És una pràctica molt estesa i reeixida la d'abordar les reformes laborals i de seguretat social a través de processos de concertació entre el govern espanyol i els interlocutors socials, organitzacions sindicals i empresarials més representatives. L'experiència al llarg de diverses dècades de pràctica democràtica ha estat que els acords assolits via concertació, quan es requereixen modificacions legals, s'han produït amb notable fluïdesa i coordinació amb la necessària posterior intervenció del Congrés dels Diputats, com a seu del poder legislatiu. Una via molt estesa ha estat la de l'aprovació pel govern espanyol d'un Reial Decret llei, convalidat sense problemes pel Congrés, posteriorment convertit en projecte de llei per permetre una tramitació parlamentària ordinària que atorgui l'oportú protagonisme als diferents grups parlamentaris. En altres casos, presentació directa pel govern d'un projecte de llei que, encara que de manera accelerada, ha superat els corresponents tràmits parlamentaris. En tot cas, durant molt temps la doble legitimitat política d'aquestes reformes (legitimitat via concertació social i legitimitat via parlamentària) han marxat amb plena sintonia, sense presentar-se cap tipus d'escull o tensió entre ambdues.

Tanmateix, en les últimes legislatures, com una expressió més de la greu crisi institucional que estem vivint del nostre model constitucional, es detecta una important divergència entre un i altre àmbit, amb resultats, de vegades, de superació in extremis de les posicions de desacord entre ambdós nivells, fins i tot de bloqueig o de postergacions dels acords assolits en l'àmbit de la concertació social, per no ser ratificats en seu parlamentària. N'hi ha prou amb recordar l'aprovació al límit de la reforma laboral de finals del 2021, de resultes d'un vot diriment emès de manera més que singular; de la mateixa manera, recentment cal recordar el rebuig inicial de la convalidació del Reial Decret llei de reforma del subsidi d'atur a finals de l'any passat.

Una dada bastant significativa de les dificultats a què ens enfrontem en aquests moments és que la taula del Congrés, sense ple acord en el seu si, està abandonant la tradició de conversió dels Reals Decret-llei convalidats en successius projectes de llei ordinaris per a una tramitació més pausada del seu contingut, que vagi més enllà d'una votació de simple aprovació o rebuig del Reial Decret-llei. En alguns casos, amb pràctiques espúries d'afegir a la norma d'urgència matèries que, a part de no presentar la suficient justificació de la urgència, eren totalment alienes al pactat via concertació social.

La reforma per fer compatible la jubilació amb l'activitat perilla pel complex joc de suports parlamentaris del govern espanyol

En aquest context possiblement tindrem una altra fita de tensió de manera immediata. Em refereixo al recent acord, via concertació social, de l'última reforma en matèria de seguretat social, sobretot, centrada en matèria tan important com és la de la millora de la compatibilitat de la pensió de jubilació amb el desenvolupament d'una activitat laboral. Amb aquest acord de concertació, llarg i complicat, es tanca una qüestió pendent dels compromisos assumits amb Europa en relació amb el component 30 sobre sostenibilitat a llarg termini del sistema públic de pensions en el marc del Pacte de Toledo, inserit dins del Pla de recuperació, transformació i resiliència.

Doncs bé, malgrat la transcendència futura de les reformes que es pretenen introduir, en la línia d'afavoriment de la compatibilitat entre pensió i feina, malgrat que existeix un elevat consens quant a l'orientació d'aquests canvis, els mateixos perillen amb derrapar en vista del complex joc de suports i rebutjos parlamentaris existents en aquests moments. Encara que l'esdevenir de la concertació en altres matèries pot ser més incert en l'immediat futur, com és el cas de la reducció de la jornada de treball, d'assolir-se acord en aquesta altra matèria, d'assegurança sorgiran també dificultats no menors de superació del tràmit parlamentari.

A ningú no se li escapen les causes essencials del problema, derivat essencialment de la dificultat del govern espanyol, que ha aconseguit tancar un pacte de concertació amb els interlocutors socials, per aglutinar les majories parlamentàries per a la seva ratificació, en vista de la composició tan plural de l'actual parlament. En això es poden presentar circumstàncies relacionades amb desacords del contingut de l'acordat en l'àmbit de la concertació. Fins i tot pot advertir-se que certs diputats o grups estan més pròxims a organitzacions sindicals representatives a nivell autonòmic que no han participat en el procés de concertació social. Però tampoc no es pot desconèixer que, en moltes ocasions, el vot dissident dels diputats es produeix per raons de mera conjuntura política, totalment alienes al contingut de la concreta reforma legislativa que se'ls sotmet a la seva aprovació o rebuig.

