La regla general sobre les pensions públiques ha estat tradicionalment la de la seva incompatibilitat amb el treball. És coherent que així sigui, especialment a partir del model constitucional de Seguretat Social, ja que la mateixa va dirigida a atendre les "situacions de necessitat" per mitjà de prestacions econòmiques suficients que permetin una vida digna (art. 41 Constitució), juntament amb el mandat igualment constitucional als poders públics perquè promoguin que la igualtat dels individus i dels grups a què s'integren siguin reals i efectives (art. 9.2 Constitució). La presumpció és que la retribució derivada del treball permet uns ingressos econòmics que deixen de justificar el dret a la pensió. Aquest requisit de situació de necessitat també s'aplica a les pensions contributives, per molt que aquestes depenguin en el seu reconeixement i en la seva quantia de les cotitzacions dels treballadors al llarg de la seva vida professional. Les pensions contributives no funcionen com un sistema d'assegurament privat, sinó que mantenen la lògica de ser prestacions substitutives de les rendes del treball i, per tant, també a elles s'aplica i s'ha de continuar aplicant la regla general d'incompatibilitat entre pensió i treball.

Això sí, també existeixen altres objectius dignes d'atenció, així com canvis socials i econòmics, que justifiquen que, en determinades ocasions, sigui raonable permetre la compatibilitat entre la pensió i treball. De manera resumida, les raons que justifiquen cert grau de compatibilitat serien les següents. Abans que res, avui dia no pot assegurar-se una automaticitat entre tenir feina i ingressos econòmics suficients, sent prova eloqüent d'això l'existència de treballadors pobres o la precarietat retributiva de cert tipus de treballadors: a temps parcial, no qualificats, discapacitats, etc. D'altra banda, en els últims temps s'estan produint determinades transformacions que incideixen de manera directa sobre la població d'edat avançada i sobre l'evolució del mercat de treball: canvis demogràfics que provoquen un increment de l'esperança de vida amb prou condicions de salut per treballar en una primera fase, la conveniència de no desaprofitar el capital professional acumulat al llarg d'una dilatada experiència professional o el capital empresarial dels autònoms, la tendència a una situació d'alt nivell d'ocupació que pot incrementar les dificultats de trobar treballadors per a la cobertura de determinades vacants, la contenció de la despesa en pensions amb vista a aconseguir el sosteniment financer de la Seguretat Social pel progressiu augment del nombre d'anys de pensionista, així com l'accés massiu a la jubilació des de dates recents de la generació del baby boom. Tot això convergeix en la necessitat d'adoptar mesures que afavoreixin un progressiu apartament del mercat de treball de les persones d'edat avançades, que justifiquin la compatibilitat total o parcial amb la percepció de la pensió, malgrat continuar treballant durant una fase més o menys prolongada.

Es tracta d'una línia d'actuació que es va desenvolupant des de temps enrere, constituint en concret l'objectiu principal de l'última reforma en matèria de pensions de jubilació, aprovada per un Reial Decret llei del passat 23 de desembre. La reforma incorpora l'acord de concertació social aconseguit| amb els interlocutors socials a finals de juliol passat, per la qual cosa ve acompanyat d'una forta legitimació sindical i empresarial. Tret d'objeccions de to menor, les mesurades adoptades sembla que han estat bé rebudes per part dels diferents grups parlamentaris, per la qual cosa és previsible que es produeixi la convalidació d'aquest Reial Decret llei sense més dificultat, sense perjudici que a continuació el seu text es transformi en projecte de llei ordinari, a través del qual s'esmenin alguns aspectes concrets.

