L'estructura de la negociació col·lectiva és, i ha estat tradicionalment, molt rica i complexa. Per apreciar-lo n'hi hagi prou amb tenir present que existeixen entorn de 5.000 convenis col·lectius vigents de manera simultània en molt diversos àmbits territorials: estatal, autonòmic, provincial, empresarial, de centre de treball, etc.; al seu torn, amb àmbits funcionals i personals d'aplicació molt diversos. Això provoca que, en moltes ocasions, es produeixin situacions d'encavalcament o de concurrència aplicadora de diversos convenis col·lectius, de manera que, a un mateix treballador i a una mateixa empresa, en seu teòrica, li poden resultar d'aplicació diversos convenis col·lectius.

Per això adquireix especial importància la determinació del concret conveni col·lectiu aplicable, a través de diverses regles que fixen la preferència aplicadora entre ells. Es tracta d'una qüestió tècnica certament enrevessada en moltes ocasions, però, sobretot, una qüestió d'enorme rellevància en el repartiment de protagonisme i, per tant, de poder, entre els diversos subjectes (sindicals i empresarials) amb legitimació per negociar un conveni col·lectiu en els diferents àmbits territorials, funcionals i personals; i a la fi, es tracta d'una qüestió que afecta l'establiment de majors o menors diferències de condicions de treball entre els treballadors i les empreses a les quals se'ls aplica un conveni col·lectiu o altre.

Les reformes en aquesta matèria s'han realitzat a cop de pressió, de vegades molt conjuntural, per un determinat aspecte, però, en molt poques ocasions, amb una visió de conjunt clara i amb un disseny de l'estructura de la negociació col·lectiva que es desitja consolidar en el nostre sistema. L'últim de les fites s'ha produït com a resultat de l'acord per a la investidura entre el PSOE i el PNB, amb un text que al document firmat redacta literalment el canvi legislatiu de forma exacta i tancada, que és exactament el publicat en el BOE.

Dit d'una altra manera, text tancat, sense cap marge de maniobra per perfilar-lo en múltiples aspectes dels efectes que es pretenen provocar. En particular, sense marge de maniobra perquè aquesta reforma s'hagués realitzat també en el marc de la concertació social, com seria desitjable, encara que ho fos dins del marc del pactat en l'àmbit de l'estrictament polític entre els dos partits a efectes de la investidura.

En concret, el que s'acaba d'aprovar via reial decret llei ha estat atorgar plena preferència aplicadora als convenis sectorials d'àmbit autonòmic respecte dels convenis sectorials d'àmbit estatal. Això sí, deixant a part altres qüestions de menor impacte, tal preferència té les seves correccions, que relativitzen el seu impacte.

Abans que res, tant de l'exposició de motius, de la concreta redacció del nou text legal, com de les redaccions precedents, es pot deduir que la preferència només assoleix als convenis d'àmbit estrictament autonòmic, però no als convenis negociats "dins" de la comunitat autònoma d'àmbit inferior, com és el cas dels provincials; d'haver volgut incloure a aquests altres s'hauria referit als convenis d'àmbit autonòmic i inferior al mateix.

A més, perquè la preferència requereix que el conveni autonòmic sigui més favorable per als treballadors respecte del pactat al conveni estatal. D'una altra part, perquè s'exclou d'aquesta preferència a determinades matèries de certa importància; per exemple, el relatiu a la jornada màxima anual. En fi, perquè està la regla de la preferència aplicadora del conveni d'empresa per a certes matèries, que regeix respecte de tots els convenis sectorials, siguin estatal, autonòmic o provincial.

La mesura adoptada plantejarà un important debat, algunes distorsions i no pocs problemes tècnics aplicadors, si bé probablement els seus efectes pràctics seran menors, si no marginals en el funcionament de conjunt del mapa de la negociació col·lectiva.

El primer aspecte per assenyalar és que la nova regla tindrà molt escassa incidència en el País Basc, que se suposa és per al que es concep sobretot la present reforma. A tal efecte, ha de destacar-se que el nombre de convenis autonòmics en aquest territori és molt reduït (amb referència a l'any 2021 amb prou feines assoleix a 19 convenis i a un total de 13.400 treballadors) amb tendència a la baixa en les dades encara provisionals d'anys posteriors, ja que en aquesta comunitat la immensa majoria dels treballadors es regeixen per convenis provincials (de l'ordre de 510 convenis que afecten 243.000 treballadors), pes dels convenis empresarials (que arriben a afectar gairebé 60.000 treballadors) i fins i tot important aplicació de convenis estatals per als quals no existeixen convenis d'àmbit inferior ni és previsible que sorgeixin en el futur, per tractar-se d'empresa de grans dimensions i implantació en tot l'Estat (per exemple, banca).

