De segur que els que m’esteu llegint avui, ara, tractant-se aquest, ON ECONOMIA, d’un mitjà econòmic digital, esperareu que el meu article d’opinió versi sobre alguna notícia de l’àmbit empresarial, financer, laboral o dels mercats. I val a dir que aquesta ha estat sens dubte la línia de totes les meves intervencions, perquè en un món global com el nostre tot se succeeix vertiginosament i sempre hi ha quelcom nou a dir i a rebatre.

Però avui, i si m’ho permeteu, vull abordar un episodi que si bé no ha ocupat grans titulars ni a la premsa tradicional ni als canals audiovisuals, ha elevat manifestament el termòmetre de determinades xarxes socials en sentits fortament oposats.

Fa poc menys d’una setmana, aquest passat 13 de desembre, un reconegut diari d’abast nacional publicava un article que donava veu a dos dels 212 sanitaris a qui l’Institut Català de la Salut no havia assignat una plaça fixa per no acreditar un domini suficient de la llengua catalana. Citava textualment l’article: “(…) Aquests dos centenars de sanitaris, que fa un mínim de quatre anys que són interins a Catalunya, i que en determinats casos ja fa dècades, no han pogut aconseguir la seva plaça per no haver estat capaços de demostrar un nivell B2 o C1 de català”. I continuava: “(…) Torno a Andalusia. No tinc forces per a continuar intentant-ho. És totalment frustrant. T’arribes a sentir inferior als sanitaris catalanoparlants”. I, apa, sant tornem-hi! Perquè hi ha qui sembla que no té altra feina sinó engreixar la croada mediàtica contra aquest requisit lingüístic al sistema sanitari català. Els reiterats atacs contra la nostra llengua ens fan viure en un dia de la marmota que sembla que no hagi d’acabar mai.

Hi ha qui sembla que no té altra feina sinó engreixar la croada mediàtica contra el català. Els reiterats atacs contra la nostra llengua ens fan viure en un dia de la marmota que sembla que no hagi d’acabar mai

N’estic ben tipa i farta, d’aquesta mateixa cantarella. I no me’n puc estar de dir-ho. De debò hem de sentir complicitat i empatia amb aquestes persones que viuen i treballen a Catalunya i que, després d’anys i anys, precisament com és el cas que aquí ens ocupa, encara avui no tenen la capacitat d’expressar-se amb la llengua pròpia del país que els acull? Perquè sí, és cert, tenim dues llengües oficials a casa nostra, el català i el castellà, i òbviament tothom és lliure de fer-ne l’ús que consideri en la seva esfera personal. Però en l’àmbit de l’administració pública, aquesta enorme estructura que apuntalem tots i cadascun de nosaltres amb els nostres impostos, els empleats públics no tan sols han d’estar degudament capacitats pel desenvolupament de les funcions inherents al lloc de treball sinó que, en aquells territoris on conviuen diverses llengües oficials, han de garantir l’atenció al ciutadà en l’idioma que aquest s’hi adreci.

I que ningú s’equivoqui, relativitzant o banalitzant aquesta notícia. Perquè el que veritablement ens hauria d’alarmar és el fons de la qüestió, aquesta catalanofòbia que menysté una vegada i una altra la realitat plurinacional i plurilingüística de l’Estat. Les llengües són un patrimoni cultural, social i econòmic. Tractar aquí i ara de la importància d’entendre i parlar el català no és en cap cas un caprici o una obsessió personal, ni tampoc cap medalla de patriotisme, per bé que em considero una ferma defensora de la meva llengua. Hi ha un consens generalitzat entre els economistes sobre el fet que el coneixement de llengües, en sentit ampli, representa un factor de capital humà que genera efectes positius en els resultats laborals. Les llengües obren portes i multipliquen les oportunitats. I és en aquest sentit que cal vetllar perquè els sanitaris que provenen d'altres llocs del món i presten serveis a la salut pública ho facin amb respecte cap als drets lingüístics dels catalanoparlants.

El que ens hauria d’alarmar és aquesta catalanofòbia que menysté una vegada i una altra la realitat plurinacional i plurilingüística de l’Estat. Les llengües obren portes i multipliquen les oportunitats.

Per què hem de posar en qüestió la normativa de la Generalitat de Catalunya en això d’acreditar un nivell C1 de català als professionals que treballen amb plaça estable per a la sanitat pública i concertada i, per contra, vivim amb normalitat que una empresa, sigui de l’àmbit que sigui, ens exigeixi un determinat nivell d’anglès o el coneixement avançat d’algun programa de disseny o d’un software ERP? Jo mateixa he perdut oportunitats laborals per no dominar suficientment un idioma estranger, a pesar de disposar de l’experiència i de la resta de competències tècniques i habilitats personals. Però aquestes són les regles del joc, complir tots els requisits i guanyar posicions en la cursa dels millors.

Malauradament, perquè pel que fa a mi ho visc amb veritable tristesa i perplexitat, l’odi a la llengua catalana és una constant entre molts espanyols i massa sovint l’excusa perfecta per un innecessari conflicte territorial.

Diem que a Catalunya som bilingües. De fet, hem fet nostra aquesta frase quan la realitat d’avui és tota una altra cosa. Hem naturalitzat que els catalanoparlants parlin, també, el castellà i, d’igual manera, hem assumit que alguns castellanoparlants, per no dir molts, parlin només el castellà, fet que accentua encara més la residualització de la llengua més fràgil, en aquest cas el català. 

La continuïtat i l’enriquiment d’una llengua depenen de la implicació del conjunt de la societat i, per això, avui més que mai, empreses i administracions han de treballar conjuntament amb un objectiu comú: garantir l’ús ple i normalitzat del català en tots els àmbits d’actuació. Perquè la llengua catalana és, i ha de continuar sent, part activa de l’economia i de la identitat del país.