Comedian (2019), de Maurizzio Cattelan, es va vendre per 6,2 milions de dòlars en una subhasta de Sotheby’s a Nova York. El comprador, un col·leccionista d’origen xinès que s’ha fet ric invertint en criptomonedes, va superar les licitacions de sis rivals, dos dels quals també són criptoemprenedors. La noticia va causar perplexitat entre els seus receptors perquè l’obra és una banana enganxada a una paret blanca amb un tros de cinta americana. Aquesta quantitat astronòmica es va pagar pel concepte de l’obra, que es va lliurar al comprador amb un certificat d’autenticitat i unes instruccions per substituir la banana cada deu dies.

El receptor perplex es devia preguntar: "Però això és art?". Justament aquest és el títol d’un llibre de Cynthia Freeland d’obligada lectura per als estudiants d’art. Sí. Actualment això és art. Durant molts segles, l’art havia d’imitar la naturalesa i representar les accions humanes. La tradició filosòfica kantiana defensava la preeminència de la forma per sobre del contingut i l’art perseguia la bellesa i agradar a l’espectador. Els artistes estaven integrats a les acadèmies nacionals, que dictaven què era art i què no ho era i, a través dels cànons, establien quines obres es mereixien ser exhibides i quines no.

Però el poder polític va deixar de legitimar les acadèmies nacionals i va aparèixer un mitjà que permetia representar molt millor la realitat: la fotografia. Ja no hi havia convencions acadèmiques i el valor de l’obra va passar a dependre de la novetat i de la desviació respecte a la norma. La cosa es va complicar amb l’anomenada teoria institucional de l’art: és art qualsevol artefacte que el món de l’art (crítics, galeristes, col·leccionistes, curadors de museus) considera que és art. Aquesta teoria serveix per explicar per què Comedian és art, però no ens ajuda a interpretar l’obra ni a entendre per què se n’han pagat 6,2 milions de dòlars.

Els experts opinen que en els darrers anys el mercat de l’art no ha ofert rendibilitats atractives, però això pot canviar amb la victòria de Trump

Existeixen diversos precedents de Comedian, obres que conviden a preguntar-se: “Però això és art?” El cas més sonat és la Font (1917), de Marcel Duchamp, un urinari tombat que l’artista va signar amb un pseudònim i que va ser presentat a una mostra de la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Duchamp volia posar a prova les bases de l’exhibició, que deien que s’hi exposaria qualsevol obra que s’hi presentés, sempre que l’artista hagués pagat una quota de 6 dòlars. L’obra no es va exhibir finalment i l’episodi és considerat un punt d’inflexió en la història de l’art. Per a l’art conceptual la idea de l’obra és més important que l’obra mateixa. Duchamp no va crear l’urinari amb les seves mans, però va escollir l’objecte.

Ja fa uns anys que el mercat internacional de l’art ha embogit perquè s’ha tornat especulatiu. Quan Comedian es va exhibir per primera vegada el 2019 ja es van pagar més de cent mil dòlars per tres exemplars de l’obra. El 2018 es van pagar més de quatre-cents mil dòlars per Edmon De Belamy, una obra ‘creada’ a través d’IA pel col·lectiu d’artistes francès Obvious. L'obra d'art per la qual s'han pagat més diners és Salvator Mundi, de Leonardo da Vinci, venuda per 450 milions de dòlars el 2017.

Els experts opinen que en els darrers anys el mercat de l’art no ha ofert rendibilitats atractives als inversors. Però sembla que això pot canviar amb la victòria de Trump i amb les polítiques que impulsarà: desregulació, rebaixes d’impostos a corporacions i a rics, rebaixes del tipus d’interès. De fet, després de les eleccions, la borsa, les criptomonedes i el dòlar van pujar. I a jutjar pel perfil dels licitadors, sembla que hi ha força similituds entre les inversions especulatives en criptomonedes i les inversions especulatives en art.

Com era previsible, la banana ha acabat a la panxa del seu comprador. Hi ha el precedent de Nena amb globus (2002) de Bansky. Després de pagar 1,2 milions d’euros en una subhasta de Sotheby’s el 2018, el comprador va quedar amb un pam de nas en veure que una trituradora de paper que l’autor havia amagat dins del marc destruïa la meitat de l’obra. El comprador es va refer de l’ensurt un temps després, quan va vendre l’obra pel doble del preu pagat.