activitat i ocupació durant cert temps?

Quant a la primera qüestió una cosa està clara: el problema de moltes empreses del nostre país que acaben concursant rau en el sobreendeutament i a no prendre mesures de reestructuració en situacions en què es pot entreveure una possible insolvència.

Celsa és un clar exemple que fins ara ha imperat la cultura del sobreendeutament fins a l'extenuació (Grup Celsa es troba immers en processos de refinançament des de fa anys) i la de "no deixar anar la cadira del poder", si se'm permet l'expressió, ni tan sols si això no acaba amb malvendre la companyia, destruir ocupació i el teixit empresarial. Tot, per evitar sentir-se fracassats.

Soc filla d'empresari i el que he percebut fins ara és que, no ja concursar, sinó fins i tot, reestructurar o vendre part del negoci (o tot), es continua percebent com un fracàs personal.

No deixa de ser paradoxal en el cas de Celsa que va ser el mateix Grup qui en el seu refinançament de 2017 va obrir el camí de la capitalització dels seus deutes i, per tant, a un eventual canvi de control del Grup, sent així que la nova Llei Concursal "només" ha facilitat el procés.

Qüestió diferent és que puguem objectar que quan les companyies passin a estar controlades per creditors financers es vagi a assegurar la continuïtat empresarial o l'ocupació.

A ningú no se li escapa que els fons d'inversió es mouen per interessos purament financers (com ha de ser, ja que gràcies a la seva injecció de liquiditat en el sistema contribueixen a l'expansió de l'economia, com també destaca la sentència comentada). Precisament per això els fons poden fàcilment acabar venent a trossos les companyies el control de les quals hagin assumit o transmetent-les a tercers aliens al sector si això els procura més rendibilitat, la qual cosa acabarà, indefectiblement, en la no-pervivència de les esmentades empreses. Exemples d'això els tenim, i alguns, en vendes d'unitats productives.

És aquí on trobo a faltar la imposició legal als creditors que proposin plans de reestructuració amb conversió dels seus crèdits en accions, passant a tenir el control accionarial, d'un deure de mantenir durant un termini raonable l'activitat empresarial i l'ocupació a semblança dels terminis imposats als adquirents d'unitats productives en determinats supòsits.

Em sembla molt lloable que la sentència adverteixi als fons que "han de complir estrictament els seus compromisos, preservant i incrementant el valor de la companyia, mantenint la seva integritat, conservant els llocs de treball, i a això sense alterar els centres estratègics de decisió".

Però al meu entendre, ni una previsió en les sentències, ni els compromisos que puguin haver-se assumit en els plans de reestructuració no se semblen com un impediment real per a la venda a trossos de les empreses o per a la venda a tercers incapaços d'assegurar la pervivència de les companyies quan això sigui convenient per als seus interessos, sent l'única "sanció" en el dia d'avui l'exigència de responsabilitat sota el règim general en la qual s'haurà d'acreditar una acció culposa o negligent, un mal i un nexe de causalitat entre una i un altre.

Per tant, com bé apunta la sentència "que aquesta nova situació en sintonia amb el que succeeix en les economies més competitives del món, sigui una bona notícia per a tots dependrà de l'ús responsable de les extraordinàries facultats de decisió que es concedeixen als creditors, de la cura i protecció de tots els interessos en joc i de la preservació del valor empresarial i la continuïtat de les companyies" i afegeixo, de les ulteriors reformes —a parer meu necessàries— que puguin efectuar-se en la norma concursal per evitar aquestes pràctiques pernicioses.

Tant de bo que aquesta sentència serveixi per afavorir les negociacions entre deutor i creditors i eviti solucions tan traumàtiques i perquè les companyies evitin el sobreendeutament, i deixem tots d'arribar tard.