El deute de les comunitats autònomes va créixer molt substancialment la dècada passada. Les dades apunten que els governs intermedis espanyols són els segons més endeutats del món, només per darrere de les províncies del Canadà. És veritat que els governs autonòmics en conjunt no semblen especialment estressats pel tema. Fonamentalment, per tres raons: la major part del deute es troba en mans del Tresor espanyol, que és un creditor magnànim i pacient; el tipus d'interès que es paga és molt baix, i el problema d'endeutament està molt concentrat territorialment.

Com mostra el següent gràfic, a finals de setembre el deute s'apropava o superava el 35% del PIB regional a Catalunya, Comunitat Valenciana, Múrcia i Castella-la Manxa. En l'extrem oposat, set comunitats no arribaven al 20%: La Rioja, Galícia, Astúries, País Basc, Navarra, Madrid i Canàries. L'explicació de l'elevat endeutament de la Comunitat Valenciana i Múrcia es troba en un problema ben conegut d'infrafinançament: el sistema no transfereix a ambdues els recursos que els reconeix, cosa difícil d'entendre i justificar. En l'altre grup, les comunitats forals compten amb una sobrefinançament explicat per la seva escassíssima aportació a l'anivellament interterritorial en comparació a la que fan Catalunya i Madrid; Canàries gaudeix d'un sistema de finançament especial i avantatjós; i Madrid i Navarra han estat campiones de l'austeritat pressupostària en la dècada passada.

Deuda sobre PIB a 30 de septiembre de 2022. Valores en porcentaje. Fuente: Elaboración propia a partir de datos del Boletín Estadístico del Banco de España.
Deute sobre PIB a 30 de setembre de 2022. Valors en percentatge. Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Butlletí Estadístic del Banc d'Espanya.

Tanmateix, aquesta aparent calma es pot veure alterada ben aviat. De nou, per tres motius. Primer, perquè el Tresor ja està emetent deute al 3%, amb perspectiva d'increment. Si es comença aquest trasllat de costos a les comunitats autònomes, la càrrega per interessos tornarà a ser una partida molt rellevant a l'hora d'encaixar pressupostos, sobretot en alguns llocs. Segon, perquè no és raonable que les comunitats es mantinguin al marge del mercat de manera permanent. Algunes ja hi han tornat, però cal que hi tornin totes. Tercer, hem de pensar què es fa amb els passius en mans del Tresor. Perquè es tracta de mecanismes "extraordinaris" en origen i justificació.

La meva opinió és que podríem arribar a un acord el 2023 per resoldre tots els assumptes alhora. Encara que, com en gairebé qualsevol acord, ningú no obtindria tot el que li agradaria. Anem per pams.

Crec que no s'hauria de condonar la part principal del deute. Perquè podria justificar expectatives de rescats futurs i, per tant, traslladar la imatge de falta de rigor financer; perquè és veritat que, com he apuntat abans, l'origen de l'endeutament en algunes autonomies es troba en un problema d'infrafinançament, però no en totes; perquè la condonació de deute seria políticament difícil d'acceptar i plantejaria costos polítics substancials als territoris menys endeutats; i perquè una condonació si no és en un percentatge molt elevat podria ser insuficient. Una part d'aquests arguments es van parlar ja al Llibre Blanc de la reforma del finançament autonòmic del 2017. En concret, s'hi conclou: "Una part majoritària de la Comissió considera que ha de quedar fora de discussió que els préstecs concertats fins al moment amb el Fons de Finançament a Comunitats Autònomes (FFCA) i els antecessors, amb independència del seu volum acumulat i de les causes que hagin motivat la sol·licitud, formin part del deute financer de les comunitats autònomes. En conseqüència, l'amortització íntegra del capital i el pagament dels interessos meritats són compromisos que s'han de complir sense cap excepció, perquè generaria incentius perversos de cara al futur i seria injust per a les comunitats autònomes que han complert els compromisos d'estabilitat fiscal i, per tant, que han fet servir menys el recurs als mecanismes extraordinaris de liquiditat".

La meva proposta seria convertir el deute en passius a molt llarg termini (50 anys o més) i posar un límit molt baix al tipus d'interès (al voltant de l'1%). És cert que també en aquest cas les comunitats més endeutades serien ajudades per les altres, perquè el Tresor s'endeutarà a tipus molt superiors al llarg de la vida d'aquest deute. Però seria més assumible políticament i, en última instància, garantiria que la càrrega per interessos continua sense ser una llosa insuportable per a ningú. A més, si en paral·lel corregim les situacions d'infrafinançament que avui existeixen, les projeccions financeres de les comunitats autònomes els permetrien recuperar la confiança dels inversors i tornar a finançar als mercats sense pagar sobrecostos significatius el dèficit futur i les renovacions del deute que no està en mans del Tresor.

El 2023 hauríem de moure fitxa en aquest tauler.