Fa escasses setmanes la majoria dels mitjans del nostre país posaven sobre la taula una dada tan alarmant com incomprensiblement sorprenent. Segons la darrera Enquesta Trimestral de Cost Laboral (ETCL) publicada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), aquest passat primer trimestre de 2023 a l’estat espanyol s’han registrat un total de 149.645 vacants sense cobrir. Paradoxalment, Espanya avui dobla la taxa d'atur de la zona euro, amb un total de 2.908.397 persones sense ocupació (mentre la taxa de desocupació als països de l’eurozona retrocedeix fins al 6,5%, l'Estat denota problemes estructurals fregant el 13%, la més elevada de la regió).

Alguns experts justifiquen aquesta contrarietat en tres possibles causes, sense que cap d’elles, però, prevalgui per damunt de les altres: l'escassetat absoluta de mà d'obra qualificada en determinats sectors, fet que podria acabar sent un factor limitatiu del creixement econòmic; les condicions laborals desfavorables en determinades activitats productives, molt en particular els sectors del turisme i l’hostaleria; i el paper francament millorable que tenen les actuals oficines de treball i serveis d’ocupació.

Anem a pams. Avui, i aquest és un plany unànime de tot el teixit empresarial, més de la meitat de les empreses del país tenen problemes per trobar mà d'obra qualificada, afectant molt especialment els sectors de la indústria, la construcció, l’hostaleria, el turisme i el transport. I és precisament aquí, en aquest punt, on vull trencar una llança en favor dels oficis i de la necessitat d’una formació professional de qualitat que doni una resposta real a les demandes del mercat laboral.

Tot i que cada vegada menys, afortunadament, els cicles formatius encara avui estan infravalorats i gaudeixen de cert desprestigi. Massa gent opina que es tracta de l’opció per aquelles persones que no tenen aptituds per estudiar o que “no serveixen”, tal com s’hi referien antigament els nostres pares. Una mena de “formació de segona” quan, en realitat, avui els perfils de formació professional tenen una més alta inserció laboral que les persones amb titulació universitària, tot i que la massa d’estudiants universitaris duplica la de la formació professional. 

Val a dir, a més, que durant molts anys l’administració catalana ha dotat la formació professional d’un tractament diferenciat de recursos respecte d’altres etapes educatives, un infrafinançament que ha desembocat en una manca d’equitat i de vulneració dels drets dels estudiants en funció de la seva ruta acadèmica, majoritàriament alumnat de famílies de classe treballadora. 

Afrontem, doncs, un nou paradigma en què el mercat té un clar desabastiment de mà d’obra que cal cobrir amb eficiència i amb la màxima excel·lència. La transformació del teixit productiu comença als centres de formació professional i la col·laboració amb les empreses és un factor clau i necessari per assolir aquesta fita. Ha de ser “des de l’empresa” i “amb l’empresa” que hem d’elaborar aquest mapa educatiu que necessita el nostre país, definir amb l’empresari els perfils professionals i adequar-los a les seves necessitats reals, treballar el DAFO de la nostra proposta actual i reforçar, més enllà de les habilitats i les capacitats tècniques, l’actitud i les competències socials dels nostres joves. I cal, indiscutiblement, apostar per aquesta formació dual, pel contacte amb les empreses, les pràctiques en entorns reals on els alumnes puguin aprendre el seu ofici amb experiències directes. 

L’aposta de país, doncs, passa per una formació potent i adequada i, per descomptat, per la dignificació de les condicions laborals, amb remuneracions justes i horaris conciliadors. Hem de ser un país competitiu i això ens obliga a dotar-nos del millor talent, de formar-lo i retenir-lo. 

I, per què no? Aposto també per recuperar vells oficis i empoderar-los. De fet, les noves tendències valoren el producte de proximitat, l’economia verda, la producció sostenible i el capital humà. Volem i necessitem fusters que ens facin sortir de l’Ikea, sabaters que recuperin les nostres “espardenyes”, forners que ens ensenyin el sabor del pa, fruiters que ens triïn el millor meló o la millor síndria per sopar; modistes, electricistes, pintors... 

I cal un exercici d’humilitat per part de tots. Com a societat hem de prendre consciència del valor d’aquestes professions, del seu paper essencial en les nostres vides, directament o indirecta. Tots formem part de l’engranatge i mereixem aquest reconeixement. Recordem-ho quan ens serveixin el proper cafè.