L’economia catalana viu un moment decisiu. Hem de decidir què volem ser de grans. Podem posar-hi diverses metàfores o tòpics, però els propers mesos i anys marcaran de manera significativa l’esdevenir del seu futur. Un futur, el de l’economia catalana, del qual depèn el benestar del conjunt de la societat i la capacitat per mantenir (i millorar) els pilars bàsics del nostre estat del benestar: la salut, l’educació i els drets socials.

Alguns poden pensar que aquest missatge d’alerta és com el conte d’en Pere i el llop, però en aquest cas el llop ja el tenim aquí i ha entrat a casa. Un llop en forma de reconfiguració de les estructures del comerç mundial, d’incerteses globals provocades per invasions militars al nostre continent i una inflació molt elevada. Tot plegat, mentre sortim d’una pandèmia global i amb el canvi climàtic exigint-nos donar-hi resposta.

No podem ajornar més les decisions. Tenim dues opcions: asseure’ns a contemplar com el món que coneixíem fins ara desapareix o bé podem adoptar les transformacions necessàries per ser capaços de competir amb èxit en el nou context internacional.

Per descomptat, la segona opció és la correcta. Una via exigent, per la magnitud dels canvis que demana, però perfectament possible. Els propers anys haurem de ser capaços de donar la volta a la manera com fem les coses. A fer de tot més i millor, de formes innovadores, aplicant noves tecnologies i compromesos amb un creixement sostenible en tots els sentits: tant climàtic com social, generant una prosperitat que arribi a tothom, a la Catalunya sencera.

Catalunya ha de jugar un paper protagonista en la reindustrialització europea. La pandèmia i, posteriorment, els trencaments de les cadenes d’aprovisionament han evidenciat que perdre sobirania industrial i tecnològica ha estat una aposta desencertada, toca refer el camí. I Catalunya ho està fent en àmbits crucials com el desenvolupament del xip europeu o el vehicle elèctric i connectat. En són una bona mostra les darreres inversions anunciades per Cisco o MPS, en el primer cas, o la d’ILJIN Materials i l’electrificació de Seat a Martorell, en el segon.

Però més enllà d’aquests, són molts els sectors que han de fer un pas endavant els propers anys si volem que Catalunya participi del creixement sostenible i la lluita contra el canvi climàtic mentre ofereix bones perspectives de futur al conjunt de la nostra societat. Hem de començar a parlar de tecnologies netes (com l’hidrogen verd o el biogàs), de la proteïna alternativa per transformar el sector agroalimentari, de les tecnologies quàntiques o d’un impuls al potent sector biomèdic català cap a teràpies avançades.

Tots aquests reptes de transformació hauran de recaure tant en el sector públic com en el privat. Ningú per si sol serà capaç d’abordar totes les inversions i processos necessaris. Per tant, tenim l’obligació d’aprofitar l’oportunitat única i històrica que representen els fons europeus Next Generation.

Com ha estat habitual al llarg de la història, la Unió Europea s’ha fet forta en les crisis. I la resposta conjunta a la pandèmia a través d’aquests fons per reactivar i transformar l’economia europea n’és el millor exemple. Corregir la millorable gestió de l’Estat, que ha perdut el focus per un excés de centralització i de disseminació de convocatòries, permetria que la Generalitat, que coneix el teixit productiu millor que l’administració central, contribueixi a maximitzar-ne els resultats.

Hem de poder incidir en com i on es destinen aquests fons, perquè no es tracta tan sols d’abocar diners a l’economia, sinó de fer-ho allà on toca i on poden tenir un impacte més gran. Un impacte positiu que sigui permanent en el temps. És urgent, per exemple, incentivar la innovació i l’adopció de noves tecnologies al teixit empresarial. Només al voltant de la meitat de les empreses de la UE ho van fer el 2021, mentre als Estats Units fregaven els dos terços. Analitzar necessitats, identificar projectes i finançar inversions realment transformadores és vital perquè Catalunya i Europa no es quedin enrere davant la resta de grans actors globals.

I, per descomptat, aquesta nova etapa de l’economia catalana no es podrà assolir sense el màxim compromís de la inversió pública. Les administracions tenen l’obligació d’implicar-se en aquestes transformacions, generar els incentius necessaris i crear un efecte tractor i multiplicador allà on no arribi el mercat. Sense anar més lluny, en un dels principals reptes globals que tenim com és el repte climàtic, hi ha estudis que ja apunten que el sector públic haurà de finançar entre una quarta i una cinquena part de la inversió que hi està relacionada.

Per tant, ens cal un compromís conjunt, un esforç compartit entre els àmbits públic i privat. Només així podrem ressituar la brúixola i prendre el camí d’una economia moderna, digital i sostenible. D’una economia que troba la manera de ser més productiva sense generar emissions contaminants i que comparteix la prosperitat que és capaç de generar entre tots els seus ciutadans. Ara és el moment d’assentar les bases i decidir com volem que sigui l’economia catalana del futur. És l’hora de prendre decisions.