Quan jo era molt jove, el problema fonamental es deia productivitat, Espanya tenia una productivitat baixa amb un ús intensiu de mà d’obra poc qualificada.

Els anys passen, però els problemes segueixen sent els mateixos. L’anàlisi és però més sofisticat, més aprofundit. El problema segueix sent la productivitat malgrat que les inversions en capital han estat ingents. Però, com ens indica el model de creixement de Solow, a qui hem perdut ara fa uns dies, les inversions en capital a partir d’un punt tenen rendiments decreixents. L’anàlisi actual fa recaure el problema de la manca de productivitat en la manca d’innovació.

La manca d’innovació a Europa no és pas res nou. El 1995, fa ja uns anys, la Comissió Europea va crear el terme “European Paradox” al Green Paper, un concepte que reflecteix la paradoxa d’un continent potent recerca a la vegada que dèbil en innovació.

Els anys passen però els problemes continuen sent els mateixos. L'anàlisi actual atribueix el problema de la falta de productivitat a la falta d'innovació

Aquest és un tema especialment greu a causa de la dissonància entre les nostres aspiracions i la realitat. Volem un país amb treball qualificat per tothom, amb sous que permetin viure bé en un món amb preus cada cop més globals, volem que el joves puguin trobar feines ben pagades i enriquidores. Aspirem a una societat justa que doni seguretat econòmica, sanitària, educativa... a tots els seus membres.

Ara bé, com podem esdevenir un país innovador?

Sempre que es planteja aquesta pregunta la primera resposta són els diners i els diners són importants. Però mireu, mai hem tingut tants diners per a la innovació com amb els Next Generation, ha canviat res? Bé, això ens indica que si bé els diners dedicats a la innovació són part de la resposta, no són ni de bon tros la resposta.

La segona resposta sempre són les capacitats i aquest és un tema molt important. Si no tenim universitats top, no tindrem innovació top i no podrem competir. Si no tenim organitzacions de suport a les petites empreses que les ajudin a innovar, no ho faran. Si no tenim acceleradores no tindrem start-ups. Si no tenim bones connexions viurem en un món local amb intensitat competitiva baixa. Si no tenim una administració eficient, serà una rèmora pel país, etc. Les capacitats són fonamentals i aquest és un apartat a on encara hi ha molt per millorar. Però també cal entendre que és un apartat que es realimenta, un país innovador o que ho vol ser, es dota de les capacitats que li calen.

Tenim més diners que mai, gràcies als fons Next Generation, però no tenim un ecosistema que potenciï les capacitats

Tenim fortaleses en aquest camp. Les nostres escoles de negoci —IESE, IE, Esade ...— estan ben posicionades als rànquings internacionals, també ho estan algunes universitats, encara que tots sofrim una erosió constant en els rànquings a causa de la competència asiàtica i al fet que molts fan les coses millor que nosaltres. Tenim centres de recerca capdavanters, com el BSC que aquest dies ha instal·lat el superordinador més potent d’Europa, un dels més potents del món, i molts altres en fotònica, bio, medicina...

En altres coses no anem bé, desastres com la manca d’acord en l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, el corredor mediterrani, etc. Fa pocs dies un article a La Vanguardia alertava que la pèrdua de talent per l’emigració havia crescut un 40% respecte a abans de la covid. Un simple cop d’ull a on se situen les feines qualificades a Europa ens indica que a Espanya, tret de Madrid, no anem bé.

Eurostat

En l'àmbit empresarial, tenim tota una colla de multinacionals d’aquí i de fora, que competeixen bé a escala internacional sobre les quals construir. Aquesta és una fortalesa indubtable que cal aprofitar i amb la que cal col·laborar-hi. Un país d’esquena a les seves empreses, és un país condemnat al fracàs.  

Ara bé, el nostre problema segueix sent la innovació, la European Paradox, transformar el talent, que hi és, en innovació.

