La segona part (això va per lliuraments, com les sèries de Netflix) de la reforma del sistema de pensions espanyol ha deixat ben clar que els professionals de rendes mitjanes i altes pagaran part del forat que la jubilació del baby boom dels seixanta produirà a les arques de la Seguretat Social.

Els augments de cotitzacions, que no són fútils, i que van augmentant, any rere any, collant, tal com els botxins feien amb les argolles dels presoners de les masmorres medievals, ens avisen que hem de començar a planificar molt seriosament com els professionals d'entre quaranta i seixanta anys d'edat gestionem les nostres carreres professionals, com organitzem els nostres ingressos i com planifiquem la nostra jubilació.

Anem en aquest article amb el primer dels assumptes: la gestió de la carrera professional.

Les carreres professionals actuals són cada vegada més llargues. Els estudis universitaris s'han escurçat (molts graus són de quatre anys) i l'edat de jubilació no només ha augmentat (ja està aprovat que augmenti gradualment fins als 67 anys) sinó que, temps al temps, d'aquí a un temps tornaran a incrementar-la. Que a ningú estranyi que, si la cosa es posa lletja quant a sostenibilitat del sistema de pensions, acabem amb una altra reforma que situï l'edat legal en 68 o 69 anys. Allò d'arribar als 70 serà més difícil perquè al món perceptiu dels números el canvi de dígit (de 6 a 7) produeix reaccions que, d'una altra manera, poden contenir-se. És com allò del preu que passa d'1,99 euros a 2,00 euros. Doncs el mateix, però amb l'edat de jubilació (una edat de jubilació de 69 anys resulta més acceptable que 70 anys, que produeix urticària).

La segona distinció és que no té res a veure la revolució tecnològica de la nostra generació amb la dels nostres pares. Els nostres pares van néixer i van morir amb la màquina d'escriure. I a qui va agafar ordinadors, com que no estaven encara connectats en xarxa, llavors van poder, més o menys, estar al dia sense curset d'informàtica.

En l'actualitat, no és una qüestió ja informàtica, sinó de digitalització mòbil, intel·ligència artificial i automatització de qualsevol mena de procés. Els baby boomers hem viscut el pas de pagar en efectiu gairebé tot a fer-ho amb la retina en un telèfon.

Més enllà del mantra que tot canvia molt de pressa, el que vull posar de manifest és que la transformació d'un professional està subjecta a una transformació la singularitat de la qual no és la velocitat (que també), sinó la naturalesa del canvi. No em refereixo a posar-se al dia o aprendre tecnologia o de digitalitzar-se, sinó de l'evolució de competències, habilitats, funcions i comeses de les nostres professions.

Com pot gestionar-se una carrera professional en aquest context?

La resposta no és senzilla, però des del meu punt de vista penso que la solució està en la mobilitat professional. Hi ha persones que afirmen tenir vint anys d'experiència, però de vegades, quan t'expliquen el que han fet aquells vint anys, t'adones que el que tenen és un any d'experiència repetit vint vegades.

La mobilitat professional consisteix a moure's de lloc de treball, moure's de sector, moure's d'organització, moure's de tipus de relació laboral o moure's de país. Una d'elles o una combinació de totes elles.

Sí, ho sé. Fa mandra. Molta. Perquè l'ésser humà tendeix a la comoditat. L'esforç és fill de la voluntat i aquesta minva amb els anys perquè el cansament laboral no és únicament setmanal, sinó també biològic. Creix d'any en any. Però no queda altre remei. Les típiques frases "això ja m'agafa gran"; "a mi em queda poc"; "començo a sentir-me cansat" no tenen lloc en professionals que han superat els cinquanta anys perquè fàcilment hauran de treballar encara entre 17 i 25 anys, depenent de la professió, els seus estalvis i la necessitat que tinguin d'acollir-se als incentius de prolongació d'edat laboral, encara que sigui mitjançant fórmules de jubilació parcial.

La mobilitat laboral és un esport de risc. Estem segurs en l'empresa de sempre amb les responsabilitats de sempre i les condicions de sempre. Però això sempre té els dies comptats.

Als baby boomers ens ha tocat ser testimonis d'una de les transformacions tecnològiques més importants de la història de la civilització. Ha estat i està sent un privilegi viure-ho. Però comporta un cost. El sacrifici d'incorporar-lo a les nostres professions en l'era de l'augment de l'esperança de vida i reducció demogràfica.

La meva mare, que en pau descansi, solia dir-me: "Fernando, tot en la vida passa factura".

La nostra factura és la de gestionar carreres increïblement llargues en un context revolucionari. I la manera de pagar aquesta factura es diu: mobilitat laboral.