En moltes ocasions, el vot dissident dels diputats es produeix per raons de conjuntura política, alienes al contingut de la reforma

Més enllà de les vicissituds més conjunturals de cada procés de convalidació o ratificació del pactat en l'àmbit de la concertació, convindria abordar l'assumpte gairebé estructural de fons, que està provocant resultats gens positius de bloquejos de certes reformes que, indiscutiblement, són necessàries per al nostre sistema laboral i de protecció social.

Hauria de començar per aconseguir-se un consens al voltant al principi que tanta legitimitat política té el resultat aconseguit en l'àmbit de la concertació social com l'expressió de la voluntat sobirana del parlament a l'hora d'aprovar aquest tipus de reformes legislatives. No hi ha el menor dubte que el punt de partida propi de tot Estat democràtic remet a la decisió lliure del Parlament, a qui li correspon aprovar les normes legals del conjunt del nostre ordenament jurídic, sense que sigui procedent defensar delegacions a tercers d'aquesta potestat, per molt representatius que siguin en termes socials i econòmics aquests tercers; de cap manera, sembla oportú pretendre importar, com alguns suggereixen, el model de la Unió Europea de reforçament dels acords col·lectius europeus celebrats per les organitzacions sindicals i empresarials. Però, al mateix temps, això no ha de treure influència ni legitimació política als processos de concertació, quan la representativitat dels qui el firmen és indiscutible i el paper que se'ls assigna via concertació social en el nostre model polític té ple fonament constitucional.

Aquest principi ha de ser interioritzat per tots els seus protagonistes, cosa que és molt lluny de la realitat quotidiana, doncs els uns defensen un acte merament formal pel parlament del que s'ha pactat en l'àmbit de la concertació social, mentre que altres infravaloren per complet els resultats de la concertació social, no sentint-se en absolut concernits pels assoliments d'un procés tan rellevant de consens, del qual, en moltes ocasions, haurien d'aprendre els responsables polítics del que suposa de cessió de posicions en nom dels necessaris equilibris necessaris per a l'acord i d'assumpció de responsabilitat davant els quals es consideren com a assumptes d'Estat.

Tanta legitimitat té el resultat aconseguit en l'àmbit de la concertació social com l'expressió de la voluntat sobirana del parlament

En particular, pel que fa a les reformes en matèria de pensions públiques, a part de la llarga projecció en el temps que té la seva implementació més enllà d'una concreta legislatura, s'ha de tenir present l'enorme valor que les mateixes parteixin de les recomanacions del Pacte de Toledo, que, precisament, té el seu origen en orientacions discutides i aprovades en seu parlamentària. I que això és així, perquè tenen aquesta projecció de reformes estructurals, de llarga projecció temporal, aconseguint-se que, durant les seves primeres fases d'aplicació, el Pacte de Toledo es considerés com la típica matèria situada entre els assumptes d'Estat. Si bé, a ningú no se li escapa que aquest tipus de consensos s'estan trencant en molt diversos àmbits, als quals, per desgràcia, no escapa el model d'Estat social que es construeix a partir dels Pactes de Toledo. Si més no caldria exigir als Diputats un comportament institucional, d'emetre el seu vot de resultes de la seva valoració del contingut de la norma objecte de votació, sent coherents amb les seves posicions al si del Pacte de Toledo i deixant al marge motivacions polítiques d'una altra índole, en la majoria de les ocasions de caràcter conjuntural.

Això sí, també els protagonistes de la concertació social haurien de canviar de forma d'actuació, en vista d'una evolució de desenvolupament de la concertació social poc desitjable, que encegui tota mena d'intervenció successiva al poder legislatiu. Em refereixo al canvi del format de la concertació que ha adquirit en els últims temps. En el seu origen, via concertació es marcaven els criteris generals de la matèria objecte de reforma, amb espai posterior a la seva concreció tècnica, fins i tot de precisió del seu abast per part dels poders estatals. En contrast amb l'anterior, en els últims temps s'està universalitzant un estil de concertació on es redacta en tota la seva extensió, amb punts i comes, el text de la norma que s'ha de publicar al Butlletí Oficial de l'Estat, amb expressa oposició a què es produeixi qualsevol correcció o matís posterior al pactat. Aquesta fórmula, per molts beneficis que proporcioni a l'equilibri d'interessos entre les representacions sindicals i empresarials, es compadeix malament amb el model constitucional que, a la fi, la sobirania legislativa resideix en el parlament.