Bàsicament, ens cal activar les nostres capacitats, dinamitzar-les, incrementar la intensitat competitiva de molts sectors i fer-los competir. Per fer-ho podem construir a partir de les nostres fortaleses, amb polítiques clàssiques i amb més noves, totes són importants.  

1) Les polítiques clàssiques. Atraure multinacionals i empreses hightech, solucionar les mancances òbvies com l’aeroport de Barcelona, places STEM a les universitats, etc. Apostar per capital risc i acceleradores. Consolidar una cultura de start-ups. Connectar amb els hubs d’innovació de manera que la intensitat competitiva del sistema augmenti. Atraure i retenir talent. Res d’això – i la llista és més llarga – és nou, i aquí s’han fet coses molt bé, i cal seguir fent-les.

2) Activar les capacitats d'investigació en innovació. Tenim bones universitats encara que tots voldríem que fossin millors, però ens cal activar aquestes capacitats. Contractació, entrar, sortir i compaginar la universitat amb feines a empreses, esdevé un acte voluntarista. El que encara és pitjor, estem en una competència absurda en la captura de projectes entre els centres de recerca i les universitats.

Activar les capacitats d'investigació en innovació. Aquest és, sens dubte, el punt més important on actuar. No fa falta inventar grans coses, hi ha models per tot arreu que funcionen bé i que es poden copiar

Aquest és el punt sens dubte més important a on actuar. No cal inventar grans coses, hi ha models arreu que funcionen bé i que es poden copiar. Cal fer-ho! Segur que cap d’ells és exactament el que necessitem, però serà un punt de partida. De fet, si hi ha una clau per començar a solucionar la European Paradox, és aquesta. Alinear incentius individuals amb els socials ha de ser la nostra obsessió. 

3) Desactivar els frens. Dir que l'administració és un problema de grans dimensions no és res desconegut ni nou. La solució no passa per mesures cosmètiques sinó per canviar els incentius de les persones i organitzacions, de manera que s'alineïn amb els objectius de la societat. No és senzill perquè estem en un social deadlock, això no es pot fer des de dins de l'administració, simplement perquè no hi ha incentius ni consens intern per fer-ho, i només es podrà fer des de fora.

4) Les Tecnologies Genèriques són clau. Apostar per una indústria o un sector sol ser una mala idea, encara que de vegades cal fer-ho per controlar danys, sovint surt dolent o molt dolent. Tanmateix, hi ha un cas en el qual cal apostar, és el de les tecnologies genèriques (GPT – General Purpose Technologies) perquè són capacitats que afecten el sistema en el seu conjunt. Temes com IA, especialment generativa, bio, biologia sintètica, computació, cloud, microprocessadors, supercomputació... totes elles són tecnologies genèriques que en molts casos presenten fallades de mercat, no es desenvoluparan a escala local sense una actuació decidida dels poders públics.

Estem situats en allò que s’ha anomenat el middle income trap, un territori on patirem una erosió constant de la nostra competitivitat perquè viurem un encariment dels costos dels factors mentre la resta dels actors guanya en talent, infraestructures i coneixement situant-se al nostre nivell. Competir esdevé cada cop més complicat. L'única solució és la innovació, però això no ens vindrà donat. Vivim en un món amb empreses amb productivitats més altes que mai ha vist la humanitat, com ara Google, Amazon, OpenAI, Microsoft..., mentre que d’altres no han variat gens els seus nivells de productivitat. Això és fruit del grau d’adopció de les tecnologies i del grau d’innovació que els ha permès accedir a posicions quasi monopolístiques. L’adopció de les tecnologies depèn de la intensitat competitiva, de les capacitats internes i de l’ecosistema a on competeixis. No és el mateix competir localment amb informació local que fer-ho a escala global.

La societat a la qual aspirem només serà si decidim i fem un esforç per sortir d’aquest middle income trap, no ens vindrà donada!