La campanya electoral oficial ha arrencat després d'un frenètic tour televisiu dels principals candidats —els platós són el ring on es lliuren les batalles per l'audiència de les paperetes—, la lectura de les respectives cartes als Reis per part dels principals agents econòmics i socials, i la presentació de promeses per part dels partits amb més o menys llacunes segons el barri on s'habiti. D'entre elles, una de les que sobresurt és el xec de 20.000 euros a tots els joves de 18 anys perquè es formin i emprenguin, de Yolanda Díaz. La proposta ha comptat amb els ferms, tot i que sempre elegants, retrets de la seva col·lega de gabinet, Nadia Calviño, perquè no explica com es finançarà. I amb les habituals crítiques de l'opinió publicada dissonant amb la ministra Díaz, a qui acusen de voler comprar el vot dels joves. Més enllà de la viabilitat i dels ets i uts d'aquesta nova renda universal, el que fa que m'hi aturi és a qui va dirigida, els joves.

Fa unes setmanes, Fedea va presentar un document amb reflexions i propostes, algunes de molt semblants a la renda per a joves de Yolanda Díaz. Si més no, en la música. Proposa una norma fiscal per ajudar i "reorientar" cap als joves la despesa que avui es dirigeix principalment a persones grans (pensions, sanitat o dependència). Fedea són les sigles de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada, un prestigiós think tank finançat per la banca i diverses empreses de l'Ibex 35. La finalitat d'aquest document és, d'una banda, propiciar que els joves tinguin més pes en els processos electorals i, d'altra banda, evitar que la política "se centri en el curtterminisme" si només s'escolta la veu dels més grans.

Ja que triem un parlament i un govern amb vista al futur, quina legitimitat té un executiu nascut de les urnes quan un percentatge cada vegada menor de joves voten? Els joves han passat de ser un bloc fonamental fa unes dècades a un de perifèric. La demografia continua debilitant més la seva veu, ja que la majoria dels països desenvolupats (els de l'OCDE) està envellint. I l'envelliment implica menor creixement del producte interior brut (PIB). Segons un recent informe de CaixaBank Research, l'envelliment poblacional a causa de la jubilació dels baby boomers reduirà el creixement del PIB per càpita en 0,5 punts percentuals per any durant les pròximes dues dècades.

En les pròximes eleccions generals del 23-J, a Espanya hi haurà gairebé 6,6 milions de votants joves potencials (18-30 anys) i prop de 10 milions de votants potencials majors de 65 anys. El 1970, la proporció era de gairebé dos a un a favor dels joves, i el 2050 només hi haurà 6,4 milions de joves i 16 milions de persones grans, segons l'informe de Fedea, firmat per José Ignacio Conde-Ruiz (de la Universitat Complutense de Madrid) i Vincenzo Galasso (Universita Bocconi). Ambdós afirmen que atès que l'economia política respon a incentius electorals, els governs beneficien el votant mitjà, en aquest cas els ancians.

Fedea proposa una regla fiscal intergeneracional que reguli automàticament l'assignació de la despesa pública i, preocupada per la preocupació de la ministra Calviño, avança una possible solució: per cada euro addicional assignat a programes de despesa pública, que estan dirigits principalment a les persones grans, s'hauria d'assignar un euro addicional a programes de despesa pública dirigits als joves, sense que aquests recursos puguin finançar-se amb deute.

Despesa sense deute

Finançar via deute és un dels exercicis d'insolidaritat intergeneracional més grans, assenyalen diversos economistes. Vol dir que els més joves, abans de pagar les despeses corrents pels beneficis socials als quals aspiren, hauran de fer front als costos financers del deute públic generat pels seus pares. A casa, pregunto al més gran, 19 anys i tot just acabat el segon curs a la universitat: et preocupa que la societat que us deixem estigui endeutada? "M'és igual que no tinguem deute, si el món que heretem és una merda", em respon. Es refereix a la contaminació i al canvi climàtic. "I al final —afegeix— amb els sous que tenim... tenir un títol universitari cada vegada serveix per a menys, la societat no el valora". Quines reflexions tan interessants i quanta raó té, penso. Recordo aleshores un estudi de Randstad Research i la Fundació Universitària San Pablo CEU que revela que la situació laboral i formativa dels joves a Espanya divergeix de la de la resta d'Europa. Spain is different. La proporció de joves actius amb alta qualificació se situa en el 54,4% del total, mentre que la mitjana europea és del 43,4%. En canvi, la taxa d'atur per a aquest segment és del 14% a Espanya davant el 6,5% de mitjana europea. L'informe assenyala que més de la meitat dels joves van ingressar menys de 1.000 euros mensuals en la seva primera feina. Algú sap d'habitatges amb un lloguer de 300 euros al mes?

Els programes que proposa Fedea de transferència de despesa cap als joves se centren en l'educació (0-3 anys, primària, secundària i fins i tot universitària), augmentar el pressupost en I+D+i, en ajuts per a l'accés a l'habitatge o l'emancipació. És a dir, mesures que "tindrien un impacte positiu en el creixement econòmic o l'augment de la productivitat". I tot això qui ho paga? Els autors no resolen l'equació, com ha de ser, ja que la resposta no és matemàtica sinó política, però la deixen plantejada: reorientar la despesa pública cap als joves sense endeutar-se "obliga a una pujada d'impostos (políticament molt costosa) o bé a una reducció (encara més dolorosa) de la despesa pública".