Fa poques setmanes que va finalitzar la temporada de juntes d'accionistes de les principals corporacions dels Estats Units, amb una característica comuna en la majoria, com és el rebuig generalitzat de qualsevol proposta que suposi adoptar compromisos en qüestions mediambientals o socials. Analistes de Wall Street assenyalen que s'han reduït en prop d'un 50% les propostes en aquest sentit i que la majoria de les que han aconseguit ser debatudes han estat rebutjades de pla, el que confirma l'ampli desplegament que ha aconseguit el moviment anti ESG al món financer i polític nord-americà. Com se sap, en aquest país ja hi ha 15 estats que han aprovat una legislació específica que prohibeix a les seves agències locals que planifiquin les seves inversions segons criteris ESG (Environmental, Social, Governance), amb el governador de Florida Rom DeSantis al capdavant del moviment. Un moviment que diu clar i net que l'objectiu de les empreses no és salvar el planeta ni impulsar els drets humans, sinó guanyar diners; que la regulació ha de ser la mínima imprescindible, i que qualsevol criteri d'inversió o pla de negoci que no segueixi aquest camí es pot considerar com una espècie de malversació dels diners dels accionistes o de traïció als seus interessos i, per tant, perseguible en els tribunals. Un moviment sobre el qual hi ha ja àmplia literatura en els mitjans de comunicació, i que ha adquirit una notable agressivitat que està calant en part de món financer. Un recent informe del grup Hongkong Shanghai Banking Corporation (HSBC) assenyala que un bon nombre de gestors de fons d'inversió, als Estats Units i en altres mercats, s'han infectat d'aquest virus anti ESG i estan reconsiderant els seus criteris d'inversió, que ja no són tan fermament compromesos amb la sostenibilitat com presumien fins ara. Una tendència que confirmen altres dades, com els recollits a l'enquesta que Fidelity International ha realitzat entre els seus analistes, que mostra que els compromisos ambientals i socials de les empreses són en realitat en aquests moments més teòrics que reals; o els que assenyala l'enquesta que a Espanya ha realitzat KPMG entre els directors financers de les principals empreses, per als quals aquests compromisos o preocupacions ocupen el lloc nou en una llista de deu. Un rastreig de les opinions i comentaris sobre aquest assumpte revela que l'interès per les qüestions ambientals i socials en la gestió financera és preocupació gairebé exclusiva de reguladors i gestors i que els inversors, en realitat, estan poc interessats o preocupats pel tema.

Anem cap a una dràstica polarització al món polític i econòmic, amb dos bàndols cada vegada més intransigentment oposats. D'una banda, els ja assenyalats partidaris de les empreses dedicades a guanyar diners i res més que a guanyar diners, per als que qualsevol imposició de qualsevol altre tipus és simplement una qüestió ideològica aliena als interessos dels inversors. Un bàndol centrat essencialment en els Estats Units. Per un altre, els que estimen que, molt en particular, els greus problemes ambientals i socials a què han de fer front els governs no poden solucionar-se de veritat sense la implicació directa de les empreses. Un bàndol centrat gairebé exclusivament en Europa. La Unió Europea, com se sap, està ultimant la coneguda com a Directiva de Diligència Deguda de Sostenibilitat Corporativa (CSDDD) que endurirà considerablement les exigències ambientals i socials que han de complir les empreses que operin en territori comunitari, sigui quina sigui la seva seu corporativa.

Estem davant de l'enèsima batalla de la llarguíssima guerra per reinventar o redefinir l'economia de mercat, el capitalisme, que enfronta als que creuen fermament que el mercat es regula ell solet i els que asseguren que això és impossible i que, no només cal regular els mecanismes de funcionament dels mercats per evitar distorsions, sinó que és necessari actuar de manera directa perquè el flux dels diners vagi en la direcció adequada, que no és cap altra que la de circular en paral·lel a les estratègies estatals. Aquest últim matís suposa, segons la meva opinió, un pas de rosca singular i diferenciador que introdueix un factor d'enorme càrrega ideològica que fa que les actituds d'ambdós bàndols siguin pràcticament irreconciliables i que la seva destinació sigui la d'una col·lisió més o menys explosiva.

La secretària del Tresor dels Estats Units, Janet Yellen, ja ha avisat que l'aplicació de la directiva CSDDD generarà tota mena de conflictes a l'ésser inassumible el principi d'extraterritorialitat que imposa. Em sembla que poques empreses nord-americanes assumirà davant dels seus accionistes d'Oklahoma, per exemple, que han de posar en marxa estratègies de transició energètica alineades amb els Acords de París perquè a l'altre costat de l'Atlàntic les autoritats de Brussel·les així ho han decidit si volen operar al mercat comunitari. Les qüestions de sobirania financera i de sobirania judicial es posaran enceses.

Hi haurà col·lisió, però no importa. Té raó la comissària de Mercats i Serveis Financers de la UE, Mairead McGuinness, quan assegura que la CSDDD suposarà una revolució al món polític i financer i que el que està fent la UE és extraordinari. "Els beneficis empresarials són importants, no hi ha dubte, però ara diem que no és l'únic que importa" va assegurar fa poc davant de Bloomberg TV. Els reptes a què s'enfronten els governs en qüestions ambientals i socials han adquirit una complexitat tal que és imprescindible plantejar un marc regulatori que impliqui a les empreses per superar-los. Em sembla que esperar que les corporacions assumeixin pel seu compte que l'última línia del seu compte de pèrdues i guanys no és l'únic que importa, que hi ha altres qüestions igualment essencials, i que ha arribat l'hora de fer negocis d'aquí a un marc regulatori nou i flexible davant dels canvis globals és il·lusori. També ho és esperar que es generi de forma espontània una consciència col·lectiva entre els inversors, fins i tot entre els mers usuaris, de l'impacte ambiental i social que tenen les seves decisions. No hi ha més sortida que regular. Per dir-ho malament i aviat, cal deixar ben clar com es fabrica una llauna de cervesa amb el mínim impacte ambiental i en les adequades condicions sociolaborals; per molt que molesti els nord-americans.

Caldrà regular, però em sembla que ha arribat l'hora de fer-ho d'una altra forma. Brussel·les ha de canviar molt els seus mètodes. Per implantar la CSDDD serà imprescindible implicar de ple les empreses. I allà la comissària McGuinness ha de prendre'n nota del revolucionari. A Brussel·les estan massa acostumats al model lobby per relacionar-se amb les empreses; una cosa que, en aquest nou escenari de canvis radicals i a molt futur, és inoperant. Es necessita un altre model de relació que estableixi un marc de cooperació entre empreses i autoritats comunitàries que elimini recels mutus i permeti implementar una regulació creïble, aplicable i, per tant, eficient. Imposar no serà possible i Brussel·les no tindrà cap altra opció que escoltar molt a fons el posicionament empresarial.

Hi ha molt recel i desconfiança entre ambdues parts, però no tot està perdut. Fa un parell de mesos la Harvard Deusto Business Review, oficiosa bíblia de la lliure empresa, va publicar un monogràfic intitulat "Què fa la teva empresa pel planeta?", en el qual plantejava una sèrie d'idees i conceptes per conciliar la rendibilitat amb la sostenibilitat. Esperançador, no?