Ser científica no és una professió com qualsevol altra. Ser científica és una passió, la meva vocació, és amb allò que gaudeixo. I perquè més nois i noies puguin gaudir-ne, sovint participo en campanyes de motivació per als més joves i en iniciatives per fomentar els rols femenins en la ciència.

Encara amb la ressaca del 8 de març i de les manifestacions feministes, em segueixo preguntant: on són les nostres referents científiques? Si bé és ben cert que, en els darrers anys, cada cop hi ha més iniciatives per visibilitzar les dones en professions denominades STEM (ciència, tecnologia, enginyeria, matemàtiques), sovint ens trobem davant de dificultats per trobar aquestes referents. I és que tots coneixem Marie Curie, per la seva contribució a la radioactivitat, o Jane Godall, pels seus estudis de primats, però quantes científiques rellevants dels nostres temps som capaços d’anomenar? Malauradament, per la societat no científica, no sumen més que els dits d’una de les nostres mans.

Així doncs, em segueixo preguntant: on són les nostres científiques? Segons l’Observatori de Dones, Ciència i Innovació, del Ministeri de Ciència i Innovació, a les aules de les facultats de ciències ja s’arriba a quasi un 30% de representació femenina en l’àmbit de les enginyeries, tradicionalment molt esbiaixat cap als homes, i gairebé el 75% d’estudiants de ciències de la salut són dones. I no només això, sinó també el percentatge d’èxit acadèmic: mentre que les dones superen gairebé el 90% de les matèries, els homes arriben a un 80% d’èxit. Pel que fa als estudiants de doctorat, el percentatge femení ja iguala el masculí; però, a mesura que avança la trajectòria professional, veiem tristament com aquest percentatge es reverteix. Encara avui dia, la segregació vertical que porta al sostre de vidre és una realitat: quant al personal catedràtic, les dones només representen el 25%. I aquí és on sorgeix la segona pregunta: si ja hi ha iniciatives per fomentar que les dones desenvolupin aquestes professions, per què encara són elevades les taxes d’abandonament de la carrera científica?

Podríem pensar que les carreres científiques són llargues i que no ha passat prou el temps encara perquè les dones ens puguem incorporar en aquestes posicions. No obstant, crec que la societat ha evolucionat suficientment en les darreres dècades per haver donat temps a veure’s manifestat aquest canvi. Així doncs, em repeteixo la pregunta: on són les dones líders? Una altra idea sovint discutida és que les dones no tenen interès per aquestes posicions, però és realment així? Em nego a pensar que això sigui cert. En el meu dia a dia, convisc envoltada de científics / científiques (més nois, per descomptat!), però puc confirmar que això no és així.

Però és que sobreviure com a científica en un món d’homes pot resultar complicat. I nois, no us ofengueu, que posar estereotips sempre és una mala idea, i per descomptat que hi ha científics que són bellíssimes persones! Però desgraciadament no la majoria. En un món extremadament competitiu com és la ciència, crec que la personalitat intrínseca de les persones juga un paper molt rellevant, i tornant als indesitjables estereotips, és ben cert que moltes dones tenen caràcters diferencials de la majoria d’homes. Mentre que l’estereotip masculí és ambiciós, competitiu i té una alta autoestima; el femení està més relacionat amb l’empatia envers els altres, la resignació i l’acceptació de condicions sovint menys favorables. I per què? Tenim les dones algun component genètic que ens faci diferents? No soc experta en genètica, però estic convençuda que estem més aviat davant d’un problema social, en el qual la tradició i cultura ens han imposat aquests estereotips de gènere.

A més, les dones tenen una pressió social molt més elevada d’haver de demostrar contínuament els seus mèrits, quan, en igualtat de condicions, aquests ja es donen per descomptats en un home. Amb l’edat, arriba el moment de la maternitat just en el punt àlgid d’una carrera científica. I amb la maternitat ve associada la necessitat de conciliació laboral i familiar. Però, com a societat, per què donem per descomptat que la formació d’una família i la conciliació han d’anar a càrrec de la dona? Els homes solen arribar a la paternitat en el mateix punt de la seva trajectòria científica, i algú els pregunta com s’ho faran per conciliar?

I, des del meu punt de vista, la pressió social és un problema enorme encara de la societat del segle XXI, però el pitjor és que aquesta pressió sovint la rebem per part d’altres dones! Com podem revertir aquesta situació si entre nosaltres mateixes no ens donem suport? Justament per això crec que encara ens falta molt de camí per recórrer i que és important que tots, incloent sobretot totes les científiques, hi dediquem els esforços que el tema es mereix perquè, el dia de demà, les nostres filles puguin ser les referents femenines anhelades.