A part d'establir noves regles per incentivar el retard de la jubilació, el més important de la reforma es troba en l'intent de millora de la jubilació parcial, tant abans com després de l'edat de jubilació ordinària. La que sol tenir més impacte i pretén facilitar-se ara amb més intensitat és l'anticipada, a partir dels tres anys anteriors a l'edat ordinària de jubilació (fins ara només els dos anys previs), que ha de venir acompanyada de la necessària contractació d'un treballador de relleu i que, com a novetat, deure ser-ho en tot cas per temps indefinit i a temps complet. Com a via per facilitar la jubilació parcial es generalitza la possibilitat del qual la reducció de jornada del jubilat parcial ho sigui de fins a un 75 % durant els dos últims anys, mentre es permet que s'acumuli tot el temps de treball que manté; fins i tot, desvirtuant una mica la seva coherència, s'arriba a l'extrem de permetre concentrar a temps complet tot el treball del jubilat parcial a l'inici, de manera que, complert aquest període, de fet és com si estigués jubilat plenament. Una vegada que es posi en pràctica la nova regulació veurem si realment es tracta de canvis ben acollits per les empreses, perquè al final depèn d'elles i dels avantatges que aquestes els vegin que la fórmula tingui més o menys èxit.

Com a particularitat sectorial, es prorroga fins a 2030 el model més beneficiós de la jubilació parcial dins de la manufactura, on el més cridaner és que la jubilació parcial es pot produir molt abans, sense prendre en consideració l'edat del jubilat parcial, havent-n'hi prou sobretot que tingui una llarga carrera professional de cotització i una antiguitat mínima en l'empresa; al mateix temps que la contractació indefinida i a temps complet del rellevista només s'exigeix quan la reducció de jornada del jubilat és molt elevada. Es tracta d'una modalitat que ha vingut sent molt utilitzada pel sector automobilístic com a fórmula de reducció de les plantilles de les empreses, no només com a mecanisme del seu rejoveniment. Encara que es tracta d'un tractament de cert privilegi, resulta comprensible en uns moments especialment delicats del sector automobilístic en el conjunt d'Europa, però també per a Espanya, davant de les exigències de la transició energètica, la transformació per a la fabricació dominant del cotxe elèctric, així com de la intensificació de la competència amb els països asiàtics, particularment Xina i Corea del Sud. Es tracta d'una situació particularment crítica, a l'extrem que en paral·lel el Govern acaba d'activar el mecanisme XARXA per al sector automobilístic i la seva cadena de subministrament, que anuncia possibles ERTO, amb mesures de suspensió de contractes o reducció de jornada de les seves plantilles.

Tres assignatures pendents resten sobretot en aquesta matèria.

Primera, l'ampliació de les regles de compatibilitat entre pensió de jubilació i feina per als funcionaris públics, on ja està anunciat pel Govern i pactat amb els sindicats la recuperació de la possibilitat que també els funcionaris públics s'acullin a fórmules de jubilació parcial. A l'anterior, seria convenient afegir altres mesures complementàries, que igualin el tractament dels funcionaris amb la resta dels empleats públics que s'integren dins del règim general de la Seguretat Social.

Segona, l'actualització de la regulació de la pensió per incapacitat permanent, especialment a partir d'un canvi jurisprudencial del Tribunal Suprem, que està interpretant de manera més estricta i limitada la compatibilitat de la pensió per incapacitat amb el treball. Possiblement, es tracti d'un gir interpretatiu raonable, per tal com que la permissivitat que existia no estava prou justificada. I, sobretot, on el punt de mira s'ha de posar en reforçar els deures d'adaptació dels llocs de treball a les discapacitats sobrevingudes dels treballadors, amb el necessari finançament públic de les mesures adequades, en termes tals que es faci innecessari el reconeixement de la pensió per incapacitat permanent, o bé que la seva quantia pugui ser menor en la mesura que es mantenen certs nivells d'ingressos pel treball.

Tercera, una adaptació de les regles de compatibilitat entre feina i pensió de viduïtat als processos progressius del canvi social i del mercat de treball. El referent original de la pensió de viduïtat, orientat en els seus inicis a proporcionar mitjans de subsistència a les dones que al llarg de la seva vida s'havien dedicat exclusivament a les tasques domèstiques i càrregues familiars, va progressivament substituint-se per una generalització de la incorporació plena de la dona al mercat de treball, amb foment de la corresponsabilitat familiar, malgrat que es mantinguin importants bretxes i carreres professionals desiguals. Encara que es realitzi amb una regulació de transició gradual, convindria superar l'actual regla de plena compatibilitat entre treball i pensió de viduïtat, on la ruptura del criteri general cada vegada queda menys justificada, encara que sempre prenent en consideració l'edat del beneficiari de la pensió i les seves possibilitats d'accés al mercat de treball.