Val a dir que no tinc cap informació que doni als meus pronòstics cap avantatge comparatiu. Respon als meus registres del que he vist des de que observo els posicionaments del partits en matèria de política econòmica. I que el que escric aquí no és cap desideràtum; més aviat vol ser una anàlisi objectiva contra certes ingenuïtats que estic aquests dies observant i en les que es mescla la realitat amb el desig. I em preocupa perquè valoro com aquesta conjuntura política pot marcar el que passi amb l’economia.

Com vaig anticipar poques hores després de conèixer els resultats electorals, crec que la política espanyola acabarà, després d’anades i vingudes, en mans del PP de Feijóo. Ho farà finalment, davant la negativa de molts a noves eleccions i a la inestabilitat que això pot generar, amb l’abstenció del PSOE i del PNB a canvi que el PP no pacti amb Vox. Més enllà dels tantejos actuals per atribuir-se responsabilitats, i sense fer-ne grans declaracions, el PSOE acceptarà allò de la llista més votada, pactarà puntualment per a salvar algunes lleis progressistes, que no seran derogades pel nou govern conservador que tampoc haurà de pagar peatges a Vox. També acordaran alguns aspectes econòmics i constitucionals que comparteixen els nacionalistes espanyols, com, per exemple, un nou finançament autonòmic i canvis fiscals i de consolidació del dèficit que ara ens imposarà Europa, per allò de entre ells no prendre mal. Això crec que passarà després que Pedro Sánchez intenti sincerament la investidura negociant amb un Puigdemont impossible. Després de ser aquest vilipendiat per tots aquells que ara cerquen el vot de Junts, la negociació resultarà infactible. Ni allò més tou exigible: als més set-cents pendents de processar i pels que no es pot aplicar un indult global (prohibit per les lleis penals), ni un indult en reguitzell sense la complicitat de jutges, i en tot cas sense garanties de que l’acord es compleixi. L’amnistia inclusiva dels polítics exiliats no podrà estar sobre la taula, ni la vol Puigdemont perquè no s’entengui com una solució personal. I, a més, després d’aquestes ardits què passaria? Podrà tornar l’expresident a lluitar des de les institucions per allò que tan durament l’Estat va reprimir? Un concert econòmic, com tenen els bascos, o un mínim blindatge constitucional de certes matèries són també possibilitats infactibles avui per demà, donada la poca fiabilitat del que pugui dir el PSOE, tant pels incompliments reiterats amb els catalans com per aspectes que no depenen només de la seva paraula. 

Certament, Pedro Sánchez intentarà un poc de tot plegat, edulcorant els problemes i usant altres martingales ja conegudes i que li han funcionat prou bé, fins ara, amb ERC. Però Sánchez no és Superman. Quan es visualitzi quelcom que faci olor de pacte (tan necessari sempre en política), serà llegit com a claudicació. Al poder militar se li aixecaran les orelles, els jutges esmolaran les eines legals... però, sobretot, s’hi oposaran els expresidents socialistes, els seus barons, i fins i tot molts diputats del seu propi grup parlamentari que sàpiguen que no seran ministres d’aquell nou govern i temin no ser elegits mai més, o tinguin por a casa seva dels seus propis electors, i així transfuguin. I no diguem ja el soroll que faran els mitjans lúgubres que ens envolten i els analistes carronyers. Tots ells es cruspiran al candidat Sánchez. Aquest, finalment, acceptarà l’acord que vaticino i se n’anirà, a poc a poc, a casa, o a Europa, salvant, dirà ell, alguns guanys progressistes i haver aconseguit vetar la ultradreta.

Notem el que hi ha al darrere. Tota Espanya menys País Basc i Catalunya han votat majoritàriament per un govern de dretes. Catalans i bascos no. Quin sentit té que aquests partits catalans votin ara, sense que els espanyols ho vulguin, per a ‘salvar Espanya` d’un govern de dretes i ens quedem tots amb un govern d’esquerres? Un govern, a més, que no els ha fet cas en totes les envestides del passat; des de l’Estatut de Maragall al pacte fiscal de Mas. Interessant, també, entendre els errors de la dreta, que haurà de tragar la debilitat d’un govern en minoria per caparruts que son, per no veure que al cantó en què es col·locaven, des de la bravuconeria, només hi tenien un pacte possible amb Vox. També per no haver entès, tot aquest temps, que ha estat una irresponsabilitat esprémer fiscalment Catalunya i maltractar-la políticament per ara demanar el seu ajut:  règim comú de finançament, llengua menystinguda a l’administració, drenatge fiscal constant amb execucions d’inversions estatals postergades (Rodalies de desastre, corredor del Mediterrani...), etc., per no fer-ho llarg. I de Vox què en direm? El descrèdit comença a ser gran, amb una barra que se la trepitgen en les seves contradiccions: contra l’estat autonòmic, contra els parlaments regionals, però a favor dels sous i menjadors dels seus... igual que els dels altres que tant critiquen. Un to, el dels seus analistes, agressiu i amb llacunes de coneixement insalvables des d’un populisme tronat, i que varen vendre la pell de l’os abans de caçar-lo... La realitat els està posant en evidència per inútils. Finalment, respecte dels independentistes que ara es freguen les mans, no veig jo a curt termini un futur brillant tampoc per ells. Enfront del sobiranisme català, el nacionalisme espanyol comparteix un pèl de desconeixement de la realitat catalana i un molt d’animadversió. El PP i alguns socialistes no volen ni creuen en una Espanya plural. Així, per molt que pugui doldre , un pacte d’estat de veritat per reencaixar Catalunya no el veig sobre la taula.

Tot això, està clar, o noves eleccions. Repeteixo que ho escric sense seguretat de no equivocar-me. I tant de bo no encerti pel bé del futur econòmic de tots plegats.