Així, en termes comparatius, en un total d'onze comunitats autònomes el pes dels convenis autonòmics és superior al del País Basc i en només cinc resulta inferior. Per això, la reforma tindrà molt més impacte dins de les autonomies pluriprovincials que tenen un desenvolupament més gran de la negociació autonòmica, com és el cas de Catalunya i València.

Però, és més, la reforma es produeix possiblement sense tenir present que el nostre model autonòmic és molt dispar. Això, sobretot, es materialitza en la dada de què un total de 7 comunitats autònomes ho són de caràcter uniprovincial, en termes tals que formalment s'està atorgant preferència aplicadora a un número molt elevat de convenis que, en termes jurídics, és cert que tenen caràcter autonòmic, però que, en el substancial, són mers convenis provincials, especialment si s'atén el seu origen històric previ a la conformació del sistema autonòmic.

Possiblement, el seu impacte serà menor, ja que s'exigeix que el conveni autonòmic sigui més favorable per al treballador que l'estatal. No per això, resulta poc comprensible des de la lògica laboral que, per exemple, el conveni de La Rioja resulti d'aplicació preferent respecte de l'estatal i no el resulti el de la província de Barcelona. Fora d'això, la fórmula feta servir en ocasió de la reforma no deixa de provocar problemes tècnics de certa envergadura. Per assenyalar-ne alguns dels més destacats, esmentem els següents.

Primer, arrossegant un defecte del passat, s'estableix de forma poc agraciada una relació de matèries respecte de les quals s'indica que no són "negociables en l'àmbit d'una comunitat autònoma", quan en realitat la voluntat és que per a elles no regeixi la preferència aplicadora de l'autonòmic, ja que, el contrari, seria incongruent amb la llibertat dels negociadors d'establir l'estructura negocial i l'àmbit d'aplicació del conveni que estimin més convenient; d'aquesta manera, encara que sigui de forma confusa i no sense dificultat interpretativa, en realitat s'està establint que per a aquestes matèries regeix la preferència aplicadora del conveni estatal.

Segon, ha d'esqueixar-se del conveni autonòmic, la qual cosa és de superior preferència aplicadora del conveni estatal i de l'empresarial per comprovar la favorabilitat més gran del conveni per al treballador. Tercer, la favorabilitat més gran se suposa que s'efectuarà en el conjunt de les matèries dels dos convenis objecte de comparació, amb problemes d'anàlisi global, quan unes matèries són més favorables i d'altres ho són menys, especialment respecte dels continguts no quantificables.

Quart, directament, no s'estableix quina regla de concurrència regeix quan l'autonòmic és menys favorable que l'estatal, perquè per a això no s'estableix la regla inversa, de manera que se suposa s'aplica la preferència del més antic en el temps amb independència de la favorabilitat, regla de prioritat temporal que ha envellit molt i planteja el problema que no regeix a partir de la ultraactivitat del conveni.

Cinquè, si bé l'habitual és que els convenis autonòmics en Comunitats pluriprovincials substitueixin al conveni provincial, pot ser que, en alguns casos, això no succeeixi, de manera que en cas de concurrència davant de l'aplicació del més antic en el temps puguem tenir problemes gairebé irresolubles quan la concurrència sigui trilateral: estatal, autonòmic i provincial simultàniament. Sisè, similar problema de regles de concurrència contradictòries es produiria amb la trilateralitat estatal, empresarial i autonòmic.

En definitiva, es podria haver buscat una altra regla de concurrència convencional més senzilla, fins i tot més eficaç, que la que s'acaba d'establir. Una regla més senzilla que atengués a satisfer la concreta legítima aspiració del País Basc d'establiment d'un model autonòmic de relacions laborals, que resolgués els problemes tècnics no menors.

I, sobretot, una regla que deixés l'esdevenir de l'estructura de la negociació col·lectiva i les regles de concurrència de la resta de l'Estat, bé al resultat de la concertació social o bé al protagonisme dels negociadors a través dels acords interprofessionals; mètode aquest últim que podria aprofitar-se per resoldre altres aspectes enquistats de la ja envellida regulació de la concurrència convencional.